Els esdeveniments recents a Hong Kong han tornat a posar en el focus mundial què passa a la ciutat que va ser colònia britànica fins al 1997. Els lectors ja saben que tinc un gran interès en tot allò que hi passa, perquè em sembla que obre camins i que ajuda a entendre –segurament perquè la distància dóna una millor perspectiva– fenòmens semblants d’arreu del món, un dels quals, el procés d’independència de Catalunya.

A Hong Kong, del moviment que creix des del 2014, sobreposant-se a la repressió xinesa i bastint una consciència local, en diuen, precisament, ‘localisme’ (bentu zhuyi, 本土主義). En part, perquè qualsevol referència a l’independentisme és reprimida durament per les autoritats xineses, però també perquè té alguns elements propis innovadors. Hong Kong no ha estat pas una nació diferenciada de la Xina en el sentit tradicional de la paraula, i per això mateix, la reivindicació política de la independència neix de manera pràctica, com a resposta a l’increment del control i la repressió de la Xina i com a mètode, també, per a resoldre una situació que no agrada als seus habitants.

L’aparició d’aquest moviment, que vol convertir Hong Kong en una ciutat-estat independent, a l’estil de Singapur, té molt a veure amb la ‘fatiga de la transició’, que en diuen allà, un fenomen que també té paral·lelismes evidents amb la nostra situació. Hong Kong no era una democràcia en el temps de la colònia, però la transició va permetre de fer uns passos, també per l’interès egoista dels britànics, que no s’han consolidat de cap manera més de vint anys després. I, finalment, la gent se n’ha desencantat, s’ha cansat d’esperar i ha decidit de canviar de rumb: en comptes d’acomodar-se als tractats internacionals i intentar preservar el famós pacte ‘un país, dos sistemes’, que hauria de durar fins al 2047, ara proven d’afirmar la personalitat pròpia d’Hong Kong i remarcar el dret dels seus ciutadans de decidir quin ha de ser el seu futur. Sense aturar-se a discutir si hi tenen dret o no, si són un poble o no.

Es pot dir que, avui, el localisme és un moviment centrat en la defensa de la identitat i l’autonomia d’Hong Kong, però que no parteix de la idea de nació, en el sentit tradicional del terme, sinó de la de ser un espai civil. Un espai civil que acabarà creant, si prospera, una identitat nacional nova, la qual ja troba el seu reflex en la identificació dels seus ciutadans. Si l’any 2008 les enquestes deien que el 34% dels ciutadans d’Hong Kong s’identificaven com a xinesos, la xifra ha baixat al 18% en les enquestes més recents, que destaquen que només un 4% dels enquestats entre 18 anys i 35 s’identifica com a xinès.

El conflicte d’identitat creixent es complementa amb un gran canvi sobre la democratització de la Xina respecte a la política dels partits democràtics anteriors al localisme. Aquests partits, anomenats pandemòcratres, imaginaven Hong Kong com una mena de punta de llança del procés de democratització de la Xina. Creien que el seu paper era ajudar a democratitzar la República Popular i que sense democràcia a la Xina, no hi hauria democràcia a Hong Kong. Els localistes, en canvi, creuen que no és convenient d’alentir les reformes a Hong Kong esperant que els canvis arriben al conjunt de la Xina. Cheng Chung-tai, dirigent del moviment Passió Cívica, ho ha expressat amb molta contundència quan ha dit que ‘l’assumpció que Hong Kong no serà una democràcia si no es democratitza la Xina és un gran error que ha enverinat completament el debat polític i ha tingut efectes paralitzants’.

Fins ací, tots els elements encaixen en la dinàmica acció-reacció típica de qualsevol conflicte nacional. Però el factor més interessant del localisme, que també és clau en l’evolució recent de la identitat nacional de Taiwan, és l’ús de la pluralitat nacional i de la democràcia com a elements de construcció identitària. A Hong Kong, ara es recupera el passat britànic i es reivindica com a part d’una identitat que, curiosament, en el temps colonial es rebutjava –el localisme va nàixer precisament defensant que no es destruirien l’Star Ferry Pier i el Queen’s Pier. Mentrestant, Taiwan prova d’aconseguir que un 20% de la població de l’illa no siga xinesa, i d’aquesta manera, marcar diferències amb el continent. La tendència és senzilla d’explicar i interessant: com més diferent et fas en tots els aspectes més senzill és separar-te.

El localisme, doncs, té un gran interès com a encarnació d’un nou model, molt més cívic i pràctic encara, de construcció d’una identitat nacional nova, inexistent en teoria però ben real a la pràctica. Que supera la cotilla tradicional i la definició canònica d’allò que és un poble. I això, els catalans, des de les moltes semblances que tenim amb el seu procés, crec que faríem bé de mirar-nos-ho amb molta atenció.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb