Lluc Salellas (Girona, 1984) és regidor de la CUP a Girona i un dels portaveus del secretariat nacional del partit. Dissabte, el consell polític va decidir de deixar els escons buits en alguns plens del parlament, de no negociar el pressupost amb el govern i de posar el focus sobre les mobilitzacions al carrer, mirant cap als judicis contra l’independentisme. Parlem amb ell de l’estratègia política de la CUP, de la manca d’una estratègia comuna de l’independentisme i del Consell de la República, entre més qüestions.

Salellas ha citat VilaWeb en un bar de la plaça de Catalunya de Girona. Arriba cinc minuts tard, però té una bona excusa: serà pare d’una nena al desembre i havia de comprar el bressol. Serà la seva primera filla i destil·la felicitat. Abans de començar l’entrevista, repassa uns apunts.

Us penediu de l’abstenció a la investidura del president Quim Torra?
—Enteníem que en aquell moment era interessant deixar avançar el parlament i el govern i provar de traçar estratègies perquè el parlament s’autodeterminés i decidís com volgués, independentment de les instàncies judicials espanyoles. També vam dir que passàvem a l’oposició perquè no hi havia cap programa clar sobre cap a on es volia anar. Amb els quatre mesos que han passat, hem vist que la línia que ha agafat el govern no és la que creiem que toca, que era seguir el camí de l’1-O i del 3-O, amb el parlament i el carrer que opten per una desobediència civil, per un marc de decisió del parlament sense ingerències externes. Això no passa i per això som crítics amb el govern i el parlament.

La crisi entre JxCat i ERC al parlament ha posat el govern al límit. Com ho valoreu?
—Creiem que és conseqüència d’un error que vam detectar al gener i que vam mirar de posar damunt la taula en la negociació de la investidura de Puigdemont. Volíem establir un programa i fixar què faria el parlament a partir d’aquell moment. Això no es va abordar. Es va decidir, primer, de canviar de presidenciable. I segon, d’entrar en una negociació de repartiment de càrrecs entre JxCat i ERC sense abordar el què. A partir d’aquest pecat original, ens trobem la situació actual. A vegades s’instal·la el discurs que JxCat fa allò que toca i que ERC no. No ens ho sembla pas. Els seus discursos són més propers que no sembla a les xarxes socials o en segons quines arengues. Els demanem que posem un full de ruta clar a partir de l’autodeterminació i l’exercici de sobiranies i de la desobediència civil. S’ha de promoure una mobilització contínua als carrers que permeti de crear un escenari de ruptura com l’1-O i el 3-O.

Com cal abordar la manca d’estratègia conjunta de l’independentisme?
—Hem transmès a les entitats i als partits que tenim tota la disponibilitat per a negociar i traçar una estratègia en la línia de la mobilització i la desobediència per a arribar a la ruptura. Això s’ha de fer igual que quan parlàvem del referèndum. Amb calma, sabent que no és d’avui per demà i lluny dels focus i la perversió de les declaracions i les contradeclaracions. Fer-nos fotografies, ara, pot crear falses expectatives. Les fotografies hi han de ser, però després d’una feina ben feta, amb acords, amb un pla de treball que indiqui que tornem a posar el focus sobre l’autodeterminació.

Com s’ha de concretar la mobilització al carrer?
—Tant l’ANC, com Òmnium com els CDR són puntals i hi tenen molt a dir a l’hora de fer propostes. Nosaltres en tenim unes quantes i les transmetrem aviat, en una sola taula o de manera bilateral. Trobarem l’espai per a fer-ho. Hi ha experiències d’aquests últims mesos de mobilitzacions, de talls, d’actes de desobediència… Al mateix temps, hi ha els judicis i les sentències, que s’han d’aprofitar per a fer un judici paral·lel a l’estat i demostrar que és un estat autoritari i demofòbic que no accepta que el poble es pugui autodeterminar. Als ajuntaments es poden crear espais amplis de treball per a treballar en aquesta línia de desobediència i construcció de sobiranies per a fer un contrapoder contra l’estat. Tenim el parlament i els ajuntaments més aturats del compte.

Dissabte el consell polític de la CUP va aprovar de no negociar el pressupost amb el govern.
—Quan la militància de la CUP-CC valora que el govern no treballa en les línies que hauria de treballar o quan al debat de política general es vota en contra moltes propostes, per exemple, contra la creació de la banca pública, es mostra que no es vol treballar per la desobediència a l’estat ni per la construcció d’elements de sobirania pròpia. Nosaltres no podem compartir aquest full de ruta. Quan als ajuntaments no compartim el full de ruta dels governs municipals, hi votem en contra. És en aquesta lògica parlamentària que decidim que no cal negociar un pressupost.

