'Green chair', Barbara Grossman.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Vaig arribar esbufegant a la residència, no volia fer tard. Hi havia poca gent, aquell dia, havien sortit d’excursió. On tenim la Carmen, avui?, vaig demanar a recepció, per evitar de començar a recórrer passadissos amunt i avall, que vés a saber si era a la sala de jocs o a la perruqueria o passejant pel pati. Em van dir que li havien donat l’alta i que aquell matí havia tornat a casa. Vaig notar una pessigadeta al pit. No ens havíem pogut acomiadar. Me’n vaig alegrar per ella, és clar.

Va ser amb la Carmen amb qui m’havia estrenat com a voluntària de la biblioteca per a llegir a gent gran uns mesos abans. Era a començament del 2019, havia vist l’enunciat per casualitat un dia que remenava la web cercant-hi un llibre. Ens vam conèixer i va dir que volia que llegíssim Quo Vadis. Anava forta. Recordava haver llegit la novel·la de jove, i li havia agradat tant! Ara ja no tenia prou vista per a llegir. La Carmen tenia una mica de demència. S’aixecava de la cadira i a mig passadís no recordava cap a on anava. Però del llibre, en recordava tots els detalls. Mentre l’hi llegia, m’anava interrompent: ja veuràs, ara, què farà aquesta pobra desgraciada, i ui, és que Neró era molt dolent. I m’explicava com eren les masmorres romanes i què els feien als cristians. Com és que m’heu triat a mi per a llegir-me?, em va preguntar una vegada amb la cara que se li il·luminava.

M’havia explicat com n’estava, d’orgullosa, de la seva filla. Que s’havia fet informàtica quan aleshores eren gairebé tot homes. I mira que no havia anat a escola fins a sis anys. Que quan era menuda, me l’enduia a la feina, jo, i em passava les hores cosint a la màquina amb la nena aquí a la falda. El millor dia de la setmana era quan la filla l’anava a buscar i el passaven fora.

Un dia la vaig anar a trobar i estava tota alterada. Avui està especialment nerviosa, em va dir la dona que la pentinava. Estava queixosa, respirava de pressa. És que estic malament dels nervis, em deia. Vam passar a veure un moment la doctora i, en acabat, ens vam asseure en un banc. Ai… ai… ai…, feia com una lletania. Li vaig dir que respirés amb mi, a poc a poc. Li costava, agafava aire i el treia de seguida. Li vaig dir que provéssim de llegir, a veure si li anava bé, que es concentrés en la lectura i en les aventures que li explicava de la Lígia. Vaig obrir el llibre i, com que sordejava, m’hi vaig acostar per llegir-l’hi ben a la vora. Al començament li sentia la respiració entretallada, li veia la mirada vidriosa i angoixada. Estàs bé, Carmen? Sí, sí, continua, que m’agrada. I a mesura que passava les pàgines, es va anar assossegant, els músculs de la cara se li van relaxar. Quan ens vam acomiadar em va agafar fort les mans i va anar repetint gràcies, gràcies.

Era això, doncs? Donar tan poc a canvi d’un tant que potser ells es pensen que no és gaire?

Després de la Carmen va venir la Fina, que també estava de pas. L’havien operada del genoll i durant unes setmanes havia d’estar-se a la residència per recuperar-se. Havia passat de valdre’s per si mateixa a haver de necessitar un cop de mà per a tot. Les hores es feien interminables i llegir contes potser en feia alguna de més passatgera. Parlava amb una veu molt suau, no s’alterava mai gaire, ni tan sols quan la seva companya d’habitació, la Rosa, començava a cridar i a demanar que la posessin al llit. Que em tiraré de la cadira, eh?, em va dir un dia que ja no podia més. Esperi’s, Rosa, que de seguida vindran i l’ajudaran, ja les he avisades. Si vol, pot escoltar com llegim. La Fina també em va explicar la seva història, havia nascut a Algèria i havia vingut amb la mare de menuda. M’agrada molt escriure, he escrit la meva vida en unes llibretes. Li vaig dir que un dia les voldria llegir. Però li van donar l’alta i se’n va tornar a la Barceloneta que tant havia enyorat aquelles setmanes.

La lectura com a pretext per a fer passar l’estona amablement. Llegir per fer anar l’engranatge dels records. La lectura com a antídot, o com a analgèsic. La lectura com a companyia, molta companyia. Llegir en veu alta per sentir-te útil. Llegir, senzillament, pel gust de llegir.

A l’última residència, llegim en grup amb la Joana, la Lita i la Mercedes. I de tant en tant, l’Andreu hi fica cullerada. Tenim varietat de lectures. Un llibre sobre l’origen d’un centenar de festes populars, per exemple, que donen peu a comentar la jugada. Xerrem més que no llegeixo, i penso que ja és això. A mi no m’agrada llegir, es queixa l’Andreu, a mi m’agrada jugar a escacs, però aquí ningú no en sap, només puc jugar-hi quan ve el meu germà. És rondinaire, però sé que ens acabarem entenent. Tot d’una, s’aixeca i crida ‘ja ho faig jo!’ mirant l’auxiliar que prova debades de fer menjar una dona que gemega. S’hi asseu a la vora i deixa d’arrugar el front. La comença a péixer amb parsimònia amb una mà mentre amb l’altra mà li acarona els cabells. La Lita, confident, se m’acosta a cau d’orella: és la seva dona.

La Joana no ha estat mai de llegir gaire, però li agrada aquesta estona que passem. La Lita, que sap de tot i sempre té la darrera paraula, diu que a veure si els llegeixo alguna cosa sobre La Pasionaria o així. És ella qui m’explica la història de la Mercedes, que parla amb un fil de veu, no fos cas que molestés, i té unes ulleres gruixudes que li empetiteixen els ulls. Per un moment em recorda la iaia. Era teixidora, primer va treballar al camp collint olives amb el seu pare, i després, a la fàbrica a cosir. La Mercedes ha tingut una vida molt dura, eh? No estava per llegir, ella ha treballat sempre. De llegir, en va aprendre de gran, eh que sí? La Mercedes assenteix amb el cap i em diu: el primer llibre que vaig llegir va ser La catedral del mart, però ara ja no m’hi veig per llegir, ja em sap greu, ja. Ens el podries llegir, tu, que a la Mercedes li faria molta il·lusió, eh que sí? Tenen vora vuitanta anys, m’expliquen com les van passar, de magres. La postguerra va ser molt dura, eh?, no t’ho pots imaginar. Tenen tantes històries per explicar. Els fills ara vénen poc, diu la Lita, i en acabat li agafa una mena de calfred i demana a la Mercedes si li vol escalfar les mans. Un dia es van trobar entre aquestes parets i es van avenir. Però l’Aurèlia és una estirada, em diu mirant la dona que hi ha a l’altra banda de la sala, no voldrà pas venir a llegir amb nosaltres. Me la miro, la convido. De moment, refusa. Em fan pensar en els ‘t’estic’ i ‘no t’estic’ de l’escola. La Joana em mira amb ulls de resignació i un somriure lleu, permanent, com si li fes de flotador: si vols veure què t’espera, aquí ho tens.

Continuo llegint-los fins que es fa l’hora d’anar a dinar. L’Andreu em passa per darrere, li dic que el pròxim dia que vingui, jugarem plegats a escacs si li ve de gust. Ara sí que està content. Encara no sé que no hi haurà pròxim dia durant una bona temporada, que la setmana següent ja no hi aniré, que tancaran les residències i que vindran mesos en què passaran moltes coses que no ens hauríem imaginat mai. I dins les residències de gent gran passarà de tot. En algunes, s’hi cometran negligències i caldrà passar comptes. En algunes altres, passarà alguna cosa semblant a la màgia que té a veure amb l’ànim de les persones i la voluntat de fer i el respecte per tota aquesta gent que ens ha precedit. En la majoria, aniran fent com bonament podran.

Decidim traslladar el voluntariat en format virtual i fer uns vídeos de lectures. No és igual, ni de bon tros, però potser els va bé per passar encara que sigui una estona. A fora ens arriba que a dins estan bé, m’ho crec. No sé quan hi tornaré. Ha començat el curs de les incerteses. Un dia rebo un missatge de quinze segons. És l’Andreu, que diu gràcies. El primer feedback, potser és per això que m’emociono, veig que està bé. Era això? No saben que donen molt més.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.