El ple de l’Ajuntament de Lleó va aprovar a final d’any una moció a favor de separar-se de Castella i de crear una autonomia conformada per les demarcacions de Lleó, Zamora i Salamanca.

Aquesta demanda ha reactivat un debat sobre l’encaix territorial que semblava tancat d’ençà de la transició. Malgrat no haver-hi sentiment independentista, a tot l’estat espanyol hi ha territoris disconformes amb el mapa autonòmic actual, com ara Lleó, Cartagena i Trebiñu. De moment, l’única resposta de les institucions ha estat de refusar tota modificació, mentre que el PP i Ciutadans han equiparat qualsevol reivindicació territorial amb l’independentisme i la voluntat de fragmentar Espanya.

El lleonisme: la frontera amb Castella

El 1983 es va constituir la comunitat autònoma de Castella i Lleó, que incloïa les tres províncies de l’antic Regne de Lleó (Salamanca, Zamora i Lleó) i la major part de Castella la Vella, a excepció de Cantàbria i la Rioja, que constituïren comunitats uniprovincials.

Tot i formar una única comunitat, la part lleonesa manté una llengua pròpia i una cultura diferenciada. La llengua és l’asturiano-lleonès, que es parla a diversos territoris, des d’Astúries i algunes zones de Cantàbria fins a Extremadura, incloses les tres demarcacions lleoneses, i també a Miranda do Douro, a Portugal.

En total, té uns sis-cents mil parlants, tot i que en constant decreixement a causa de la falta de protecció i d’un estatus oficial. Només té un reconeixement oficial a Miranda do Douro. En canvi, a Castella i Lleó i a Astúries es menciona la llengua per a indicar que serà objecte de protecció, ús i promoció, sense arribar a tenir cap mena de reconeixement.

Presència de parlants de l’asturiano-lleonès

Dins la demarcació de Lleó també trobem la regió del Bierzo, l’única comarca formalment reconeguda fora de l’Aragó, Catalunya, País Basc i Galícia, i amb peculiaritats geogràfiques, socials i culturals, com és el fet que s’hi parla el gallec.

L’asturiano-lleonès, menystingut durant segles, limita lingüísticament amb el castellà, i ha fet històricament de dic de contenció contra l’avenç del castellà cap a Galícia. El fet que el castellà i el gallec no tinguin contacte directe explica en gran part que el gallec sigui la llengua materna de la majoria de la població de Galícia i que encara hi sigui més utilitzada que no el castellà.

La denúncia d’un greuge territorial

Lleó té unes característiques culturals, socials i polítiques pròpies; però, més enllà d’això, les aspiracions autonòmiques se centren en la denúncia d’un greuge a què suposadament són sotmesos els ciutadans de la regió per part del govern de la comunitat autònoma.

Un dels primers arguments és que, tot i que Castella i Lleó no té capital reconeguda oficialment, els tres òrgans superiors d’autogovern (president, govern i parlament) es concentren a Valladolid, com més institucions autonòmiques; en canvi, a Lleó només hi ha el Procurador del Comú (equivalent al Síndic de Greuges).

També es responsabilitza el govern autonòmic de no haver fet res contra el despoblament. La demarcació de Lleó ha perdut el 20% de la població d’ençà del 1960; i si bé la capital ha guanyat habitants, n’ha perdut una gran part aquestes tres darreres dècades.

El tancament de la mineria i el retrocés industrial, sense alternativa laboral, han fet que molts joves hagin emigrat. Una situació compartida amb la resta de demarcacions de Castella i Lleó. El problema no és tant d’un gran nivell de desocupació, com de falta d’oportunitats en les feines basades en les noves tecnologies i d’alt valor afegit. El territori ha restat al marge de grans inversions de capital i amb una escassa competitivitat dins l’economia global.

Una majoria favorable a l’autonomia

La reivindicació autonomista a Lleó ha agafat protagonisme amb fets com ara la moció de l’Ajuntament de Lleó i les manifestacions de desenes de milers de persones de diumenge. Però la demanda fa temps que hi és present i diverses organitzacions i partits polítics fa dècades que promouen la separació respecte de Castella.

