Llibres curts en un mes llarg

Relacionar l’estiu amb lectures llargues és com associar els contes als trajectes curts en metro, una trivialitat. Disposar de poc temps per llegir ens ha d’empènyer a llegir llibres curts? Potser una novel·la llarga és un lloc conegut on ve de gust tornar cada vespre durant aquella estona d’abans o després de sopar. Reprenem el fil d’ahir amb la facilitat i la familiaritat que atorguen les llargues narracions, potser havent de començar cada vegada per llegir les últimes dues pàgines del dia anterior, però amb la comoditat de saber on entrem i què hi anem a fer. I, de la mateixa manera, deu ser reconfortant, en vacances, canviar de llibre cada dia o cada dos, durant un mes, i el dia abans de reprendre la rutina, observar la pila de lectures primes però variades que hem anat atresorant.

Penso en les llargades de les novel·les llegint Edith Wharton a Escriure ficció (traducció d’Alba Dedeu, Veles i Vents Edicions, 2026, pròleg de Marina Porras): “D’una novel·la sempre se n’hauria de poder dir ‘Hauria pogut ser més llarga’, però mai ‘No calia que fos tan llarga’.” L’any 1921 Wharton guanya el premi Pulitzer amb L’edat de la innocència i quatre anys després publica Escriure ficció (a petició d’un editor), on a partir de la feina feta com a novel·lista i de les seves lectures, fa una anàlisi del gènere narratiu que és com fer un curs d’escriptura, tot i que ella els abomini: “De vegades es té la temptació de pensar que la generació que s’ha inventat els ‘cursos de ficció’ comença a tenir la ficció que es mereix.” Però no és només un curs d’escriptura, aquest assaig, i no és només, com diu Porras al pròleg, una manera “de reivindicar-se davant del món literari”, que també.

Escriure ficció és un llibre que llegit a finals de juliol et dibuixa un itinerari de lectures i relectures (la pressa que tinc per rellegir La sonata a Kreutzer jo ara!) que et pot resoldre l’estiu. I lligat amb el que dèiem abans de la llargària, pots decidir-te per un camí curt de novel·les gruixudes, amb Guerra i pau, El roig i el negre, etc., o un camí llarg de llibres primets.

Els que llegim també per feina solem deixar en blanc el full de ruta lector de les vacances per deixar-nos portar pel que ens ve de gust realment, si és que ho sabem, perquè com més llegeixes més se’t diversifiquen i afinen els gustos i això fa que els interessos i les curiositats et facin sortir sempre de totes les llibreries carregada de nous volums que “necessites”.

Els que llegim per feina, però, també pot ser que ens prenguem la llibertat de dissenyar-nos unes vacances lectores ben definides i acotades per explorar algun racó poc conegut de l’infinit univers literari o per posar-nos a prova (llegiré només clàssics russos; llegiré només novel·les del XIX; llegiré només llibres amb una sola paraula al títol…) o per fer algun experiment que després segur que es converteix si no en llibre sí en un article sobre llibres.

Així que llegir Escriure ficció d’Edith Wharton a tocar de vacances aviso que és perillós, perquè us pot fer saltar pels aires els plans lectors i de sobte trobar-vos llegint clàssics com Henry James o Balzac, Thackeray o Stendhal, George Eliot o Madame La Fayette. Si tingués temps, diners i una escola d’escriptura, amb aquest llibre de Wharton bastiria tot un itinerari lector seguint l’ordre en què apareixen els llibres en l’assaig, per anar veient el que l’autora ens vol fer notar i així ensenyar a escriure llegint com escriuen els altres i com llegeixen els altres, que és l’única manera honesta de fer-ho.

Perquè Escriure ficció també és Edith Wharton dient-te com llegeix, en què es fixa, què li interessa, com hi ha pensat, com llegeix els seus predecessors i els seus contemporanis i què deu o què retreu a cadascun d’ells. A cadascú l’atraurà algun detall concret més que cap altre, en l’anàlisi de Wharton. A mi m’ha despertat l’interès per detectar com apareixen els paisatges en novel·les com Eugénie Grandet o Tess dels d’Urberville, perquè “la impressió produïda per un paisatge, un carrer o una casa sempre hauria de ser, per al novel·lista, un esdeveniment en la història d’una ànima, i l’ús del ‘fragment descriptiu’, i l’estil d’aquest fragment, haurien de dependre del fet que només s’ha de representar el que la intel·ligència en qüestió hauria observat, i sempre en uns termes propis del registre d’aquesta intel·ligència”.

Tornant a la llargada de les novel·les, que Wharton diu que ve determinada pel tema, acabaré aquestes ratlles i me n’aniré a buscar La mort d’Ivan Ilitx, de Tolstoi, i Rudin, de Turguénev, el segon perquè ella el cita com a exemple de novel·la basada en un sol personatge, i el primer perquè diu que “Tolstoi hi dóna la mesura justa de desenvolupament per convertir la història de la mort d’un home insignificant en una paràbola d’aplicació universal”, i afegeix: “Si s’hagués estès una mica més, hauria caigut en una minuciositat i un recarregament excessius, i hauria enterrat el que volia transmetre sota detalls innecessaris.”

Això de “si s’hagués estès una mica més” ara mateix m’empenyerà a llegir així els llibres prims d’aquestes vacances –Una dona soltera, de Wharton, entre ells–, ho vull substituir per la mania de vegades malaltissa d’anar veient què retallaria dels llibres gruixuts. Acabar el llibre en un dia, o dos, i després pensar si podria ser més llarg, i valorar per què sí o per què no, abans d’encetar nova lectura, com qui es fa una llista de temes musicals per prendre el sol i assaboreix la pausa del silenci entre dues pistes sentint acords imaginaris.