Il·lustració: Tere Guix

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Uns quants dels suggeriments que em van arribar per a tractar en algun article estaven relacionats amb la situació de la llengua catalana. Crec que aquest és un dels casos més clars de discurs clarament allunyat de la realitat i en què la negació dels fets ens ha portat a un carreró (potser) sense sortida.

Jo puc entendre que, si creus que has fracassat en un projecte, no ho vulguis reconèixer. Rectificar és una de les coses més difícils de fer i més encara si ho has de fer públicament. Però no puc entendre que, quan constates que les coses no funcionen, no modifiquis les actuacions. Dit en altres paraules, puc entendre que, amb tots els esforços que s’han fet per a recuperar la llengua, sigui molt difícil admetre que no han servit de gran cosa. No puc entendre, però, que no s’hagi fet res per a rectificar aspectes substancials.

Qualsevol persona que, en qualsevol situació, es trobi amb els seus drets lingüístics conculcats, si intenta defensar-se, el més probable és que sigui titllada d’integrista, fanàtica o, en fi, tots aquests epítets que ja coneixem. És a dir, la persona que opta per la llengua marcada, queda ella mateixa marcada. I, en aquests casos, qui la protegeix? Com és que no hem aconseguit un ambient que ens permeti de sentir que quan parlem la nostra llengua fem la cosa més natural del món i no una reivindicació? Tant parlar de l’apoderament, per què no ens apoderem amb el nostre comportament lingüístic i aconseguim que no sigui percebut com una anomalia o, que no em facin riure, una imposició?

Reconec que jo mateixa apel·lo sempre a la responsabilitat del parlant. Ara mateix sóc a punt de treure un llibre amb el títol El futur del català depèn de tu. Però si ho faig és perquè crec que, si confiem en la política lingüística, en quatre dies ens quedarem sense llengua. I malgrat tot, jo espero que hi hagi una política lingüística que faci entendre que la llengua no és un apèndix gestionat des d’una direcció general sinó un projecte de país amb què tothom està implicat. Una mena d’immersió lingüística general. De la immersió en parlarem demà.

Articles anteriors
Ací podeu llegir tots els articles de la sèrie ‘Llibreta de vacances de Carme Junyent’ publicats fins ara. La sèrie té 31 capítols més un d’extra com a epíleg. Us recomanem que els llegiu seguint-ne l’ordre numèric des del començament:

Twitter i els gossos caganers (1)
Espai i temps (2)
Hi ha llengües primitives? (3)
Abstractes (4)
La revolució (5)
Els disbarats del segle XIX (6)
Els europeus i les llengües africanes (7)
El negre (8)
Sobre la Nova Història (9)
Serveix de res l’obscurantisme (10)
Veritats que no ho són (11)
Apoderament lingüístic, un projecte de país (12)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.