El partit d’àmbit lleonès més important és la Unió del Poble Lleonès, creat el 1991. Va obtenir representació al Parlament de Castella i Lleó, amb un 10,20% dels vots a la demarcació de Lleó i cent cinquanta-dos regidors a les eleccions municipals. Un altre partit amb representació és Partit Regionalista del País Lleonès (PREPAL), fundat el 1980 i que té actualment tres regidors a la demarcació de Zamora.

També hi ha partits propis del Bierzo, com ara Coalició pel Bierzo, que té vint-i-cinc regidors, una batllia (Torre del Bierzo) i dos representants al consell comarcal. I encara el Partit Regionalista del Bierzo, amb dos regidors a Ponferrada. Totes dues formacions reclamen més autonomia administrativa i fins i tot la creació d’una província independent.

El sentiment lleonès és molt transversal i va més enllà dels partits. El batlle de Lleó, José Antonio Díez, que ara encapçala la reivindicació de l’autonomia, no és de cap formació local, sinó del PSOE.

Doneu suport a la creació d’una nova comunitat autonomia per a la província de Lleó al marge de l’actual Castella i Lleó? Enquesta de Celeste-Tel del 2-3 de gener de 2020

Respecte del suport popular, un sondatge recent indica que la majoria de ciutadans de la demarcació de Lleó és favorable a la formació d’una autonomia. No és tan clar el suport a Salamanca i Zamora, perquè els sondatges assenyalen que la majoria poden ser partidaris de mantenir el sistema autonòmic actual.

De moment, una vintena de municipis han aprovat mocions a favor de la creació de la nova autonomia i el 3 de març hi haurà una reunió prèvia –promoguda per la UGT i CCOO– per a formar una ‘taula per al futur de Lleó’, amb representants del govern espanyol, de les institucions autonòmiques, de la Diputació de Lleó i del Consell Comarcal del Bierzo.

La separació de Castella i Lleó

L’oposició a l’autonomia de Castella i Lleó ve de lluny, i ja d’ençà de la conformació de l’estat de les autonomies que es van formar entitats culturals i polítiques de caràcter autonomista. Fins i tot va haver-hi un grup armat, Tierra Lleunesa, però va desaparèixer ràpidament.

Històricament, el Regne de Lleó, tot i formar part de la corona de Castella i compartir monarca amb el regne de Castella d’ençà del 1230, va mantenir les institucions pròpies. Les pretensions d’annexar el territori van originar constants conflictes i intents de declarar un regne totalment independent. Fins i tot segles més tard, quan es van crear les províncies, el 1833, es va mantenir la regió de Lleó (Salamanca, Zamora i Lleó) diferenciada de Castella la Vella.

Després de l’aprovació de la pre-autonomia, la Diputació de Lleó va fer un sondatge entre els municipis: gairebé dos terços eren partidaris d’una autonomia separada de Castella. Les manifestacions també van ser recurrents, la més grossa el 1984, amb noranta mil manifestants, i ja hi havia hagut precedents de mobilitzacions multitudinàries el 1980 i el 1982.

La qüestió fins i tot va arribar als tribunals. El 1983, la diputació lleonesa va voler invalidar la integració de la demarcació a la comunitat autònoma de Castella i Lleó i emprendre un procés per a assolir una autonomia uniprovincial. El Tribunal Suprem espanyol va validar l’acord de separació, però el Tribunal Constitucional finalment s’hi pronuncià en contra.

Després de la sentència, l’única manera de dividir Castella i Lleó és amb una reforma de la constitució espanyola o de l’estatut de la comunitat autònoma, un recorregut legalment possible, però políticament inviable. Les mobilitzacions continuen, però, sense resposta de les institucions ni cap voluntat de fer canvis constitucionals, el desenllaç d’aquesta reivindicació amb un suport multitudinari encara és una incògnita.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb