Moltes persones hem aprofitat les vacances d’estiu per fer un viatge. Jo he visitat Astúries. Per gaudir de la natura i el clima, però també per gaudir observant de primera mà un paisatge lingüístic. En aquest text vull compartir les meves impressions sobre aquest paisatge i, a la segona part de l’escrit, vull defensar la necessitat de la consciència lingüística en els viatges.

Astúries és un país amb la presència d’una llengua amenaçada. L’Atles interactiu UNESCO de les llengües del món en perill classifica l’asturlleonès, que també es pot anomenar asturianolleonès, o lleonès, com una llengua “definitivament amenaçada”, i indica que té uns 150.000 parlants.

L’asturià, la varietat amb més vitalitat del conjunt asturlleonès, és anomenat tradicionalment asturianu, llingua asturiana o bable. Aquesta darrera denominació, força comuna i usada també a les lleis d’Astúries que incideixen en les llengües, té algunes connotacions negatives; la fan servir en exclusiva, per exemple, els qui volen un asturià disgregat, atomitzat en diversos “bables”, i, doncs, sense cap possibilitat de normalització.

L’asturià es troba en una situació molt delicada. Tot i la presa de consciència popular per la llengua des de mitjans dels anys setanta del segle passat, i la tasca de l’Academia de la Llingua Asturiana, creada el 1980 (amb publicacions decisives relacionades amb l’ortografia, el lèxic, la toponímia…), les lleis (Estatutu d’Autonomía d’Asturies, de 1981, Llei d’Usu y Promoción del Bable/Asturianu, de 1998) han quedat curtes. L’asturià no és encara oficial, tot i que la majoria de la població així ho vol, un 53 % (mentre que un 25 % s’hi mostra en contra) segons el III Estudio sociolingüístico de Asturias 2017 (ho llegim a l’Informe sobre la llingua asturiana de l’Academia de la Llingua Asturiana, Uviéu: 2018). La simple voluntarietat de l’asturià a l’escola, la baixíssima presència de la llengua als mitjans o la diglòssia generalitzada de l’idioma, entre altres aspectes, mostren que la supervivència de l’asturià és complexa, per bé que l’estudi del 2017 acabat de citar apunta cap a una certa recuperació de la transmissió intergeneracional de la llengua.

Al llarg del viatge a Astúries, deixant-me endur per la curiositat i la passió per les llengües, he observat el següent:

En primer lloc, he constatat que la presència pública escrita de l’asturià és molt baixa, gairebé residual: tan sols l’he vist associat escadusserament a productes locals (gastronòmics, per exemple), o a algun producte turístic, o l’he vist aparèixer en alguna pintada reivindicativa en els espais públics. La toponímia de pobles i ciutats que apareix a les indicacions de trànsit, d’altra banda, de vegades és doble (asturià/castellà), però molt sovint només hi ha la forma castellana. Pel que fa a la presència de la llengua oral, no he sentit l’asturià a les ciutats, com ara Uviéu, però sí, parant l’orella, als pobles. Hi he sentit, en boca d’adults, l’asturià i també la fala eonaviega, a la qual em tornaré a referir més avall.

En segon lloc, m’he deixat seduir per alguns aspectes purament lingüístics. Pels noms masculins acabats en -u que afaiçonen l’asturià (vinu, dineru, bruxu, bancu), o per alguns trets fonètics que apropen l’asturià i el català, com ara la palatalització de la l- inicial llatina (llobu, llombu), o el manteniment de la f- inicial llatina (formiga, fame, foguera, fariña), que es fa aspirada, amb tot, en el dialecte asturià oriental. També pels plurals en -es del dialecte central i algunes altres zones (cases, idiomes), que donen als catalans que viatgen a Astúries una efímera sensació de ser a casa. I també m’han captivat algunes curiositats lèxiques. Començant pel fals amic faves / fabes (‘mongetes blanques’), que pot generar alguna sorpresa gastronòmica, i continuant per moltes paraules de l’asturià properes al català, de sentit idèntic o molt pròxim. N’anoto algunes: mantega, galbana (cat. galvana, ‘mandra’), baldáu (cat. baldat), ermu, finar, llagosta, brusa, llana, babayu (cat. babau), llebre, llei, lletra, lloar, lluna, pruyir (cat. pruir), redolada (‘contorn’), peullobu (cat. pet de llop, fong), clau (masc.), ren (cat. res), tastiar (cat. tastar), ronceru (cat. ronser), vegada. M’han encuriosit especialment formes com les següents: llimiagu (cat. llimac), xugamanes (‘tela que serveix per eixugar mans i cara’), l’arabisme afalagar (que en asturià pren també un sentit físic, ‘acariciar’) i caramañola (‘cantimplora, recipient per posar-hi aigua o llet’).

