Llegiu i quedareu intoxicats

  • Com a societat acceptem, per sistema, filtracions interessades de la policia o els jutges, que no haurien de passar

Vicent Partal
02.11.2020 - 21:50
Actualització: 03.11.2020 - 07:37
VilaWeb

Supose que la majoria dels lectors d’aquest editorial, com que és gent interessada en la informació política, ha llegit aquests dies, sense adonar-se que ho eren, informacions cuinades en les cavernes més fosques, servides per gent amb una aparença consistent de periodistes però causants d’una mala digestió. Han consumit matèria tòxica.

L’operació Vólkhov, no cal anar gaire més lluny, vam saber que s’havia activat gràcies a la pertinent notícia apareguda a El Confidencial, una web que ens té habituats des de fa molt de temps a anar destil·lant durant hores fragments fins i tot inconnexos d’actuacions policíaques i judicials en marxa.

Aquestes coses passen perquè a l’estat espanyol, molt específicament en els casos de fabricació política d’un presumpte delicte, conflueixen tres circumstàncies que no són gens habituals en una democràcia. La primera és que la policia aporta i facilita sistemàticament material de la investigació que fa a determinats mitjans, sempre intencionadament. I amb la voluntat evident no solament de crear un relat que justificarà davant l’opinió pública la detenció que efectuen en aquell moment, sinó també d’aconseguir un impacte polític. La segona és que el sistema judicial no castiga mai aquestes possibles filtracions de la policia i, a més, es dedica a filtrar elements de la investigació, ben sovint als mateixos mitjans, fins al punt que s’han arribat a filtrar sentències, un fet gravíssim que qüestiona tot l’estat de dret. I la tercera, òbviament, és que hi ha periodistes i mitjans que es presten a publicar allò que la policia o el jutge els diuen, sense contrastar-ho amb els afectats.

Cal aclarir, per si de cas hi ha cap dubte, que aquestes filtracions, que sobre el paper són considerades oficialment un delicte si són fetes per funcionaris, no tenen res a veure amb l’exercici del periodisme. Això és una altra cosa, tot un altre negociat. El periodisme investiga. I la diferència entre una filtració i una investigació és molt substancial. Una investigació comença i és el fruit de la faena d’un periodista que cerca dades o connexions i que en aquesta recerca pot aconseguir de convèncer un funcionari perquè li done accés a material que en teoria és reservat. Una filtració, en canvi, és un moviment interessat d’algú, que utilitza el periodista per a aconseguir una finalitat, generalment política. Són dues coses molt diferents, en tots els sentits possibles.

Observeu, de fet, que l’objectiu de les filtracions sempre és dibuixar un personatge, fer una caricatura d’algú, d’acord amb l’aparició de dades molt fragmentàries, que no podem contrastar mai. Per exemple, es pot fer, i s’ha fet aquests dies, un gran titular basant-se en un fragment d’una conversa telefònica que ens diuen que ha estat captada per la Guàrdia Civil. Sabem si és veritat? No. Però, encara pitjor, no sabem, ni podem saber, en quin context passa aquesta conversa, a què respon, quin sentit té. No sabem si qui diu allò ho diu de debò, si aquell dia estava particularment enfadat i diu una cosa que en realitat no pensa, no sabem si fa broma, si té una percepció equivocada de la realitat que més tard corregirà, no sabem què li respon l’interlocutor… No en sabem res de res. L’única cosa que en sabem, i aquesta és la clau de tot, és allò que ells, la policia o el jutge, volen que sapiguem. I de la manera com ells volen que ho sapiguem. I això, com a societat, no ho hauríem d’oblidar mai: una filtració sempre respon a un pla ocult i no és mai ni neutral ni innocent.

Contra aquesta pràctica tan perversa, una societat com la nostra, on ja tenim aquest vici tan integrat que no desperta ni tan sols el debat en les instàncies professionals, té poques coses a fer. Els periodistes i els mitjans tenim una responsabilitat especial, que a VilaWeb hem posat en diverses ocasions sobre la taula, és clar. Però hi ha una cosa que sí que podem fer, perquè al cap i a la fi només depèn de cadascú de nosaltres: no creure’ns res de res. Ni una paraula. Per sistema. Ni que ens faça gràcia o ens agrade. Ni tan sols en el cas que una part d’allò que s’hi diu puga arribar a tenir una part de veritat. No abans de ser contrastada per una font independent.

Només fent pinya contra la intoxicació ens en salvarem. Essent conscients què la mala praxi anul·la el valor del contingut, de la mateixa manera que un mal procés de congelació pot arribar a podrir el millor peix.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any