Els quatre diputats de la CUP deixaran buits els escons en alguns plens. Com es decidirà a quins plens no van? Perquè els debats nacionals o de sobiranies poden ser un paraigua on càpiguen molts plens.
—Teniu tota la raó. Hem començat un procés de debat intern que es farà la primera quinzena de novembre per a concretar una proposta sobre què significa deixar els escons buits i en quins plens, perquè tothom vegi clar quan hi serem i quan no. No ho tenim decidit. Tenim clar que no és un abandonament permanent i tindrem un mínim d’activitat parlamentària. Volem centrar-nos en la lluita al carrer i la construcció del contrapoder popular. Quan hem tingut aquest pal de paller fort, com a país hem pogut avançar. Per al govern i els partits que li donen suport no sembla una prioritat.

No pot ser contraproduent, i que la CUP i la vostra crítica al govern perdi visibilitat mediàtica?
—Deixarem de tenir visibilitat en alguns plens i en alguns punts, però també creiem que això farà visible l’enuig d’una part del país pel fet que aquest parlament i aquest govern no corresponen a allò que es va votar l’1-O i el 21-D ni a allò que es va expressar el 3 d’octubre. És una eina per a mostrar que és una línia vermella. També volem treure el màxim rendiment de la feina dels nostres quatre diputats, no els podem tenir segrestats al parlament.

Concretem. La CUP no pensa assistir a les sessions de control al govern? A les comissions?
—Ara ho analitzem. Crec que quan hi hagi comissions que tractin de qüestions clau per a la sobirania, com les ILP o l’habitatge, hi serem. Però ho hem de concretar aquestes setmanes vinents.

El secretariat nacional també proposava una refundació de la CUP al parlament. Això pot concretar-se en una candidatura més àmplia i un canvi de nom?
—És un punt que es va debatre molt al consell polític. El consens majoritari va ser per a emprendre un debat polític intern amb diverses propostes sobre la taula. Si es fan aquestes eleccions, hem de discutir abans si continuem com a CUP igual que aquests últims anys o si treballem en una candidatura més àmplia. No tanquem cap porta.

La CUP també debatrà si es presenta o no a les eleccions europees?
—Ho farem aquest novembre. S’ha obert un procés perquè les assemblees locals i territorials presentin documents amb arguments a favor i en contra. El secretariat nacional elaborarà un document també, amb condicions subjectives del moment polític i internes de la CUP.

Quins punts a favor i en contra hi veieu?
—Hi ha una condició important que origina debat intern, que és la importància de l’escenari internacional en el conflicte català i la importància que hi hagi una veu més enllà de les actuals, associades a la socialdemocràcia o al liberalisme. Una veu que relligui l’autodeterminació amb una crítica profunda del model europeu de relacions econòmiques i humanes, de tancament de fronteres, etc. És un element transcendental per al debat. En contra? Fins a quin punt la CUP s’ha d’implicar en les institucions europees, que recelen del dret d’autodeterminació, dels drets socials, i fins a quin punt hem de tenir un paper a centrar esforços en aquesta candidatura.

Ahir es va fer una reunió a Waterloo del Consell per la República. La CUP n’ha de formar part?
—La CUP a hores d’ara no té cap proposta sobre el Consell per la República. Es fa difícil de valorar si hi hem de ser o no. Sempre fem valoracions a partir de propostes concretes. Quan ens la facin arribar, valorarem si hi hem de ser o no.

Si la CUP decidís que sí, Anna Gabriel podria formar-ne part?
—Ara com ara no som en el punt de parlar d’això.

Seria una decisió personal o del partit?
—Anna Gabriel, com la resta de militants de la CUP, es posen a disposició d’allò que decideixi l’organització.

Sobre el Fòrum Cívic Constituent, us han fet arribar cap proposta?
—Tampoc no ens han fet arribar cap proposta concreta. Sí que tenim clar que són importants els debats populars estratègics, però no s’han de convertir en simples xerrades. Han de ser elements mobilitzadors, que puguin desenvolupar-se en espais que qüestionin el règim del 78 i amb elements de desobediència civil. No pot ser un simple fòrum intel·lectual de debat. No podem enganyar la gent. Tot procés constituent haurà de tenir prèviament un moment de ruptura.

Com s’ha de reaccionar als judicis?
—És clar que és un judici a l’autodeterminació i als drets polítics i civils del nostre país. No és un judici a unes persones concretes. Cal un discurs antirepressiu unitari que el presenti com un judici polític. Ha de ser un judici col·lectiu. Al carrer ha d’haver-hi una mobilització que posi sobre la taula el sentit polític d’aquests judicis. Hem de desenvolupar una proposta de judici a l’estat perquè a tots els pobles, barris i ciutats es faci visible què és l’estat espanyol i el règim del 78.

