Lluís Danés: ‘No hi ha cap prova que demostri que la Vampira del Raval fos una assassina en sèrie’

  • Entrevista al director de cinema i escenògraf, que ha acabat de rodar 'La Vampira de Barcelona' · És el comissari de l'exposició d'homenatge a Lluís Llach i dirigirà la ronda de comiat de Txarango

VilaWeb
Clara Ardévol Mallol
30.01.2020 - 21:50
Actualització: 31.01.2020 - 09:43

Lluís Danés (Arenys de Mar, 1972) és director de cinema, guionista, director artístic i escenògraf. De fet, és l’escenògraf que hi ha darrere dels actes institucionals de les dues últimes diades, del Concert per la Llibertat, de festivals com el Canet Rock i d’exposicions com ara ‘Com un arbre nu’, en què ha volgut retre un homenatge al seu amic Lluís Llach, amb qui fa vint anys que col·labora. Ara mateix també treballa, per exemple, en la ronda de comiat de Txarango.

Com a director, fa pocs dies que va acabar de rodar La Vampira de Barcelona, un film que vol destruir el mite sobre la figura d’Enriqueta Martí, que va viure al Raval de principi de segle. La història més popular explica que segrestava nens, els assassinava i n’aprofitava la sang per vendre ungüents a la burgesia, en una època en què hom creia que això podia guarir malalties. Però el film subscriu la teoria de diversos investigadors que desmenteixen aquesta història i defensen que va ser víctima d’un muntatge policíac i periodístic en una època en què convenia trobar caps de turc enmig de tanta misèria, delinqüència i inestabilitat social. Parlem amb Danés sobre el film, els seus darrers projectes i el moment polític, que viu amb una combinació de tristesa i esperança.

Dieu que el cas de la Vampira del Raval és una de les primeres fake news de la història. Per què?
—No hi ha cap prova que demostri que sigui l’assassina en sèrie més gran de la història de l’estat espanyol, com es pot trobar a les primeres cerques a internet. Els articles que es van publicar sobre el cas comencen amb un to i al cap d’un mes ja es veu que la cosa no és tan clara. Va ser un bluf ple de fantasia, un cas que ni tan sols es va arribar a jutjar. Fins i tot hi ha articles en què es reconeix que es feien entrevistes falses.

'El cas de la Vampira de Barcelona va ser un bluf ple de fantasia'

 

El cas comença amb la desaparició real d’una nena, Tereseta Guitart.
—Qui la va segrestar va ser Enriqueta Martí, i la policia la va trobar en part per la pressió social, perquè la família tenia contactes amb periodistes. A molta altra gent amb menys possibilitats d’influència també li havien robat nens. Això va originar una certa tensió en un nucli de poder de Barcelona perquè també es va destapar que hi havia un conegut prostíbul a prop del Liceu on es practicava la pederàstia amb nens del Raval. Llavors al barri hi havia cinc mil nens al carrer, perquè, per exemple, les prostitutes parien cada any. La moral i la manera d’entendre la vida eren molt diferents i les diferències socials entre la classe pobra i la rica eren abismals. En aquest context, hi havia el costum de passar-se nens per demanar caritat i una de les teories que corren és que Tereseta Guitart va ser segrestada per aquest motiu, i per això li van tallar els cabells i li van donar roba vella. Que Enriqueta Martí va portar gent o nens als prostíbuls? Potser sí, no ho sabem. Sabem que havia estat prostituta, però és molt estrany que obrís els nens en canal o en vengués les vísceres per a fer ungüents de joventut eterna. El poder crea mites que van molt bé per a vendre diaris o posar tota la societat en contra d’algú. Quan hi ha una notícia d’aquesta mena serveix per a tapar una altra cosa.

