Llums i ombres de l’animació a Espanya

VilaWeb
Andy Causse Alex Hernández
13.11.2018 - 10:48
Actualització: 16.11.2018 - 09:47
Tot i el gran creixement del sector, els professionals encara han de fer front a situacions complicades que són desconegudes pel gran públic.

Són les 8 del matí. La Laia, de 7 anys, s’aixeca del seu llit i es disposa a veure la televisió mentre espera que els seus pares es despertin. Quan encén la pantalla, topa amb una pel·lícula de dibuixos animats. Li fascina el que veu. Colors, figures, moviment i so. Tota una barreja d’elements que la deixen bocabadada. El que la Laia no sap és com han canviat els dibuixos que ara tant li agraden i tot el que s’amaga darrere d’aquestes produccions. Quina és la situació del sector de l’animació a Espanya? En quines condicions treballen els encarregats de crear aquest entreteniment? Quins canvis han contribuït al desenvolupament d’aquesta indústria?

El sector a Espanya

Les innovacions tecnològiques han contribuït a generar un “boom” sobre el sector de l’animació a Espanya, tant al nivell d’oferta com de demanda. Cada vegada hi ha més gent interessada en els estudis d’animació, de manera que es realitzen un gran nombre de projectes, a petita o gran escala, que ajuden a diversificar el sector. En aquest canvi “han tingut un paper clau les noves plataformes com Netflix, que estan començant a realitzar produccions”, segons explica Laura Tey, guionista i productora d’animació i cap d’estudis d’animació de l’escola ECIB/9Zeros.

En l’àmbit industrial, el cinema d’animació a Espanya es caracteritza per la seva solidesa. Segons dades del Llibre Blanc sobre animació a Espanya, actualment el sector compta amb unes 250 empreses, que majoritàriament estan localitzades a Catalunya i Madrid. Tot i això, un 60% de les companyies afirmen que estarien disposades a canviar la seva localització per anar a territoris on puguin obtenir avantatges fiscals.  Així doncs, malgrat que és un sector jove i dinàmic perquè la majoria d’empreses no existien fa 10 anys, ja es troba consolidat en el conjunt de la península.

 

 

 

Aquesta solidesa que reflecteixen les dades en l’àmbit industrial coincideix amb la visió que tenen alguns animadors 3D. David Cordero, per exemple, afirma que “el boom de la professió provoca que hi hagi cada vegada més animadors”. El factor que han contribuït principalment al fet que la gent senti atracció per aquest sector és la millora en la qualitat dels estudis de treball, “fet que ajuda a millorar la qualitat de l’oferta laboral”, afirma Cordero.

Malgrat aquesta progressió dins del sector, els treballadors encara es troben amb moltes mancances a l’hora de poder realitzar la seva feina. David Cordero apunta que “sovint es prefereix la quantitat a la qualitat, afegint el caos organitzatiu que això suposa, ja que com més es vol abastar, més difícil és gestionar”. Aquesta precarietat contractual és un dels temes més polèmics dins del sector dels animadors. “Realitzar aquesta feina requereix una gran especialització i no és normal que els contractes siguin tan curts”, afegeix. Per concloure de manera molt contundent: “Les grans productores s’aprofiten i converteixen els treballadors en autèntics nòmades amb grans dificultats per trobar l’equilibri”. De la mateixa manera que Cordero, un altre animador, com és Marc Briones, codirector del curtmetratge “Darrel”, destaca que “qui comença a voler estabilitat, formar una família, té opcions molt reduïdes en aquest sector”.

Aquesta versió explicada pels animadors coincideix amb la d’Alan Carabantes, jove especialista en animació 3D nascut a Figueres, que ja ha elaborat alguns curtmetratges en la seva curta carrera i afirma que “a Espanya encara hi ha dificultats per tenir bones condicions quan es treballa com a animador”. Carabantes destaca que “prop del 90% d’animadors treballen amb un contracte temporal, amb els problemes que això pot implicar”. Però aquest no és l’únic inconvenient que es troben els animadors a l’hora de treballar, ja que “com a conseqüència dels contractes temporals, els salaris són molt baixos i no t’asseguren el futur, ni molt menys”, apunta Alan Carabantes. No obstant això, el figuerenc té clar que el gran problema del sector és la inestabilitat. “Quan acabes un projecte no et queda res, has de tornar a començar de zero i tenir sort per iniciar-ne un de nou”.