Com es fa visible, això?
—Hem de portar a les places, carrers, esplais i centres cívics uns actes per a explicar bé què ha significat i què ha estat el règim del 78. Hem d’assolir posicions comunes en la línia del 3 d’octubre per a posar en evidència l’estat espanyol. Intenten criminalitzar-nos per a dir que no és possible defensar el dret d’autodeterminació. És un estat que no accepta la dissidència ni la crítica, i això és el que va fer que la gent es mobilitzés el 3 d’octubre. Hem de fer visible que la República és la via alternativa a aquest estat espanyol.

Les sentències poden ser un moment per a la ruptura?
—Ens donen una oportunitat per a treballar en aquest moment. Poden ser-ho si es fa la feina prèvia durant aquests mesos i som capaços de treballar amb una unitat estratègica de carrer que digui que la ruptura és necessària. Aquests és un dels elements del debat de fons que fa que l’estratègia independentista no sigui unitària. De fet, quan la gent demana unitat, la unitat ha de fonamentar-se en aquesta estratègia per a la ruptura i que posteriorment hem d’exercir en un referèndum, és un acte de sobirania que hem de concretar.

És útil fer actes de desobediència abans del moment de la ruptura?
—Sí, la desobediència sempre és útil. D’injustícies no n’hi ha únicament en els judicis, n’hi ha d’estructurals i quotidianes. La desobediència civil l’hem de practicar cada dia en l’exercici dels nostres drets socials i polítics. Evidentment, això farà que quan arribem als judicis sigui més fàcil que milers de persones s’aglutinin en un moviment democràtic, desobedient i que defensi els drets polítics i socials del país.

Això com es tradueix? En una aturada de país? En una vaga general?
—Les vagues generals les convoquen els sindicats. Creiem que aquests mesos ens han de servir per a treballar amb els sindicats. De fet, si va haver-hi una vaga general el 3 d’octubre és perquè la CUP i més agents polítics van treballar amb un conjunt de sindicats, els no majoritaris, perquè si s’arribava a una situació determinada hi pogués haver una vaga general. La vaga general era convocada prèviament a l’1-O. Alguns altres sindicats i el govern s’hi van afegir, però sense la feina prèvia no hauríem arribat al 3 d’octubre. Ens hem de posar tots a treballar perquè es torni a produir, fins i tot una vaga general que pugui ser de més d’un dia.

Es pot sostenir una vaga general d’aquestes característiques?
—Si has ajudat a crear les condicions, nosaltres pensem que sí. Però és veritat que això, si fos d’aquí a quinze dies, no seria possible.

Una mobilització de molts dies requereix un compromís extra de la gent, que pot perdre dies de sou, tenir represàlies judicials per actes de desobediència… Hi ha molta gent compromesa, però no creieu que cal parlar més d’aquest moment i de les possibles conseqüències?
—A la gent li podem explicar que això és necessari si tenim unes institucions que paral·lelament ajuden a articular aquest discurs a l’àmbit institucional. Són importants els ajuntaments, el parlament i el govern. Si van en la línia del primer d’octubre i del 3 d’octubre, la gent ho farà i estarà disposada a fer-ho. Cal recordar que el 8 de novembre, després del desencís, va ser una vaga d’èxit, amb milers de persones. Per això som crítics amb el govern, no veiem que treballin amb aquesta lògica. Tu demanes a la gent que es mobilitzi, però si no treballes amb aquesta lògica, la gent arriba a un punt que es demana per què ha d’anar en aquesta línia si el govern va en una altra.

Com s’ha de traduir la desobediència?
—Crec que no toca a la CUP únicament de decidir-ho. És una estratègia de país. Per part nostra, ens toca ser curosos i honestos. Tenim la força que tenim. Ens toca de decidir-ho entre tots. Ja he explicat que hi ha estratègies d’aquests últims mesos que em semblen útils. Vagues, aturades, talls de carreteres, moviments de diners, el consum responsable… A l’àmbit parlamentari hem de concretar els moments de desobediència i quan els parlamentaris poden trobar-se en situacions incòmodes. Però això demana seure i parlar en aquests termes.

Sou optimista respecte a un cop de timó del govern i dels partits en aquesta línia?
—Hi ha una línia general a JxCat i ERC que diu que no van cap aquí. Ara, hi ha hagut més moments en què en aquest país semblava que el govern no volia anar tan lluny com la gent li reclamava. De fet, el referèndum es concreta poques setmanes abans del primer d’octubre. La percepció que tinc ara és que la majoria de JxCat i ERC van en una línia que no casa amb tot això que he explicat, però en alguns altres moments hi ha hagut canvis quan semblava que no es movia res. Confio en la gent i en la capacitat de treball de tots els actors. Sí que percebo que tant l’ANC com Òmnium tenen ganes que hi hagi certes coses que s’accelerin.