Diuen que es necessitava un cap de turc en aquest context en què desapareixien tants nens…
—La tesi de la pel·lícula és que va ser una víctima, segurament perquè era de classe obrera i dona. I perquè havia tingut una botiga d’herbes remeieres i ungüents, cosa que la feia una dona sàvia. En aquell moment les dones sàvies eren l’equivalent de les bruixes, i la barreja de tot això va ser clau. A més, tampoc no era cap santa… Era una dona que va intentar sobreviure en una societat complexa, molt masculinitzada i amb molta tensió. Feia nou anys de la Setmana Tràgica i la classe obrera de Barcelona vivia en tensió. Al Raval encara no hi havia electricitat, era un lloc molt miserable, una olla de pressió. Tot això s’ha d’emmarcar en aquest àmbit, i els contes de bruixes van molt bé per a amagar els monstres de veritat.

De fet, algunes teories diuen que una de les coses que es volien tapar era un escàndol de prostitució infantil en què hi havia implicats, precisament, els policies que van dur el cas d’Enriqueta Martí.
—És possible. A la pel·lícula expliquem que, perquè el poder sigui efectiu i repressor, necessita dues grans potes. L’una és la policia i l’altra la premsa. Creiem que amb aquest cas neix la premsa groga aquí. Es van fer dues publicacions de diaris cada dia i el to, el titular i les fotografies dels articles eren molt explícits i gairebé teatrals. S’hi van barrejar els arquetips de conte clàssic i el periodisme, perquè això feia vendre diaris. Es parlava, per exemple, dels escorcolls a les cases on va viure. Primer no hi va aparèixer res i després hi van aparèixer ossos. Les primeres anàlisis de les peces que es troben parlen de cabells humans i ossos de nens petits, mentre que al cap d’un temps es demostra que eren trossos de ceràmica, pell de conill i ossos de gos. Després, el cas de cop i volta deixa de ser portada, i això coincideix amb l’enfonsament del Titanic. El protagonista de la pel·lícula és un periodista que li toca cobrir la notícia i passa per tots els estadis. Primer es creu que és una assassina, però quan comença a gratar veu que potser hi ha uns altres interessos que fan que sigui més víctima que no botxí. Després de la seva mort fa un article dient que on veien una mala dona hi havia només misèria. Ell mateix reconeix que els van enredar a tots per crear un monstre que no era.

Quins paral·lelismes hi veieu, amb la realitat?
—Tots… Poder, policia i premsa és aquesta tríada terrorífica perfecta que fa que l’opinió pública piqui i s’ho cregui. Si el poder sol digués una cosa podries desconfiar-ne, però si a més té una policia repressora i això surt publicat a la premsa… Les tres potes coincideixen i la gent s’ho creu. En aquest moment polític ho vivim. Hi ha gent a la presó víctima de fake news. Si la policia, el poder i la premsa ho diuen, vas a la presó. La síntesi de la pel·lícula és que hi ha moltes Enriquetes Martí, no tan sols les dones pobres, també les víctimes d’estratègies polítiques, judicials… Interessen perquè són monedes de canvi d’algunes altres coses.

'Hi ha gent a la presó víctima de fake news. Si la policia, el poder i la premsa ho diuen, vas a la presó'

 

Un altre projecte en què heu treballat darrerament és l’exposició ‘Com un arbre nu’, dedicada a Lluís Llach. Com va començar la vostra relació?
—Vaig començar a treballar amb ell el 1999, quan li vaig fer la primera col·laboració per a una escenografia. Després li vaig fer la posada en escena per al seu següent disc i des de llavors les hi he fetes totes. Som molt amics, ens estimem molt i l’admiro molt. L’exposició l’he enfocada com una visió meva molt personal sobre ell. He mirat de posar espais físics a la seva música, contextualitzar, que la gent entrés en un espai que no fos gaire museogràfic, sense grans escrits, cronologies ni dades. Volia fer una passejada emocional, d’agraïment. Com fer-li una abraçada i explicar-li les coses que m’han agradat d’ell i sobretot recuperar la seva feina artística i veure’l com un creador lliure i compromès, que no ha tingut por de caminar per territoris que no eren els del cantautor habitual. És un músic que entén molt bé la posada en escena, l’espectacle com a font de comunicació amb l’espectador. Sap perfectament com moure a emotivament coses per dins, des del cor. Des de la sensibilitat també es pot canviar el món i això el Lluís ho ha tocat molt bé. És una de les persones més crítiques amb allò que faig i me’l crec molt.

