Aquests dies plouen injustícies. Quan encara no ens hem recuperat de les sentències, de les hòsties i dels segrestos i excessos policíacs indiscriminats, resulta que una tromba d’aigua s’emporta cases, restaurants, parets i vides senceres. I per si no n’hi hagués prou, enmig d’aquesta orgia de l’arbitrarietat, avui un helicòpter recull el gran dictador i, en lloc de llançar-lo al fons d’una mar ben llunyana perquè el devorin les bèsties, el porta a un cementiri, sí, un cementiri madrileny, un lloc catòlicament normal, com si fos una persona normal (o com si fos, senzillament, persona). Tot plegat, amb una pàtina greixosa d’eleccions que més que olor de democràcia fa fortor de podridura.

Escric des de l’Espluga de Francolí, veient com les ADF treballen suant, a marxes forçades, i com un grup de veïns fa una cadena humana per a recuperar les poques ampolles de vi del celler Rendé Masdéu que han sobreviscut al desastre. Abans-d’ahir era un celler càlid i acollidor, avui runa i fang.

A la meva esquerra, un home gran amb jersei de llana beix i unes xiruques plenes de fang diu a un company, a la seva esquerra: ‘Un desastre com aquest no es pot preveure, però si haguessen netejat una mica el riu… Mira que fa temps que es deia… Potser s’hauria salvat el restaurant.’ Preneu-ne nota, si us plau, els qui us pertoqui, igual com se suposa que en vau prendre aquest estiu arran dels incendis. I si cal passeu factura, que més que antiavalots i helicòpters, preferim pagar per evitar desastres.

De fet, ja ho deia Raimon fa temps, que en aquest país la pluja no sap ploure, però em temo que deuen tenir bona part de raó els centenars de milers d’estudiants que cada divendres protesten per l’emergència climàtica contra tots aquests governs de mirada curta que continuen fabricant i comprant cotxes dièsel, acollint creuers com més grans millor i dificultant la instal·lació de plaques solars per mantenir segons quins negocis, entre moltes més coses. I com explicaven a Catalunya Ràdio aquesta tarda, tot conduint cap a l’Espluga, la natura no tan sols és sàvia sinó que avisa. L’Òscar i l’Empar han parlat d’aquest estudi recent, elaborat per vuitanta científics d’arreu, que conclou que la Mediterrània és la regió del món que de manera més immediata i més devastadora rebrà les conseqüències del canvi climàtic: és a dir, llargues sequeres, pluges torrencials i més fenòmens com ara fiblons i tornados, i cada vegada més sovint. És a dir, o ens ho creiem i ens hi posem, o val més que comencem a acostumar-nos-hi.

Si més no, que aquesta pluja serveixi per a foradar el silenci. Perquè, ja que, com sempre, som en campanya, quants vots val continuar destrossant el planeta? I quants vots val continuar deixant per a demà passat d’ocupar-se de segons quines zones rurals?

Per una altra banda, vaig ser a la Via Laietana i a Urquinaona, amb càmera i armilla, i fa dies que miro i remiro, endavant i endarrere, els vídeos enregistrats totes aquestes nits passades a Barcelona, Girona, Tarragona, Sabadell, Lleida… I, per molt que m’hi escarrassi, no ho aconsegueixo: no hi ha manera humana d’entendre ni el conseller Buch, ni Grande-Marlaska, ni Pedro Sánchez ni cap de tots aquells que diuen que la policia, fos quina fos, ha fet bé la feina. La col·lecció de disbarats i d’agressions és tan alarmant, a ulls d’aquí i d’on sigui, que fa feredat. A més, no és curiós que quan la policia ha desaparegut del mapa, de cop, ja no hi hagi hagut ni ferits ni cap gran destrossa? M’hi he posat, però al final no ha calgut fer cap recull dels acarnissaments de la policia; aquí en teniu tres mostres (i n’hi ha moltes, moltíssimes, més):

Quants vots val cada cop de porra? Quants vots val cada pilota de goma? I cada ull rebentat?

Un consell humil: la millor manera d’evitar barricades és no tancar gent innocent a la presó. I encara més si resulta que parlem de gent que es dedicava a calmar els ànims a les manifestacions i de persones elegides pel poble que intentaven (ni tan sols ho van aconseguir!) complir el programa electoral pel qual havien estat votats. En el fons, la part més trista d’aquesta llevantada d’injustícies és el cinisme galopant amb el qual uns i altres juguen cada dia mentre pretenen que nosaltres perdem la memòria i aguantem el xàfec, calladets i dins de casa.

Que aquest foc i aquest cel espasmòdic els serveixin, si més no, per a entendre on som i que ja fa temps que juguem a un altre joc.

Que quants vots val portar Franco a un altre lloc amb vint-i-dues càmeres de TVE en directe? Hum… no ho sé, però jo, mentrestant, a la meva, i de tornada a Barcelona, a més de mirar si hi ha cap nova convocatòria del Tsunami Democràtic, pararé al polígon de Plans de Jori i compraré una ampolla de Rendé Masdéu, que diu que malgrat la riuada renaixeran, es refaran i continuaran fent vi.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb