Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El barceloní Lluís Martínez Sistach (1937), a vint-i-quatre anys era capellà de Cornellà de Llobregat. I quan en va fer setanta, el papa Benet XVI el creà cardenal. Ara Sistach ha escrit el llibre Un cardenal es confessa (Proa), on repassa la seva llarga trajectòria eclesiàstica en unes converses amb el periodista Jordi Piquer Quintana. Ahir van presentar davant la premsa l’edició catalana d’aquest volum, que anirà seguida d’una en italià i una altra en espanyol. Sistach rep VilaWeb minuts després, a la Biblioteca de la Universitat Ramon Llull del carrer de Valldonzella, a Barcelona.

Ara a què es dedica?
—Em dedico a fer moltes coses. A fer de bisbe. Bisbe vol dir celebrar l’eucaristia, celebrar les confirmacions, ordenar capellans, aquí i arreu. Aquest mes he d’anar a presidir una eucaristia d’una confraria de Jerez, per exemple, i fer tres conferències sobre el document del papa ‘La Alegria del amor’, a Palència. També vaig a Roma cada mes, perquè hi tinc dicasteris. I ara perquè he tingut una audiència amb el papa. I feina. I respondre cartes, rebre visites, pregar. Pregar és molt important, sobretot ara que en teoria tens més temps. I caminar, que t’ho recomanen.

I on viu?
—Visc a la residència dels sacerdots ancians de Sant Josep Oriol. Som seixanta. Tots ancians. Alguns fan serveis fora. Jo estic més bé en una residència, amb més companys. Tingui en compte que jo sóc nascut a Barcelona, on he estat capellà, bisbe auxiliar, arquebisbe, i per tant me’ls conec tots. Tots els qui són allà els conec. I la parròquia on eren, també. I ells estant contents i jo també.

I ara, a l’altre extrem. D’on li va néixer la vocació, quan era petit?
—Jo vinc d’una família cristiana. I alguna religiosa hi era, però capellans no n’hi recordo. La cosina de la mare, en canvi, tenia cinc fills: tres religioses i un jesuïta. A la meva branca, alguns, però no hi abundaven. De petit volia ser enginyer. A quart de batxillerat vaig deixar els maristes, vaig anar a l’Escola del Treball, per passar a pèrits i enginyers. Però no em va convèncer i vaig acabar tornant als maristes, pensant que tornaria a fer enginyers més endavant. I aquell últim any jo anava pensant, senyor, què vols de mi? Portava una vida cristiana una mica intensa; anava cada dia a missa i si podia, combregava. Això feia que em decantés per anar al servei dels altres en una parròquia.

M’ha xocat que digués que costa que la gent es presenti com a cristià.
—Ho penso. Crec que costa que la gent es presenti com a cristià. Costa bastant. Per què? No ho sé. Potser són coses històriques. No és ben acceptat. Si no un rebuig, això no, però en fi no sempre és fàcil. I en certs ambients el que es presenta com a cristià no té tantes oportunitats. Això deu ser molt humà, però no és bo. La gent ha de tenir oportunitats per la seva capacitat, preparació, i no per si és d’una creença o d’una altra.

A un empresari cristià se li pot demanar si compleix l’Evangeli?
—Això és molt important. A mi em preocupa des de fa molt la presència dels laics cristians en el món. Posem-ho abans: dels cristians laics en el món. És a dir, parlem dels cristians polítics, no dels polítics cristians. I que, davant certes alternatives, pesi més el cristià que no el polític. Que pesi més el cristià que l’home de cultura, el cristià que l’home d’economia. I que es prenguin decisions que siguin coherents amb la teva.

Hi ha gent que ha perdut la fe en l’actual sistema econòmic. És el seu cas?
—Home, el sistema capitalista dur és dolentíssim. Perquè, és clar, el fet important és col·locar la persona en el centre. Al centre de l’economia. Al centre de l’empresa. No els guanys. Els guanys han de ser-hi, perquè si no, no hi ha feina i per tant també aniria en detriment de la persona. Però col·locar la persona al centre, i no tant els guanys, em sembla que és important. Hi ha hagut correccions del capitalisme. No és igual ara que al segle XIX, quan va sortir el Rerum Novarum, de Lleó XIII. Allò era molt fort. Ara hi ha sindicats, drets de reunió, s’ha passat a un estat social, no només de dret. Però sempre hi ha el perill que el guany passi per damunt de les persones.

Va estar de l’any 1962 a 1967 a Roma. En ple concili Vaticà II. Això devia ser com estar a París en plena revolució.
—Potser sí. Pensi que dos mil bisbes, a Roma, es veien pel carrer constantment. I s’hi tocaven temes cabdals. I sortien i es ventilaven. A Barcelona, durant els quatre anys del concili sortien periòdicament dues publicacions en ciclostil sobre què es deia al concili. Hi havia un interès! Ho vivíem, allò. Perquè es desitjava un canvi. Es veia, es palpava, era necessari. Senties una alenada. I l’esperit d’obertura va dominar.

—Vivim en un món on hi ha dones que es destaquen molt. A Barcelona, per exemple, hi ha una batllessa. No li sap greu perdre’s la brillantor i la vàlua de les dones, perquè a l’església no poden?
—A veure, poden. Poden, perquè brillen molt. Ja sé per on va. Però si mira la quantitat de persones que treballen a l’església (a les catequesis, a Càritas, al culte, a la litúrgia) hi ha moltes dones. Moltíssimes. Hi ha una cosa, és veritat, que és el sacerdoci ministerial. Però tota la resta, com jutges eclesiàstics, o portar un consell pontifici, ho fan. Miri, ja hi ha tota una tradició en majúscula, de vint segles.

L’Església no va acceptar que les dones tenien ànima fins al segle XIX. Aquesta frase és certa, o m’ha arribat un rumor?
—No és certa. Es va dir alguna cosa quan es va descobrir Amèrica. Es va discutir si els indis tenien ànima o no. Però de la dona, no ho crec. I si de cas una persona pot haver-ho dit, però no com a doctrina. En absolut. Però li volia dir una altra cosa: l’Església la porta també, i molt, qui ha rebut un do. En diem carisma, nosaltres. Una gràcia de Déu. Els creadors de congregacions religioses, les fundadores són en molts casos dones. Són moltíssimes escoles, residència per als nens, hospitals. Ho han fet dones! I a vegades això és més important que una diòcesi.

—El papa Benet XVI va venir a Barcelona per fer missa a la Sagrada Família. Explica que l’home va quedar molt impressionat. Molt.
—Vostè deu haver vist que en esglésies i catedrals hi ha altars laterals. En el gòtic, com que té arcbotants i ha de posar contraforts, hi havia altars laterals. Però a la Sagrada Família, amb el sistema nou, que totes les forces van a baix, no té necessitats d’arcbotants ni de contraforts. I només hi ha un altar. Res de laterals. Un i prou. Això al papa el va marcar moltíssim. Va quedar impressionat per l’arquitectura. Per la bellesa, per l’originalitat, pel simbolisme. Té un simbolisme enorme. I perquè era un temple pensat, sobretot, per celebrar l’eucaristia.

I per què diu que Gaudí, a principi del segle XX, s’avança al concili Vaticà II, dels anys seixanta?
—Precisament perquè el concili Vaticà II va accentuar aquesta dimensió d’un sol altar, de la importància de l’eucaristia, que les esglésies són per a celebrar l’eucaristia. Això ho va posar en relleu el concili Vaticà II. I en una altra cosa es va avançar: en l’evangelització, en l’anunci de Jesucrist. On va posar els retaules? No a dins, a fora! A les tres portes: Naixement, Passió i Glòria. Perquè la gent del carrer puguin ser evangelitzats.

He notat com si tingués bon feeling amb Benet XVI.
—Hi he tingut molt bon feeling, sí. Com amb l’actual i la resta. Però com a cardenal el vaig tractar més. Com a bisbe tens una audiència cada cinc anys. Amb el papa actual ja hi he tingut cinc audiències privades. Hi ha una relació molt constant. I ens coneixem.

I coneix el procés polític català?
—Lògicament, el coneix. El coneix en la mesura que el coneix una persona de fora de Catalunya. No més, lògicament.

Vostè va anar a votar, el 9-N?
—No sé on era el 9N. No sé si era aquí. Vaig sovint a Roma. Em sembla que no hi era, no, aquí.

Si mai hi ha referèndum d’independència, què votaria el cardenal Sistach?
—Això ja ho veurem. Perdoni que no em pronunciï sobre això, perquè no ho toca, el llibre.

Parla molt bé de la transició del 1978. Con veu la judicialització actual?
—Penso que tot això posa en relleu la necessitat i la urgència del diàleg. El diàleg vol dir, m’ho deia un advocat molt important, que ell quan té un plet amb un altre que demana un milió, la resposta no és no i ja està. No. Hi vaig, hi dialogo, n’hi poso 400.000. I potser així podem arribar un acord. El diàleg és molt important. Pau VI, la primera encíclica, va fer-la sobre el diàleg.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.