Carabantes coneix de primera mà aquests problemes. L’any passat va realitzar, juntament amb Marc Briones, el curtmetratge “Darrel”, que, fins i tot, va ser nominat als Goya en la categoria de curts l’any 2017.

Com s’ha arribat al moment actual?

L’ésser humà sempre ha mostrat fascinació per poder recrear el moviment a través d’imatges. Ja a la prehistòria els primers homínids intentaven plasmar accions a través de les pintures rupestres. Però no va ser fins a principis del segle XIX quan es va començar a crear tècniques que aconseguien realment  “animar” imatges. Invents pioners com el taumàtrop, el fenaquistoscopi o el vitascopi han servit per arribar als mètodes moderns per animar les imatges. Entrats ja al segle XIX, J. Stuart Blackton realitza la primera pel·lícula d’animació amb la tècnica anomenada “stop motion”, que consisteix a aparentar moviment a través d’imatges successives d’objectes estàtics. Davant l’èxit que va tenir, es van seguir desenvolupant noves tècniques, fins que l’any 1995 Pixar va estrenar la primera pel·lícula totalment creada a través d’ordinador amb animació 3D, Toy Story. Aquesta tècnica, molt perfeccionada, és la més utilitzada actualment.

A Espanya, l’animació també va trigar a aparèixer i, encara més, a consolidar-se. Les necessitats del mercat van obligar la indústria cinematogràfica espanyola a importar productes d’animació que provenien, majoritàriament, dels Estats Units, que era l’estat més avançat en aquest tipus de produccions, ja que als anys 30 ja havia incorporat el color als seus treballs. Mentrestant, a Espanya, el cinema d’animació vivia un procés d’estancament molt important. No va ser fins a la dècada dels 40 quan van començar a aparèixer algunes pel·lícules de certa qualitat al panorama nacional, tal com explica Pilar Yébenes en el seu llibre Cine de animación en España”. De fet, la mateixa autora destaca que “aquests anys 40 van ser la dècada daurada de l’animació a Espanya durant el segle XX, si és que n’hi va haver alguna”. En aquest endarreriment en la indústria d’animació hi va tenir un paper clau la Guerra Civil, ja que va provocar la fuga de molts talents (productors, realitzadors i tècnics) a l’exili.

Pilar Yébenes afirma que a partir dels anys 50 es van produir “interessants aportacions en el cinema d’animació des d’un punt de vista experimental”. Després d’aquests anys de transició, a partir de la dècada dels 70 va augmentar l’interès pel cinema de dibuixos animats, a l’hora que van sorgir noves tècniques d’animació. Va ser, però, als anys 80 quan es produeix la gran innovació en aquesta indústria: l’animació en 3D.

I el paper de les dones?

En una societat masclista en molts aspectes s’acostuma a diferenciar entre les “feines d’homes” i les “feines de dones”. Però, què passa al sector de l’animació? Quin ha estat el paper de les dones al llarg de la història en aquest àmbit a escala mundial i a Espanya en particular? Existeix paritat actualment?

Al llarg de la història, el paper de les dones en el sector de l’animació ha estat en segon pla. El cas més evident és el de Lotte Reiniger, una animadora alemanya, que l’any 1926 va presentar Las aventuras del príncipe Achmed, el primer llargmetratge animat de la història, però que sempre ha quedat a l’ombra de Blancanieves y los siete enanitos de Walt Disney.

Laura Tey, cap d’estudis d’animació de l’escola ECIB/9Zeros, apunta que “sempre hi ha hagut més homes en l’apartat creatiu i tècnic i més dones en la producció”. No obstant això, aquesta situació està canviant i “cada vegada es veuen més noies en l’apartat tècnic, ja que la gent vol animadors que facin bé la seva feina, independentment del sexe”, destaca Tey.

El sector de l’animació, doncs, pretén recuperar la força del passat. Ara, però, es dibuixa un paisatge diferent. Amb l’aparició de petites productores s’afavoreix que el volum d’animació sigui elevat. Això, però, no solucionarà el problema de manca d’estabilitat econòmica amb el que es troben la major part d’animadors que formen part del sector. Trobar l’equilibri serà clau per assegurar el futur.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any