15.09.2026 - 21:40
Llegeixo que el Ministeri de Sanitat espanyol ha presentat un projecte de reial decret per a regular la publicitat de la llet en pols per a nadons. La regulació pretén incentivar la lactància materna en detriment de la de fórmula, que serveix per a sortir del pas, “permet un creixement òptim” i “no és nociva”, però té menys qualitats que la llet natural. Les cometes són de la neonatòloga Elisenda Moliner, de l’Hospital de Sant Pau, recollides per 3Cat, que ha alertat que no es pot fer recaure la responsabilitat només en les dones. Entre les qualitats de la llet natural hi ha una llista llarga de beneficis, i l’OMS recomana la lactància materna exclusiva fins que la criatura tingui sis mesos. Per tant, el govern té la idea –a cop de decret!, una té la sensació que aquí tot es fa per decret– de promoure la lactància natural encara que sigui incompatible amb la realitat de moltes mares del país.
D’entrada he pensat que està bé, això de frenar la promoció excessiva de productes diguem-ne medicinals i no naturals. No voldria seguir el camí dels EUA, en què els medicaments i complements alimentaris bàsics –fins i tot la sang– es venen com si fossin cosmètics, és a dir, com si fossin del tot prescindibles i, per tant, inofensius. En aquest sentit, aquesta proposta de regulació publicitària em sembla més alineada amb una manera europea de veure el món i la vida. A més, si fos mare, m’estimaria més donar el pit, o almenys intentar-ho. Per tant, sí a la llet de la mare, de llet de la mare només n’hi ha una. Però per què s’hi fica, el govern? Podria ser que la prohibició d’aquesta possibilitat fos una mica com el sou mínim, que queda bé apujar-lo però que a la pràctica ens deixa igual de pobres a gairebé tots? Aquestes qüestions entorn de la criança són delicades. En primer lloc, perquè fins que no t’hi trobes no ho saps i, en segon lloc, perquè és inevitable jutjar. Jo he jutjat contra la meva voluntat fins i tot sense tenir ni idea de què és la maternitat, fins i tot quan he tingut prou enteniment per a callar davant les amigues que es troben en ple postpart.
S’han pres mesures reguladores similars amb el tabac i l’alcohol, que avui no es poden publicitar. No cal dir, és clar, que la llet en pols i el tabac o l’alcohol no són comparables. El tabac i l’alcohol són drogues i, en canvi, la fórmula salva vides. Amb anuncis o sense, la llet en pols va ser un gran invent. La lactància ni sempre és fàcil ni sempre funciona, i per això en temps pre-moderns existia la figura de la dida o la mare de llet, per poder alimentar els fills de les dones que no tenien llet o no en tenien prou per a alimentar el seu nadó –hi havia també, és clar, una qüestió de classe comparable avui a la gestació subrogada: les privilegiades externalitzaven la lactància a criades o a dones amb menys poder adquisitiu. Després hi ha el tema que de debò ens ocupa: la llet en pols és suficient per a fer créixer canalla sana, com admeten els professionals, i permet a les mares una flexibilitat que és impossible si es vol alletar els fills de manera exclusiva i fins als sis mesos com recomana l’OMS.
Com que no sóc mare, he preguntat a algunes amigues i conegudes que ho són què els sembla la notícia. Per sorpresa meva, sembla que totes estan força d’acord. Parlo primer amb la investigadora feminista Marta Roqueta, que està a punt de publicar un llibre a propòsit de la maternitat i la propaganda que corre per internet. Roqueta em diu que la publicitat de fórmula 1 –la llet que pertoca als nadons de fins a sis mesos– ja fa temps que està prohibida, i que el govern vol estendre la prohibició a les fórmules 2 i 3 –la llet en pols per a nadons més grans. Una de les seves tesis és que tant a la dreta com a l’esquerra de l’eix ideològic reflectit a les xarxes socials es promou una maternitat molt implicada i conscient, 24/7. Unes ho fan en nom de la tradició, les tradwives, i les altres en contra del capitalisme. La paradoxa, em diu, és que d’una banda i de l’altra hi ha un fervor per tornar a relegar les dones a l’àmbit de les cures, però ara per voluntat pròpia i en contra del capitalisme –sempre és un consol quan la submissió és, o com a mínim sents que és, voluntària.
Parlo amb una altra amiga periodista. Li escric justament perquè ella va tenir clar des de l’embaràs que renunciaria a donar el pit –es va prendre una pastilla i tot per evitar-ho. Aquesta amiga em diu: “Entenc que alletar és la millor opció, però ara si no dónes pit ets quasi com un criminal; és exigent i sacrificat i no totes les dones volen o poden aguantar-ho.” A l’amiga li sabia greu, però tenia molt clar que alletar la nena li restaria hores de descans i faria impossible compartir l’alimentació amb el seu home. A més, és clar, cal incorporar-se a la feina. I aquí lligo amb la resposta que m’ha donat una altra amiga, també escriptora i periodista: “Fantàstic això d’incentivar la lactància natural, ara que ampliïn la baixa per maternitat a sis mesos, i si pot ser també per a les autònomes.”
No he consumit cap d’aquestes publicacions a què es refereix Marta Roqueta. L’algoritme ha entès que tinc edat de ser mare però que no tinc fills, i per tant la propaganda que m’arriba no sol anar més enllà dels testos d’embaràs i d’algun anunci de bolquers ocasional. Només tinc la vaga sensació, com he dit, que si fos mare m’agradaria alletar. Però això és una il·lusió més que no pas una idea, i a més és una il·lusió personal. I no sé si, donat el cas, ho faria o m’hi repensaria. En canvi, sí que tinc un parell de certeses. La primera és que el govern espanyol vigent té una tendència a fer propostes polítiques d’aparença vistosa però amb poca profunditat: si el que vols és fomentar la natalitat, la manera idònia de fer-ho és donar més suport a totes les mares i no insistir en la culpabilitat mediàtica que es porta ara. La segona certesa és que, més enllà de les qualitats de la llet en pols i les de la llet humana, més enllà de les implicacions polítiques i simbòliques de l’una i de l’altra i per damunt del meu desig inexpert individual, sé que una criatura creix més feliç si també ho és la seva mare.
