Llibres d’una brutalitat que impacta

Lolita Bosch i Arundhati Roy han escrit enguany un parell de memòries bèsties, cruels i bellament descrites. Malalt de les memòries com sóc, aquests dos llibres m’han quedat dins perquè se’t claven com una daga, i t’enamoren a la vegada. Bosch i Roy, totes dues, serien les meves humils recomanacions de lectura d’estiu d’aquest any que ja acabem (sí, els anys acaben a l’agost i comencen al setembre, pènsut jo).

“Em va ensenyar a escriure i després va abominar de l’escriptora en què m’havia convertit” diu Arundhati Roy a El meu refugi i la meva tempesta (Ara Llibres). Aquest llibre descriu la cruel i paradoxal relació amb la seva mare, Mary Roy, gran feminista fora de casa, i dona cruel dins. La mare Roy va estar envoltada d’homes que la van fer sofrir: un pare violent, un marit alcohòlic, un germà egoista. I va ser la fundadora d’una escola que tractava els nens i les nenes de manera igualitària a l’Índia més conservadora i una activista pels drets de les dones que es va fer famosa per haver aconseguit als tribunals que les dones de la minoria cristiana (la seva) tinguessin el dret d’heretar en igualtat de condicions que els homes. Tanmateix, aquesta feminista era capaç de dir a la filla “gossa” i explicar-li fil per randa els intents i mètodes que havia provat per avortar-la, i al fill mascle –contra qui descarregava tota la seva ràbia envers els homes– li deia que, si fos d’ell, se suïcidaria. Un nano a qui, amb solament sis anys, la mare deia “porc masclista”.

Arundhati Roy, que molts coneixen per haver escrit El Déu de les coses petites, va explicar a la presentació una cosa molt sàvia, que resumeix el llibre i la seva mirada: “Hi ha persones que culpen els pares del que els passa a la vida. Doncs jo no tinc por de l’obscuritat de les persones. Les fa més interessants. A l’Índia, la idealització que s’hi fa de les mares, mares que fan un fill, les converteix en la mare deessa. A Occident, sovint hi ha la mare dimoni. No crec que aquestes coses siguin importants. El fet important són les múltiples cares que tenim.” Nosaltres, la gent, exagerem els traumes per justificar-nos. En canvi, Roy explica el seu de meravella per superar-se. Quin plaer de llibre, Déu dels cels. I com descriu les mil cares, i no tan sols una, de la seva mare.

Lolita Bosch diu que a Jota, quasi de nen, un exèrcit de sicaris li va fer matar la seva mare. Després el van reclutar i Jota va matar desenes de persones més. Quan Lolita Bosch el va trobar, anys després, en una discoteca, havia deixat aquest món enrere. Ara l’estaven prostituint. Ella va pagar diners i va aconseguir-ne la llibertat. Aquest és un exemple dels més cruels que Bosch descriu a Una vida normal (La Campana), les memòries dels deu anys a Mèxic denunciant els narcotraficants i donant veu a les víctimes. El llibre és d’una brutalitat que impacta. Bosch, que ja no pot tornar a Mèxic, amenaçada de mort, explica com els narcotraficants la tenien controlada aquí, també, i com li van fer fer una gimcana, donant-li ordres per telèfon fins que va acabar davant una tomba on hi havia inscrita la paraula “Bosch”. Amenaçada, sí, però tan segura que Bosch elogia la policia que tenim aquí, amb tots els defectes que es vulgui, a anys llum de la que tenen allà. Bosch descriu segrests amb final feliç, qui era Fidel Herrera, el cònsol mexicà a Barcelona a sou dels càrtels, o la llei mexicana que permet a les dones de no parar al semàfor en vermell (per a evitar que amb el cotxe aturat les segrestin). En un dels passatges del llibre hi ha una frase amb la qual acabaré: “Estic farta d’explicar-ho a Catalunya i que em diguin que exagero.”