Us ha criticat res de l’exposició?
—Crec que encara no l’ha vista! [Riu.] Perquè ha estat al Senegal tots aquests dies. Li fa molta vergonya perquè és molt tímid, però li n’han arribat molt bones crítiques. Ell parla de la meva exposició, no de la seva. Una mica això ja ho vam fer amb la pel·lícula-documentari La revolta permanent: a mi em feia por, perquè el conec, posar-lo al centre i explicar la seva vida. A la pel·lícula vam trobar la manera que es convertís en la història d’una cançó i els fets que la van originar. Llavors vaig fer servir el Campanades a morts i a la mostra faig servir els seus paisatges, les persones que l’han acompanyat i les influències. També els objectes, els records, els petits tresors secrets… Hi ha una cançó seva que diu ‘Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret’. L’exposició té a veure amb aquest despullar-lo, per això es diu Com un arbre nu. Si l’arbre és nu, estèticament tan importants són les arrels com les branques nues que van cap al cel. Aquesta dualitat entre sentir-te en un lloc i volar cap a tot arreu.

'Des de la sensibilitat també es pot canviar el món i això en Lluís Llach ho ha tocat molt bé'

 

També dirigiu la ronda de comiat de Txarango. Com vau arribar-hi?
—Uns amics em van convidar a un viatge per conèixer la realitat dels camps de refugiats saharians i vam passar deu dies al desert vivint amb ells. Hi havia els Txarango, i com que tant jo com l’Alguer Miquel xerrem pels descosits, a les nits parlàvem enmig del desert de col·laboracions possibles. D’aquí neix aquesta aventura que jo em proposo com una festa de final de trajecte on, en una espècie d’envelat de circ, hi viuran mons diferents. M’agradaria que fos una espècie de magatzem d’objectes i aventures recollides i que hi apareguessin personatges de circ. Que hi hagi trapezis, llums, somnis, il·lusions… que realment sigui aquest final i aquest principi, perquè això no s’acaba mai.

lluis danes entrevista

Sou l’home que hi ha darrere els actes institucionals de les dues últimes diades o del Concert per la Llibertat, entre molts més projectes. Teniu la sensació d’haver-ne acaparat molts?
—Ara també tinc la ronda de comiat d’Extremoduro i en principi tornaré a ser al Cruïlla enguany. Encara que no ho sembli, sóc una persona molt tranquil·la i intento tenir el meu espai de calma. Necessito molta calma i estar molt ben acompanyat per a poder imaginar aquests territoris. Sí, tinc la sensació que faig coses i que sóc a molts llocs. D’un projecte, el moment més feliç és quan et truca algú i et diu que té una idea i que ha pensat en tu perquè la facis… No tinc la sensació que em falti fer res, cap projecte concret que vulgui fer abans de morir. Em ve de gust anar fent el que aparegui. M’agradaria que les coses que fes fossin útils i servissin per a ajudar a fer un món millor. Poder continuar denunciant coses que no ens semblen bé. Això també ho he après de Lluís Llach, la responsabilitat dels que tenim un petit altaveu per a lluitar per la llibertat, la justícia, les identitats dels petits…

Heu fet molts projectes lligats a la independència. La creació artística va vinculada amb la política?
—Tots els éssers humans fem política des que ens llevem fins que anem a dormir. Només decidir una cosa o una altra ja és fer política. I hi ha coses bones i coses dolentes, l’equidistància generalment et col·loca al costat dels opressors o contra els dèbils. No tan sols he exercit la política amb Catalunya. També he treballat amb Amnistia Internacional, per exemple. M’agrada ser allà on pugui ajudar des de la meva petita trinxera, que és la recerca de la bellesa. Hi ha amics com Carme Forcadell o Jordi Cuixart que pateixen injustícies flagrants. Que estiguin tancats a la presó m’obliga a recordar-los sempre que puc, sigui dirigint una cerimònia dels Gaudí o un acte de l’Onze de Setembre. Penso que els pobles han de poder decidir, sóc independentista i vull això, però també la llibertat dels pobles oprimits del Sàhara o de la gent que es busca la vida i Europa permet que es mori al mar. No sé si és política, però la meva feina ha d’anar vinculada a la llibertat, els drets humans i la igualtat. Una de les coses que em faria no acceptar una feina seria posar-me al servei de gent que promou o aposta per la injustícia o el feixisme.

'Que Forcadell o Cuixart siguin a la presó m'obliga a recordar-los sempre que puc, sigui dirigint una cerimònia dels Gaudí o un acte de l'Onze de Setembre'

 

Creieu que teniu recursos estètics que us defineixen?
—Les bombetes! [Riu.] He arribat a la conclusió que la meva estètica va molt vinculada als records, als objectes, a les coses viscudes… Totes les coses que faig guarden el valor de la memòria, de la repetició, dels territoris nostàlgics que vénen de la pàtria de la infantesa. També hi té molt a veure la meva proximitat amb Espriu i amb la gent que parla de la memòria. Quan la natura es menja la mà humana, quan els vestits es desgasten, quan les cadires es fan malbé i queden en un racó… Bec molt de Comediants, del Terra d’Escudella, de gent que utilitza molt el món gairebé infantil del record. Amb Fellini és amb qui em sento més identificat, aquest món de la memòria, la cosa orgànica, la cosa viscuda… L’exposició d’en Lluís també és una mica així.

Les bombetes també remeten a tot això?
—A mi m’agrada molt la incandescència, aquesta cosa protegida amb un vidre que no acaba d’enlluernar, que és com un petit filament que s’il·lumina sense vida: els fars, les bombetes, les làmpades… Té aquest regust de cosa antiga, que també pot anar vinculada a les idees, als somnis, a les estrelles, a tot aquest món més poètic o més tou. M’agrada el fet de posar llum a la foscor perquè quan il·lumines una injustícia fas que tothom la miri, i llavors ja no se sent tan impune.

Com descriuríeu simbòlicament el moment polític actual amb una imatge o objecte?
—És difícil, eh? Mentre hi hagi gent a la presó o a l’exili a mi em costa molt de poder parlar amb normalitat d’un moment polític. És molt fort això que passa… Em preocupa, em commociona i m’entristeix que els nostres companys polítics siguin a la presó o l’exili. També penso que tot això que passa acabarà bé. És impossible de pensar que tot el que malviuen aquesta gent no serveixi de res. Crec que malgrat tot som més a prop i finalment el poble podrà decidir, que és el que hauríem d’haver fet de bon començament. Si això ho hagués de definir amb un objecte… Quan vaig fer l’11-S d’enguany vaig omplir l’escenari de maletes. D’alguna manera amb la idea de tornar. Vaig pensar que els qui són a la presó o l’exili a la seva maleta s’hi havien endut coses d’aquí, però, malgrat la duresa de tot, tornarien amb aquestes maletes carregades d’unes altres coses. L’objecte que definiria el moment polític actual és una maleta. Una maleta plena de llum. Quan l’obrin hi haurà llum, però ara és tancada. Quan les obrin, serà en un nou país amb normalitat. Ara no es pot normalitzar aquesta situació en tots els actes, presentacions culturals, cerimònies, festes… A tot arreu han de ser-hi presents els qui no hi són.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any