El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

La suposada fidelitat del poble a la llengua, que es va resistir a la castellanització fins ben entrat el franquisme, no va ser pas resultat de cap heroica resistència sinó, senzillament, de la incapacitat: fins al primer terç del segle XX els catalans eren molt majoritàriament monolingües perquè el castellà se’ls resistia. Si aquesta era la tesi de Rudolf Ortega a La dèria del català (RBA, 2013), ara Enric Gomà publica un assaig que completa la desmitificació lingüística a partir de dues constatacions: la castellanització ha reeixit perquè el poder castellà té veritable vocació de poder i perquè nosaltres som uns esnobs.

Aquesta és la meva reformulació, naturalment, en parla vulgar. No li carreguéssiu el mort a l’autor, que fa anar una prosa molt més elegant, i tot sovint hilarant i tot. El seu objectiu declarat és combatre l’espectacular operació d’emblanquiment del bilingüisme forçós tot demostrant que el coneixement generalitzat de la llengua del veí al nostre país amb prou feines té una vuitantena d’anys. Això que tot català sigui alhora un castellanoparlant (descomptant algueresos i rossellonesos) és una novetat de fa quatre dies.

Ara bé, l’origen del nostre mal sí que ve de lluny. El papanatisme actual, que podríem sintetitzar en la divisa ‘A mi a bilingüe no em guanya ningú’, va sorgir a partir del segle XVI. Els esforços que van fer els nobles catalans per tal de ser admesos a la cort de Castella, amb els beneficis que això comportava, i posteriorment  els de fabricants i mercaders per no perdre pistonada en el comerç conformen les pàgines més suculentes, i alhora més dramàtiques, del llibre.

La gràcia de La llengua del costat, al meu entendre, és que funciona per analogies. Les comparacions (odiosíssimes) amb el present es fan inevitables. Al segon capítol, titulat ‘Viva el rey!’, la noblesa catalana que batejava els seus plançons amb noms forasters, o que els el traduïen (de Guillem a Guillén, de Francesc a Francés), o els que adopten l’escriptura en castellà com a senyal de distinció, no poden sinó evocar la imatge de tants aspirants a ministre contemporanis intentant dissimular l’accent o, en un altre àmbit, la de tants i tantes tuitaires i instagramaires venent-se a les xarxes en la llengua veïna convençuts que faran més calaix.

Al tercer, ‘Servir la pàtria’, la comparació encara és més immediata. Gomà cita l’historiador August Rafanell, que a La llengua silenciada recollia la denúncia de fra Gaspar Sala (1644) contra les guarnicions castellanes enviades al Principat: ‘son prácticas acostumbradas homicidios, hurtos, estupros, raptos y sacrilegios’, tot plegat ‘escarneciendo la lengua que fue tan preciosa a los Reyes de Aragón’. Al llarg de tot el XVII i fins al segle XIX eren freqüents els bans de l’autoritat militar obligant la població a acollir soldats a casa, i segons l’autor gràcies a això ‘el català es va convertir en una llengua dèbil, perquè s’havia d’encarar a una de parlada per individus armats, a vegades violents i sovint despòtics’. No calen gaires descripcions per evocar imatges d’abús i de repressió recents que tots tenim al cap. El tricorni d’ahir, d’avui i de sempre. Des de la vergonya europea que va ser la gran piolinada fins a la incorregible fanfarroneria a l’hora de trepitjar els drets del ciutadà confinat. No és estrany que durant un parell de segles l’idioma que acompanyava les agressions fos conegut com ‘la llengua de la tropa’, una denominació perfectament actual.

Tot i que no única. Gomà també consigna la denominació ‘llengua del catastro‘ en temps del Baró de Maldà (segona meitat del XVIII – primeria del XIX), perquè el cadastre era un organisme estatal amb funcionaris enviats des de Castella. Si et veies obligat a tenir-hi tractes ja calia que anessis practicant la llengua de l’amo. Us sona? Qualsevol que hagi tingut tractes amb l’estament judicial sap que la dada que assegura que l’administració de Justícia és un dels àmbits menys normalitzats no exagera gota. Encara avui, aconseguir qualsevol document notarial o registral en la llengua del país pot arribar a ser tota una epopeia.

I com aquests, l’església, l’ensenyament, la música, la literatura… El llibre fa un repàs d’altres àmbits que corroboren una imposició implacable, afavorida d’una banda pels mecanismes del poder i d’una altra per la submissió mental, que va empènyer les classes benestants del XIX a reivindicar una ferotge espanyolitat i a empassar-se que la castellana era la llengua de la modernitat i la igualtat. Tornem-hi amb les comparacions. Per ventura no us fa pensar en els moviments antifranquistes, en què sempre sortia algun ‘revolucionari’ que exigia el castellà en nom de la igualtat i la fraternitat dels pobles?

De les mil curiositats amb què s’amaneix aquesta història trista, em quedo amb una, ves què hi voleu fer, de contingut filològic. Una de les vies de penetració de la llengua dels veïns, ja s’ha dit, va ser i és encara l’administració. L’any 1843 a Barcelona van crear la Guàrdia Municipal, precedent de l’actual Guàrdia Urbana. De la mateixa manera que avui ens referim als agents amb afectuoses denominacions populars, els barcelonins d’aquella època se’n van empescar una de molt significativa: els xanxes. Per què en deien així? ‘Com que els funcionaris tenien el deure de saber el castellà, els municipals provenien de l’Espanya castellanoparlant. Algun de cèlebre o bé uns quants es devien anomenar Sánchez de cognom, i així es va crear aquest genèric.’ Deformació genuïna d’un cognom aleshores impronunciable. Senyal d’una llengua encara vigorosa i sense complexos. I acaba l’autor: ‘Els xanxes, que tenien fama de dropos i inoperants, es van convertir en la riota dels barcelonins, per això l’any 1908 l’Ajuntament va substituir la Guàrdia Municipal per la Guàrdia Urbana.’ Quant a la fama no m’ho feu dir, però si més no avui ja no són la riota de ningú. Això sí, n’hi ha molts, masses, que sembla que no s’hagin mogut d’aquella Espanya d’on provenien els besavis.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.