25.06.2026 - 21:40
Recordo una vegada a classe de sociolingüística que un estatunidenc esporàdic va afirmar amb contundència que l’anglès havia estat la llengua franca d’Europa des de feia molts segles. Alguns vam riure i alguns es van mirar amb estranyesa. Per sort, la professora Vanessa Bretxa va saber ser didàctica i explicar-li que no feia ni quatre dies que l’anglès s’havia imposat globalment.
Encara que ens pugui semblar que l’anglès fa molt de temps que és la llengua franca mundial, l’estatus sociolingüístic de les llengües mai no ha estat una realitat permanent. Per exemple, l’estatus passat de llengua de la diplomàcia, il·lustració i art com fou el cas del francès no li ha garantit la seva pervivència com a llengua global. La sociolingüística històrica ens ofereix, doncs, una lliçó: el poder relatiu de les llengües al món és altament variable. Una llengua hegemònica pot esdevenir minoritzada a conseqüència de canvis geopolítics, conquestes, caigudes d’imperis i establiments d’estats-nació, entre molts factors.
I és que tant el nàhuatl com el manxú i el tibetà, exemples de fora d’Europa que us presentem avui, van ser llengües associades a imperis o a estructures polítiques dominants, van exercir influència sobre altres pobles i van acabar patint processos de subordinació, minorització i persecució. Les seves trajectòries ens recorden fins a quin punt les jerarquies lingüístiques depenen de contingències històriques canviants. Amb elles, extraurem conclusions que puguin ajudar-nos a tenir esperança per la diversitat lingüística mundial d’una manera més informada.
El nàhuatl: una llengua imperial convertida en llengua minoritzada
Quan els espanyols van arribar a Mesoamèrica al segle XVI, hi van trobar un espai extraordinàriament divers des del punt de vista lingüístic. En aquesta regió, que comprenia el centre i sud de l’actual Mèxic, Guatemala i part de Belize, es parlaven desenes de llengües pertanyents a més de deu famílies lingüístiques diferents. Enmig d’aquesta diversitat, el nàhuatl havia aconseguit una posició privilegiada gràcies a la ràpida expansió conqueridora de l’imperi asteca.
Els asteques o mexiques, parlants de nàhuatl (llengua uto-asteca), van arribar del nord per dominar un extens territori que s’estenia des del nord de l’actual Ciutat de Mèxic fins a Guatemala i des del Carib fins al Pacífic. Mitjançant el seu poder militar i polític, van convertir el nàhuatl en la lingua franca de gran part de Mesoamèrica. La llengua esdevingué vehicle de cultura, prestigi i administració, mentre moltes altres llengües quedaven relegades a una posició subordinada.
La paradoxa és que la conquesta espanyola no va posar fi immediatament a aquesta hegemonia. Al contrari, els nous governants van aprofitar l’existència d’una llengua coneguda per bona part dels pobles de la regió per simplificar l’administració colonial.
El missioner franciscà Gerónimo de Mendieta va escriure: “Aquesta llengua mexicana (el nàhuatl) és la general que corre per totes les províncies d’aquesta Nova Espanya, atès que hi ha moltes i diferents llengües particulars de cada província i, fins i tot, de cada poble, perquè són innumerables. Però a tot arreu hi ha intèrprets que entenen i parlen la llengua mexicana, perquè és la que corre pertot arreu, com la llatina per tots els regnes d’Europa.” Així, mentre el castellà començava a guanyar terreny entre les elits, el nàhuatl es minoritzava per dalt, mentre que per baix continuava exercint una funció dominant respecte a moltes altres llengües indígenes, fins i tot desplaçant-les.
Aquesta situació canvià amb les polítiques centralitzadores dels Borbons al segle XVIII, que impulsaren una castellanització molt més intensa. Després de la independència mexicana, les noves elits estatals van mantenir i fins i tot aprofundir moltes de les dinàmiques lingüístiques heretades del període colonial. Només al segle XX es produïren alguns intents de reconeixement de les llengües indígenes, i no fou fins a la modificació de la constitució mexicana del 2001 i la llei del 2003 que l’estat mexicà no adoptà mesures jurídiques significatives a favor del multilingüisme i dels drets lingüístics. Per això se sol dir que la vertadera colonització va començar molt després de la conquesta.
La situació del nàhuatl el 2026 és molt delicada. Compta encara amb gairebé dos milions de parlants, però es troba en procés de substitució lingüística en diverses zones, especialment allà on la presència de l’estat mexicà és més intensa i entre els parlants que migren als grans centres urbans. La llengua que havia estat símbol de poder i prestigi és avui sovint associada a poblacions indígenes marginades.
El manxú: la llengua dels emperadors que gairebé ha desaparegut
A diferència de la història del nàhuatl, que va patir un procés lent de minorització, la història del manxú sorprèn per la rapidesa del procés de pèrdua d’estatus. Aquesta llengua tungúsica és (o era) la llengua dels manxús, descendents dels antics jurtxets. L’any 1644, aprofitant la crisi de la dinastia Ming, els manxús van conquerir el tron xinès i van instaurar la dinastia Qing, l’última dinastia imperial de la Xina.
Els nous governants eren conscients que constituïen una minoria dins d’un immens imperi majoritàriament han. Per això van impulsar polítiques destinades a preservar la seva identitat, com per exemple restringint l’establiment de xinesos han a Manxúria, i reservant càrrecs militars i administratius a manxús i altres pobles tungúsics, amb l’objectiu d’evitar l’assimilació i garantir la fidelitat de les elits.
Però precisament perquè governaven l’imperi xinès, els manxús es van veure exposats de manera constant a la llengua de poder real de l’estat: el mandarí. Els governants establerts a Pequín es van anar assimilant lingüísticament. Amb el pas del temps, també es van relaxar les polítiques de protecció de Manxúria. La pressió demogràfica han, exageradament majoritària, va accelerar el procés de substitució del manxú. Des dels matrimonis mixtos fins als xinesos han que pagaven per ser adoptats per famílies manxús i accedir així als privilegis reservats a aquesta comunitat, passant per la sobrerepresentació planificada de manxús a l’exèrcit imperial (igual que la sobrerepresentació d’ètnies minoritzades a l’exèrcit rus), la minoria manxú va anar perdent la llengua molt acceleradament.
A principi del segle XX, la majoria dels manxús ja no parlaven manxú, sinó mandarí. Per si no fos prou, quan la dinastia Qing va caure el 1911, el nou nacionalisme xinès imposà el relat històric dels manxús com a estrangers que havien usurpat el poder. La llengua va quedar estigmatitzada i el procés d’assimilació es va accelerar encara més.
Avui, el manxú és parlat només per una vintena de persones com a llengua inicial, tot i que hi ha centenars o milers d’aprenents que intenten mantenir-lo viu com a segona llengua. La transformació de l’estatus del manxú és corprenent: en molt poc temps, una llengua imperial associada als emperadors de la Xina ha passat a trobar-se a les portes de l’extinció. La mateixa dinastia que va dur el manxú al capdamunt de l’imperi xinès ni tan sols el parlava quan va caure tres segles i mig després.
El tibetà: de llengua expansiva a llengua reprimida
El cas tibetà mostra una altra cara dels cicles geopolítics. L’imperi tibetà, establert al segle VII, va arribar a ser una de les grans potències de l’Àsia interior. En el moment de màxima expansió, entre els anys 780 i 790, controlava un territori immens, superior fins i tot al de l’extensió de l’imperi xinès de l’època.
L’hegemonia tibetana no ha desaparegut completament amb la fi de l’imperi, sinó que encara perdura. Durant segles, la cultura tibetana i el budisme han continuat exercint una enorme influència sobre l’altiplà de l’Himàlaia. Aquesta influència, molt lligada a la religió i l’escriptura, afavoreix l’expansió de la llengua tibetana a costa d’altres llengües autòctones, moltes de les quals també tibètiques.
El gran punt d’inflexió és molt recent: l’annexió del Tibet per part de la Xina el 1951. La derrota tibetana, l’abolició del govern propi, l’exili del dalai-lama i la repressió posterior transformaren profundament la situació del poble tibetà. Durant la Revolució Cultural es van destruir milers de temples, documents i objectes religiosos. La repressió no s’ha relaxat, encara avui implica vigilància, empresonaments, tortures i polítiques radicals d’assimilació.
Actualment, el tibetà compta amb uns sis milions de parlants i continua essent una llengua franca en moltes zones del Tibet i de l’Himàlaia. No obstant això, la pressió de l’estat xinès afecta directament la seva transmissió i l’ús social. L’ensenyament (escolar o extraescolar) del tibetà està prohibit i les autoritats controlen de prop les activitats vinculades a la defensa de la llengua i la cultura tibetanes.
Malgrat la repressió brutal, el tibetà continua essent la llengua de prestigi entre diverses comunitats tibètiques, que s’assimilen progressivament al tibetà estàndard (amdo). Això dificulta la revitalització de llengües com el minyag, atrapat entre dues pressions assimiladores: la del tibetà i la del mandarí.
Del prestigi imperial a la lluita per la supervivència
Els casos del nàhuatl, el manxú i el tibetà comparteixen una mateixa lliçó fonamental: cap llengua no és prestigiosa o poderosa per naturalesa. Les llengües esdevenen dominants només perquè darrere seu hi ha exèrcits, institucions, administracions, religions o estructures de poder que les imposen. Quan aquestes estructures canvien, també canvia la posició de les llengües arran dels reequilibris de poder.
Les tres històries sociolingüístiques ens obliguen a qüestionar la idea que les llengües dominants actuals ocupen una posició immutable. Aquests i altres exemples, com els casos de l’occità, l’arameu, el sumeri, l’hebreu clàssic, el maia iucatec o l’accadi, demostren exactament el contrari, que les hegemonies lingüístiques són temporals. Conèixer aquests precedents hauria de fomentar una sensibilitat més gran envers les llengües minoritzades i una consciència més clara que la diversitat lingüística no és una anomalia del passat, sinó un patrimoni humà que pot desaparèixer ràpidament quan els equilibris de poder canvien. Els mateixos que defensen l’anglès com a llengua franca, sobretot si estudien sociolingüística, haurien de saber que molt probablement algun dia l’anglès perdrà l’estatus que té ara. Com els qui defensen la imposició del castellà mentre ploren perquè uns futbolistes no poden respondre preguntes en aquesta llengua.
Dèiem que l’estatus sociolingüístic de les llengües no ha estat mai una realitat permanent. Però perquè pugui millorar en el futur, les llengües s’han de seguir parlant. Quan en desapareix una, una altra n’ocupa el lloc, com les llengües que el nàhuatl va esborrar i de les quals ningú no es recorda.
Albert Badosa i Ernest Montserrat, membres del GLiDi.