Amb una certa emoció filològica, si em permeteu dir-ho així, he trobat també dues paraules de l’asturià d’origen fràncic arribades a la llengua a través del català: rustir (del fràncic *HRAUSTJAN) i bogada (cat. bugada, del fràncic *BÛKON). I m’he adonat d’una coincidència interessant: la paraula asturiana murnia designa alhora el temps plujós, tan característic de la zona, i la tristesa, i aquesta dualitat, curiosament, també la tenia el llatí: el mot tristitia es referia al cel quan s’enfosquia i alhora al sentiment de tristesa.

En tercer lloc, m’he pres temps per parlar amb alguns informants amb l’objectiu de polsar sobre el terreny les opinions lingüístiques d’algunes persones en un territori en què no són poques les posicions o opinions sobre la qüestió lingüística, d’acord amb la ciència i la filologia, unes vegades, i amb les ideologies i els interessos polítics, altres. No cal dir que era conscient que trepitjava un terreny delicat. Totes les converses, sense excepció, m’han aportat informació rellevant per comprendre una mica més la realitat lingüística asturiana i m’han permès corroborar bona part dels judicis i prejudicis sobre l’asturià que indica Ramón de Andrés al seu llibre Juicios sobre la lengua asturiana (Uviéu: Ambitu, 2002). I en moltes d’aquestes converses, a més, s’ha produït un intercanvi enriquidor, un necessari vaivé cultural. Anoto algunes observacions d’aquestes converses:

Una informant de mitjana edat de Novellana em diu que no parla l’asturià, perquè ella “no és una persona tancada”, exemplificant el prejudici clàssic que els parlants de la llengua minoritzada són poc menys que paletos, palurdos, aldeanos, i evidenciant el fort desprestigi social de la llengua asturiana.

Una informant d’edat avançada de Cuideiru em mostra el típic fenomen d’ocultació de la llengua davant estranys mentre afirma contundent, en castellà, que ella “parla normal”.

Una informant de mitjana edat de Castropol m’aporta moltes informacions d’interès. Defensa amb vehemència la fala, el gallec-asturià, o eonaviego, del territori d’Entrambasauguas, entre els rius Eo i Navía, al límit occidental d’Astúries, a tocar de Galícia, on viu el 4 % de la població asturiana. Es tracta d’un parlar de transició. Segons llegim a l’Informe sobre la llingua asturiana citat, els habitants d’aquesta zona se senten asturians (74 %), afirmen parlar la fala (72 %) i opinen que aquesta varietat és una llengua pròpia independent (72 %), que no és ni el gallec ni l’asturià. La informant amb qui parlo diu que a la zona tothom parla la fala, canalla inclosa, i que ella l’escriu, però amb dubtes ortogràfics. Indica també que l’administració asturiana no fa prou pel gallec-asturià, i que dedica tots els esforços a l’asturià. Afirma, igualment (i el fet em sorprèn), que a ella el bable li resulta difícil d’entendre. Observo que el criteri de la (suposada) no intercomprensió és usat per la informant per reforçar la idea de la independència de la fala respecte a l’asturià. La mateixa informant manifesta al llarg de la conversa que els asturians tenen esperances que l’actual legislatura política d’Astúries sigui la que permeti aconseguir l’oficialitat de l’asturià i la fala.

Una informant de mitjana edat de Taramundi indica que hi ha grans diferències lingüístiques entre pobles propers (posa l’exemple de Taramundi-Castropol), en una línia de prejudici típica que ben sovint s’explota amb mala intenció: no hi ha una sola llengua, a cada vall hi ha una parla diferent.

Un informant jove de Cangas del Narcea m’explica que hi ha una gran barreja lingüística, en la línia d’un altre prejudici típic, el de l’amestáu, o asturià mesclat de castellanismes, o barreja asturià-castellà. Si bé és cert que en moltes zones la hibridació de l’asturià és molt gran, per exemple a les ciutats, és un prejudici estendre la idea que tota la llengua asturiana comparteix el mateix grau de corrupció.

Una informant jove de San Tiso d’Abres aporta el testimoni que la llengua és voluntària a les escoles, però no pas de manera generalitzada. La mateixa informant indica que si volem sentir parlar asturià o fala podem acudir a una trobada d’oficis tradicionals al poble. Trobem associada la llengua, doncs, a la tradició i al passat.

Un informant jove de la vall d’Oscos indica que la no oficialitat és el motiu pel qual a l’oficina de turisme on treballa no hi hagi cap document ni en fala ni en asturià.

Fins aquí arriben les meves notes de viatge, un fragment de biografia lingüística. En aquest punt, vull eixamplar la reflexió i llançar un crit d’alerta sobre una qüestió que em preocupa relacionada amb els viatges i les llengües. Ho tenen fàcil els viatgers que no estan “tocats per la llengua” com els filòlegs o els lingüistes per viatjar exercitant la consciència lingüística? Els recursos comuns que fan servir en viatjar (com ara les guies de viatges) els fan visible la realitat lingüística dels llocs visitats i els ajuden a aprofundir-hi, a descobrir-la, a intervenir-hi si cal, a pensar-la i a respectar-la? Donaré respostes en dues direccions.

En primer lloc, penso que moltes de les guies turístiques de gran consum, encara prou usades, no semblen afavorir gaire la consciència lingüística, i cal visitar blocs de viatges o espavilar-se a la xarxa si es vol cobrir aquest aspecte. He analitzat tres guies de viatge sobre Astúries: Lo mejor de Asturias. Experiencias y lugares auténticos, de G. Bassi (Lonely Planet, 2020); Guía Viva Asturias, de diversos autors (Anaya Touring, 2016); Guía Azul Asturias, de M. Monreal i J. García (Ediciones GAESA, 2020). La primera, més completa, és l’única que dóna informació clara, directa i prou afinada de l’existència i l’entitat de l’asturià i la fala (per bé que en la fitxa tècnica del destí turístic només indica l’espanyol com a idioma d’Astúries). Llegint aquestes guies observo diversos aspectes decebedors com els següents:

No s’hi dóna idea del nombre de parlants de l’asturià ni de la fala, ni cap dada sociolingüística, ni mapes orientadors de la realitat lingüística, ni de la divisió dialectal de l’asturià en tres dialectes (occidental, central i oriental).

Hi solen aparèixer paraules en cursiva en referir-se a productes o referents típics d’Astúries (chiscaderu, epicha, culín, casadielles, pixín, frixuelos…), però sense que se sàpiga ben bé si són pròpiament paraules de l’asturià o la fala.

Contenen referències confuses a la llengua. En parlar de la festa local de l’Amuravela, de Cuideiru, en què es llegeixen versos satírics en la varietat dialectal local anomenada pixueto, s’indica en la primera guia citada que és “l’idioma [sic] local” i, en la segona, en la línia disgregadora de l’asturià esmentada, que és “un bable local”.

S’hi detecta una fascinació pel paisatge natural paradisíac i la fauna del país, dignes de preservació, però no s’hi detecta cap entusiasme especial pel paisatge lingüístic, ni cap senyal que calguin iniciatives de revitalització.

En segon lloc, penso que les noves formes de concebre els viatges que s’estan posant de moda no abonen la necessitat de la consciència lingüística dels viatgers. Viatjar s’està convertint aquests darrers temps en una activitat nova, en la qual s’ha de donar resposta a diverses emergències planetàries entre les quals no hi ha, però, la lingüística. L’adjectivació que reben aquests nous viatges és àmplia: viatges verds, sostenibles, conscients, considerats, lents, responsables, ètics… Avui es valora anar a Astúries (o on sigui) sense agafar un avió, pel flygskam (o sentiment de vergonya per volar); avui es valora viatjar assegurant-se que els llocs d’allotjament seran sostenibles (afavorir els locals que són gestionats per dones, contracten persones locals, donen feina a proveïdors locals, donen suport a projectes comunitaris sostenibles, redueixen al màxim l’impacte ambiental) i que no són exponents de pràctiques de greenwashing o sostenibilitat fictícia. Avui es valora, seguint els dictats de la nova manera conscienciada de viatjar, haver-se informat bé sobre les espècies locals protegides o autòctones –l’ós, el llop, el gall fer, el cavall asturcó… a Astúries. Avui, es valoren els viatges en què el viatger es compromet a comprar només records sostenibles, o a caminar sense sortir dels viaranys clarament marcats en fer excursions, o a no llençar residus a la natura o, encara més, a participar en iniciatives organitzades per recollir-ne. El viatger contemporani és un individu conscienciat, que genera un impacte baix i positiu.

Aquesta és la música d’una publicació interessant que he llegit aquest estiu mentre planificava el viatge a Astúries, La guía del viaje sostenible. Consejos prácticos e ideas para el viajero concienciado, escrit per S. Reid (Barcelona: Geoplaneta, 2021). L’obra es refereix a tot allò a què es pot aplicar la responsabilitat en viatjar (hi ha fins i tot capítols dedicats al busseig, als safaris o a les fotografies responsables). Em sembla preocupant, i no casual, que una obra com aquesta, interessant i necessària, no abordi amb detall ni profunditat la consciència lingüística. Per bé que la guia conté referències reiterades al respecte que ha de tenir el viatger per la cultura dels llocs visitats, no hi ha quasi consells ni concrecions sobre les llengües. Ens complauria que s’hi digués als viatgers, per posar un exemple, que no és responsable anar a un ecohotel que no faci servir les llengües locals en la seva retolació, o en la seva carta de menjars. Ras i curt, que no és ètic allotjar-s’hi.

Què hi ha en aquesta guia que es pugui relacionar amb la consciència lingüística? S’hi recomana aprendre a dir “hola”,si us plau” i “gràcies” en l’idioma local (p. 24) i fer servir una app qualificada de meravellosa per a un viatge ecològic, Duolingo: “per a repassar les frases clau en la llengua del destí per a connectar més bé amb els pobletans” (p. 38), prioritzant, sense més reflexió, els aspectes fàtics de la llengua. No s’hi diu res, per exemple, d’informar-se a consciència sobre la diversitat lingüística de l’indret que es visitarà (mentre que, en canvi, s’hi recomana veure alguns documentals imprescindibles sobre fauna abans d’emprendre un viatge, p. 49). I no reben cap consell, és clar, les persones que poden voler donar alguna mena de suport a una llengua local minoritzada o en perill, les quals és fàcil que actuïn amb prejudicis, concepcions errònies o actituds naïf o, senzillament, equivocades, que poden fer més mal que bé.

Sóc conscient que m’estic referint a una guia concreta, però la llacuna que presenta em sembla simptomàtica d’un estat de coses més general. Penso, en definitiva, que el viatger comú no té, si no fa l’esforç d’anar-los a cercar expressament, ni els estímuls ni les ajudes adequades per entendre prou bé la realitat lingüística dels llocs que visita i, encara menys, per exercir la seva responsabilitat lingüística, que en la nostra societat no sembla considerar-se un fet urgent.

Vull reivindicar, doncs, la consciència lingüística dels viatgers. Dels viatgers que tenen ganes de comprendre, respectar i aportar alguna cosa positiva a totes les realitats que trepitgen, especialment les que corren perill. I vull reivindicar la necessitat d’uns recursos per a viatjar que estimulin aquesta consciència, perquè els viatgers sàpiguen què poden fer abans, durant i després del viatge en relació amb les llengües.

El retorn pot representar la possibilitat d’explicar el que s’ha viscut, com he intentat fer en aquest escrit. La mateixa guia per als viatges sostenibles a què m’acabo de referir ens suggereix que expliquem a les xarxes o en una ressenya el que hem vist, que siguem ambaixadors del país que hem visitat (p. 69, 51, 154), de la mateixa manera que ho podem haver estat del nostre allà on hem anat. El final del viatge ha de ser, doncs, una suma, un eixamplament, un enriquiment per a tothom.

Vull acabar aquest escrit donant veu a l’asturià, amb un poema de Berta Piñán, autora que he descobert aquests dies. Hi parla, des del dolor de les llengües amenaçades, d’un altre tipus de viatge que tampoc no és sostenible, aquell que representa la pèrdua de la llengua i la identitat. Que és justament el que no volem per a l’asturià ni per a cap altra llengua en perill.

Idiomes

En volviendo d’Alemania
compró pisu nuevu y muebles
de primera. Quería que too
fuera como enantes pero
meyor, con perres y tiempu
pa gastalo. Pero nada yera
yá lo mesmo. Cuando ella decía
güerta, los fíos repetíen
Gemüsegarten. Cuando ella decía
ríu, monte, ellos pronunciaben
Flüss, Gebirge.
Cuando ella decía casa,
ellos mirabes, roceanos,
pa otra parte.

Enric Serra és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.