S’han de convocar eleccions al parlament?
—A aquesta legislatura no li queda gaire, si es continua en la línia actual. Ara bé, és una decisió del president. Nosaltres no treballarem per a consolidar un govern que vagi en aquesta línia.

La decisió de la CUP de no negociar el pressupost i d’abandonar els escons en alguns plens pot precipitar la convocatòria electoral. El govern té minoria.
—Ho pot fer. O pot fer que el govern, en certes lògiques o camins que construeix, trobi noves aliances al parlament. En el moment actual, veiem clar que no negociarem el pressupost i que ens centrarem en unes altres coses.

Algunes veus, com el conseller Maragall, han dit que cal més del 50% dels vots.
—El mandat de l’1-O és que la via per a aconseguir la ruptura és la desobediència i la unilateralitat. Quan hem practicat aquests dos elements, hem estat més a prop que mai de la ruptura. Ho hem de posar en pràctica per a tornar a arribar a un moment que ens porti a una situació semblant. Les institucions han d’anar totes amb aquesta idea i així hem fet créixer la base social de l’independentisme. Aquells que diuen que només quan superem el 50% podrem apel·lar a la comunitat internacional… no em sembla del tot cert. Hi ha llocs del món on han arribat a més del 50%, com ara al Kurdistan o en uns altres territoris d’Euroàsia, i no els ha servit per a apel·lar a la comunitat internacional i que es resolgués el problema. Cal una estratègia que recuperi allò que vam fer fins a l’1-O i que aprofiti la conjuntura com els judicis. L’eix cabdal és que els catalans puguem decidir-ho tot i explicar que una república és l’espai on podem fer més bones polítiques socials per als nostres veïns.

Pot haver-hi ruptura amb la meitat de la població en contra?
—La pregunta seria si es pot estar com ara amb la meitat de la població en contra.

Hem empatat.
—No és que sigui un empat. Es pot trencar sense que un 49% hi estigui d’acord? És com dir que el govern del PP no podia governar havent aconseguit menys del 40% dels vots a l’estat espanyol. En les democràcies, si algú guanya amb les regles del joc, i en un referèndum és 50-50, es té la legitimitat per a tirar endavant. A Escòcia, va guanyar el no i ningú no va qüestionar-ho.

Però tant els partidaris com els contraris a la independència acceptaven la legitimitat del referèndum com a eina per a dirimir el conflicte. Aquí, no.
—Alguns no accepten els referèndums per a decidir una qüestió tan important com aquesta. El debat el tindrem sobre això, sobre el poder. Sobre fins a quin punt tenim el poder o no per a aplicar els resultats que s’han guanyat en un referèndum. És important de debatre-ho. Només ho podrem fer amb un carrer mobilitzat i fort, unes institucions que hi vagin i si hem estat capaços de construir espais de poder públic que ens permetin de decidir sobre el nostre futur. Si l’electricitat, l’aigua i la banca són a les mans de multinacionals, és molt més difícil.

Ahir es va presentar ‘Guanyem Girona’. Què pretén?
—És un manifest de quaranta persones de la ciutat d’àmbits molt diversos. Hi ha regidors, professors de la universitat, activistes dels moviments socials… que volen forjar una candidatura a Girona, fonamentant-se en deu punts bàsics. És una candidatura de base social, popular, republicana i democràtica que vol proposar una alternativa a la ciutat que pugui guanyar les eleccions municipals i que lligui clarament l’eix social amb la idea de República Catalana. És una proposta important per a la ciutat, totalment venuda als macrofestivals, a la mercantilització de l’espai públic, a les desigualtats i sense política d’habitatge. També ha de servir a escala de país per a construir consensos en polítiques socials i ruptura amb el règim del 78.

Ahir també va sortir a les llibreries el vostre llibre, El franquisme que no marxa, en anglès.
—És un projecte que hem fet conjuntament amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils, Edicions Saldonar i l’ANC. De fet, és l’ANC que promou la traducció d’aquest llibre en anglès. A final de novembre farem la presentació pública del llibre i explicarem l’estratègia comunicativa que hi ha al darrere. Estem molt contents perquè se n’han imprès més de tres mil exemplars. Ara anem definint l’estratègia comunicativa perquè el llibre arribi a determinades persones importants o amb una projecció pública arreu del món, perquè sàpiguen millor què és l’estat espanyol i com s’ha articulat el règim del 78. La idea és fer-lo arribar al màxim nombre d’actors internacionals possibles, i també a la premsa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb