La ciutat d’Hong Kong ha entrat en una nova etapa de la seua història. La violència que la policia ha exercit contra els joves manifestants democràtics ha canviat el sentit de la seua existència. Guanyar contra la Xina serà molt difícil, això és evident, però ja no hi haurà una assimilació forçosa de la societat d’Hong Kong i crec que es pot dir que aquesta assimilació ha esdevingut inviable. Amb una lliçó de valentia i decisió que situa l’antiga colònia britànica a les primeres pàgines dels diaris de tot el món i que porta les bases del seu futur, d’una manera molt semblant, extraordinàriament semblant, com el Primer d’Octubre va posar les bases del nostre.

El moviment democràtic d’Hong Kong, durament reprimit després de la Revolució dels Paraigües del 2014, ha après molt, aquests cinc anys, i ha evolucionat d’una manera molt clara, tal com avui es posa en relleu. Especialment, pel que fa a les seues demandes. El 2014, la democratització sencera de la vida pública no s’havia teoritzat prou, encara, i el dret d’autodeterminació era pràcticament absent del conflicte, molt reactiu en aquell moment. Però avui, el mateix moviment i la resistència a la repressió ha fabricat una ‘nació dels d’Hong Kong’ que no havia existit abans però que no deixarà d’existir mai més: democràtica, pluralista, multiètnica, avançada i moderna, oposada als plans de Pequín. Aquests cinc anys de repressió xinesa han aconseguit que els ciutadans d’Hong Kong prenguen consciència de la necessitat i els costos d’enfrontar-se a l’estat xinès amb totes les conseqüències. I els paral·lelismes amb el cas català, en aquest sentit, ens haurien de fer pensar, i molt.

El 2014, Hong Kong va viure el moviment dels paraigües, respost amb una enorme violència des del poder colonial xinès. Mai, des del retorn de la colònia a la Xina, no hi havia hagut incidents d’aquesta importància i d’aquest nivell. La policia va reprimir amb molta duresa els ciutadans que expressaven la seua voluntat democràtica, fent coses que era impensable que passaren, com ací. Per exemple, els primers atacs amb gas contra els manifestants van ser percebuts com l’equivalent de l’assalt a la Vice-presidència, a la Gran Via, del 20 de setembre de 2017. Posteriorment, els dirigents més populars del moviment dels paraigües, com ha passat amb els de l’octubre republicà català, van ser detinguts, jutjats i condemnats a penes severes que es varen fer públiques ara fa just unes setmanes, després d’una llarga farsa judicial. I mentrestant, els diputats independentistes elegits es varen veure impedits d’ocupar els seus seients i varen ser expulsats del parlament per haver-se negat a jurar fidelitat a la Xina, amb un poder judicial que anul·lava, també com ací, el poder legislatiu i el dret de vot dels ciutadans. Fins i tot, al carrer, grups pro-xinesos han violentat constantment la vida ciutadana atacant la discrepància amb el poder imperial i amenaçant les persones que vestien símbols de la resistència.

Però després d’haver passat per tot això, després d’haver passat per allà per on nosaltres passem ara, Hong Kong ha renascut amb un moviment democràtic més fort que mai, amb més decisió i força que no havia tingut mai i amb un sentit de la urgència històrica desconegut en la seua cultura tradicional. Ho han fet dividits entre ells, sense una direcció clara, sense líders ni organitzacions que es posen davant i marquen el camí, sense fulls de ruta. Però ens donen una lliçó que hauríem de repetir i assumir ben endins nostre: un combat important no comença mai a partir de cap càlcul sobre la possibilitat de la victòria. A l’inrevés: qualsevol combat important comença per dignitat, perquè cal i perquè les conseqüències de restar muts i quiets són inacceptables. I és el combat mateix, la forma i la manera, la intenció, la força i la capacitat de portar-lo a terme que va definint el futur i va dibuixant la societat que volen aquells qui treballen per millorar-la.

Lluitar és viure. Lluitar fa viure. I això fa admirable el moviment democràtic d’Hong Kong i aquest és l’ensenyament essencial que compartim amb ells. Perquè passe el que passe, fins i tot si l’exèrcit xinès pren la ciutat, a Hong Kong res no serà igual mai més. Com res no és igual ni ho serà mai més ací.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb