La diferència entre el lluç i el llucet es desprèn del seu mateix nom: l’un és el lluç adult i l’altre és el lluç jove i menut. Són la mateixa espècie: Merluccius merluccius. Als mercats, altrament, sol diferenciar-se el lluç pescat amb ham, o lluç de palangre, del lluç capturat amb xarxes de ròssec, o lluç del bou. També és corrent marcar distàncies entre el lluç mediterrani i el lluç pescat al Cantàbric, o lluç del nord (la merluza de pincho, en el cas del lluç cantàbric capturat amb palangre). Tots són lluç i prou, però.

El lluç o llucet del bou solia arribar a les parades acabat de pescar, mentre que el lluç del nord solia arrossegar alguns dies de barca més un parell més de carretera. Tot això ha passat a la història. A qualsevol poblet interior arriba avui dia peix fresc, vingui de la Mediterrània, de l’Atlàntic o de més enllà. Quan jo era petit, a Montblanc només hi havia peix el dimecres, quan arribava de Tarragona en una camioneta desenquadernada; en un quart d’hora el venien a peu de carrer i fins a la setmana entrant. Ara trobes peix fresc d’arreu del món a qualsevol super o peixateria de barri. Peix fresc i, és clar, peix congelat. En concret, trobes tota mena de lluços, aquests sí, d’espècies diferents, bé que d’aspecte bastant semblant.

«A qualsevol poblet interior arriba avui dia peix fresc, vingui de la Mediterrània, de l’Atlàntic o de més enllà»

De moltes espècies diferents. Primer ens va arribar el lluç argentí (Merluccius hubbsi), el lluç congelat per antonomàsia. Després, fresc o congelat, ens vam anar acostumant al lluç del Cap, que de fet són dos (M. capensis i M. paradoxus), procedent d’aigües sud-africanes; i també al lluç platejat o de Boston (M. bilinearis), de l’Atlàntic nord-americà; al lluç austral (M. australis), sud-americà i neozelandès, o al lluç negre africà (M. senegalensis i M. polli); fins i tot als anomenats lluços de cua, també neozelandesos i sud-americans, que pertanyen a un altre gènere de la mateixa família (Macruronus novaezealandiae i M. magellanicus), d’afuada cua característica. A plaça, és corrent confondre totes aquestes espècies tan semblants. Fins i tot hi ha qui es pensa que són de lluç els filets o les rodelles congelades de les rosades, tant la sud-africana (Genypterus capensis) com la xilena (G. blacodes), que no són merlúcids, sinó ofídids. La globalització halièutica desorienta el consumidor mediterrani, tanmateix acostumat a una panòplia d’espècies prou àmplia, però no tant.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Ramon Folch. Doctor en Biologia, socioecòleg i president d’ERF, Barcelona.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb