La immersió penja d’un fil: així és com la llei Celaá i la sentència del TSJC poden imposar el castellà a Catalunya

Abans d’ahir, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va obligar la Generalitat a adoptar les mesures necessàries perquè un 25% de l’ensenyament a Catalunya s’imparteixi en castellà. Fins ara ho havia ordenat només en sentències individuals, aquesta és la primera vegada que ho fa a efectes generals. Això implica que una de les matèries no lingüístiques de caràcter troncal s’hauria de fer en castellà. La sentència estimava parcialment un recurs interposat el 2015 pel Ministeri d’Educació espanyol, aleshores amb José Ignacio Wert al capdavant, i que han decidit de mantenir tant el seu successor popular, Íñigo Méndez de Vigo, com la socialista Isabel Celaá.

El Departament d’Educació, dirigit pel conseller Josep Bargalló, va dir que recorreria contra la resolució del TSJC, però va optar per una resposta més continguda en l’àmbit polític. Bargalló va afirmar que la sentència no tindria “cap efecte ni cap conseqüència” perquè una volta entrés en vigor la LOMLOE, coneguda com a llei Celaá, deixaria “sense efecte” la sentència. El cas és que això no és exactament així. Ni la immersió lingüística surt intacta de la sentència, ni la llei Celaá la blinda.

La promesa esquerdada de la derogació de la llei Wert

El 2013, el govern de Mariano Rajoy va impulsar i aprovar la llei Wert enmig d’un riu de polèmica, amb el ministre d’Educació clamant per “espanyolitzar els alumnes catalans”. Els partits de l’oposició van signar llavors un document en què es comprometien a derogar-la quan l’oposició tornés al govern. Entre els sotasignants de l’acord hi havia una Convergència i Unió que aleshores encara representava Josep Antoni Duran i Lleida, l’Esquerra Republicana de Joan Tardà, i Compromís, ja amb Joan Baldoví, a més del PNB i la coalició abertzale Amaiur.

Els socialistes, que també subscrivien el text, han impulsat ara la llei Celaá, que manté intactes diverses parts de la LOMCE, la llei Wert. El 19 de novembre passat, el congrés espanyol va aprovar la nova llei amb els vots del PSOE, Podem, ERC, PNB, Compromís i Més País, i amb les abstencions de JxCat, PDECat, CUP, Bildu i BNG. Ara el text és en mans del senat, que podria donar-hi el vist-i-plau, cosa que faria que entrés en vigor el 19 de gener, o bé retornar-la al congrés amb propostes d’esmenes.

Qui és l’administració educativa?

Un dels punts crítics de la llei Wert que la llei Celaá no deroga és la disposició addicional trenta-vuitena, que regula la qüestió lingüística. Aquesta disposició és l’origen de la discrepància entre ERC, que hi ha votat a favor, i Junts, el PDECat i la CUP, que s’hi han abstingut. Era una de les onze disposicions addicionals afegides per la llei Wert sobre la LOE, la llei impulsada pels socialistes l’any 2006.

La diputada d’ERC Montse Bassa, que ha treballat en la ponència, celebrava en un reportatge de Bel Zaballa en aquest diari que una esmena del seu partit suprimís la part de la disposició que deia: “El castellà i les llengües cooficials tenen la consideració de llengües vehiculars”. Segons Bassa, això aconseguia de “blindar la immersió lingüística”, excloent el castellà de la consideració de “vehicular”.

Però ni Junts per Catalunya i el PDECat, que fa poc van dividir el seu grup en quatre diputats per una banda i quatre per l’altra, ni la CUP no hi estaven d’acord. Demanaven que se suprimís tota la disposició addicional perquè, en la part del paràgraf que ERC va pactar de mantenir, hi diu que “les administracions educatives garantiran el dret dels alumnes a rebre ensenyaments en castellà i en les altres llengües cooficials als seus respectius territoris”.

Segons la diputada de Junts Laura Borràs, el del PDECat Sergi Miquel i el de la CUP Albert Botran, el problema és que el ministeri espanyol també és una administració educativa. I això deixa la porta oberta que qualsevol govern espanyol decideixi sobre el percentatge de castellà que cal impartir a Catalunya. “Si es redacta diferent i s’hi aclareix que l’autoritat educativa és la comunitat autònoma, això és una assegurança més en favor del paper de la Generalitat”, deia Botran, tot i que ell concretava que, a parer seu, “els forats principals” de la immersió eren “les sentències judicials”.

Enteníem que el Ministeri és una administració educativa de manera que el text estava dient que el Ministeri ha de garantir rebre classes en castellà. Com a mínim és interpretable. Vam demanar canviar admin educatives x comunitats autònomes i evitar interpretacions i res. (3/6) pic.twitter.com/m7Itc0LjGx

— Sergi Miquel Valentí 🎗 (@sergimiquel) December 18, 2020

En les lleis d’educació espanyoles prèvies a la llei Wert (la LOMCE), se cedia marge perquè això ho decidís l’autoritat competent, que segons la normativa vigent aleshores era la Generalitat de Catalunya. La llei Wert traspassava també la potestat al Ministeri d’Educació espanyol, i la llei Celaá ho ratifica ara, per primera vegada amb el vot a favor d’un partit independentista.

La directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ester Franquesa, també demanava que desaparegués la disposició addicional trenta-vuitena en un article en aquest diari. “El projecte de llei Celaá només serà positiu si no progressa la clàusula que no preserva el català de noves interferències”, escrivia.

L’argument d’ERC: “Cap tècnic jurídic diu això”

Aquesta qüestió ja fou plantejada per VilaWeb a Bassa, que va acusar les crítiques de Junts i el PDECat de partidistes, i ho argumentava així: “Els serveis jurídics demostren que quan la nostra esmena parla de les ‘administracions educatives’ fa referència a les competents. I la competència nostra la té la Generalitat. En tota la llei apareix centenars de vegades el concepte ‘administracions educatives’ i sempre fa referència a cada comunitat, perquè quan ha de fer referència al govern espanyol diu ‘ministeri’.”

La nova sentència del TSJC sobre el 25% de castellà a les aules assesta un cop contra aquesta tesi, perquè diu precisament que “pel que fa a la legitimació de l’administració de l’estat, no hi pot haver dubte sobre la seva competència en matèria d’ensenyament en general, i específicament en allò que es refereix a la utilització vehicular de les llengües oficials“. És “una competència que queda arrelada a la mateixa constitució”, remarquen.

I ara, què?

Fins ara, el TSJC tan sols havia establert que la Generalitat havia de garantir el 25% d’hores en castellà per als alumnes que ho decidissin, segons una resolució del 2014 que responia a les peticions de tan sols cinc famílies. Ara, però, com dèiem, la sentència té efectes generals, i reconeix el Ministeri d’Educació com una autoritat competent sobre “l’ús vehicular de les llengües oficials”. Aquesta nova resolució no fa que, automàticament, les aules catalanes adoptin formalment el 25% d’hores en castellà si no ho decideix el govern espanyol actual. Però sí que assenta un precedent perquè pugui ordenar-ho un executiu futur.