"Llegint els diaris": El passat que l'extrema dreta francesa havia volgut enterrar reapareix en el pitjor moment

[Aquest article és exclusiu per als subscriptors de VilaWeb, que podeu optar entre llegir-lo a la web o rebre'l per correu. Per rebre'l per correu, apunteu-vos al butlletí de la Pissarreta, en la llista que hi ha en aquesta pàgina] L'escàndol per les declaracions antisemites de Jordan Bardella arriba quan falten tres setmanes per al congrés d'Orleans i poc més de sis mesos per a unes presidencials que RN pensava que ja tenia guanyades i que ara se li compliquen. Dilluns, 28 de setembre, els nostres col·legues de Mediapart –un dels diaris amb els quals VilaWeb manté una relació estreta– van publicar una investigació que atribueix a Jordan Bardella –el probable candidat del Rassemblement National a la presidència de la República francesa– una sèrie de converses privades de l'estiu del 2013, quan tenia entre disset i divuit anys i feia any i mig que militava al Front Nacional. Les frases citades que presenta el diari no admeten matisos: que els jueus volen dominar els altres pobles, esclafar-los i robar-los; que tots els bancs del món són en mans de jueus; que hi ha una suposada mà negra del sionisme sobre França... Mediapart no ha publicat captures de pantalla –ha d'assegurar la protecció de les fonts– però afirma que ha autentificat els intercanvis de manera independent i avisa que té més declaracions desades, encara per explicar. Bardella ho nega formalment tot, ha presentat una querella per difamació, parla de falsificacions grolleres i d'una operació de clavegueram. Dimecres, Emmanuel Macron va qualificar els escrits de gravíssims i inacceptables, i som ací: una acusació sòlidament formulada però encara no documentada públicament, una negació taxativa, i una guerra de desgast que tot just comença i que és el més interessant que podem mirar. Per entendre per què això ha encès l'estat francès, cal entendre primer una cosa que als catalans del sud sovint se'ns escapa. A l'estat francès, l'antisemitisme no és un problema més, sinó la prova del cotó de la República mateixa. És el país de l'afer Dreyfus, que va partir la societat francesa en dues durant dotze anys i que va fundar la figura moderna de l'intel·lectual. És el país de la batuda del Vel d'Hiv, on l'estat francès –no pas l'ocupant alemany– va detenir i deportar els seus propis ciutadans jueus. És el país que va trigar cinquanta-tres anys –fins a Chirac, el 1995– a reconèixer oficialment aquella greu responsabilitat. És un estat on pots trobar plaques públiques als carrers reconeixent els jueus assassinats pels nazis. I també –i això és rellevant– és el país amb la comunitat jueva més gran d'Europa, prop de mig milió de persones, que d’ençà del 7 d'octubre de 2023 viu una escalada d'agressions sense precedents d’ençà de la postguerra. Per tot plegat quan a França es parla d'antisemitisme no es parla d'una opinió desagradable o polèmica: es parla de la línia que separa la República del que la va negar. I ací és on el Rassemblement National té un problema que no és pròpiament de Bardella sinó d'origen. El Front National, l'antecedent directe de l'actual partit, el van fundar el 1972 homes que venien d'Ordre Nouveau, del poujadisme, de la nostàlgia de l'Algèria francesa i alguns, directament, de la col·laboració amb els alemanys nazis: entre els fundadors del partit hi havia antics voluntaris francesos de les Waffen-SS, per exemple. De fet, el seu dirigent històric, Jean-Marie Le Pen, pare de Marine Le Pen, va ser condemnat unes quantes voltes per haver negat els crims contra la humanitat comesos pels nazis i pel règim de Vichy. I el 1987 va deixar anar aquella frase immunda que el va definir per sempre més; allò que les cambres de gas "només" eren un detall petit de la història de la Segona Guerra Mundial. No la va rectificar mai malgrat l'escàndol monumental que va desencadenar. Doncs bé, tota la política de Marine Le Pen del 2011 ençà ha consistit a esborrar això. Precisament això. Entre la classe política francesa es coneix com la dédiabolisation i ha estat –s'ha de reconèixer– una de les operacions de màrqueting polític més eficaces de l'Europa contemporània: expulsió del pare del partit el 2015, canvi de nom el 2018, purga de quadres, abandonament del discurs antisemita clàssic i substitució per un de nou que li permet fins i tot presentar-se com a escut dels jueus francesos contra l'Islam, en compte de com a amenaça. El punt culminant d'aquesta operació va ser el març del 2025, quan precisament Jordan Bardella va anar a Jerusalem convidat pel govern israelià a una conferència contra l'antisemitisme i es va fer fotografiar a Yad Vashem. Que el president de l'hereu del partit de Jean-Marie Le Pen fés aquell viatge era, exactament, la prova que la reconversió, la “desdimonització” havia reeixit. Tot i que el president israelià Herzog va fer un d'aquells gests silenciosament cridaners i es va estimar més de no presidir l'obertura d'aquella conferència, per no ser retratat al costat de Bardella. Per tot això, les revelacions de Mediapart fan tant de mal ara. No acusen Bardella d'una opinió dura sobre la immigració o l'Islam, un terreny on el RN es mou amb comoditat i on cada polèmica li suma vots. No: l'acusen d'haver estat, de jove, exactament allò que el partit assegura que ha deixat de ser. Si les converses són autèntiques –que, coneixent els amics de Mediapart, no tinc cap dubte que ho són–, en realitat no impugnen una frase: impugnen quinze anys d'operació d'emblanquiment polític de l'extrema dreta francesa i la coartada sencera del RN davant l'electorat jueu i davant les cancelleries. I ho fan justament amb l'home que encarnava el relat de la nova generació –aquella que en teoria ja no tenia res a veure amb el vell i impresentable Front Nacional. Ja veurem si això té conseqüències electorals, perquè l'experiència de vint anys diu una cosa incòmoda: l'electorat del RN és extraordinàriament resistent a l'escàndol. Bardella ja va superar el 2024 una informació de France 2 que li atribuïa un compte anònim de Twitter amb missatges racistes, i el partit ha sobreviscut a la condemna de Marine Le Pen per desviament de fons europeus sense perdre-hi un vot. Al contrari: cada causa judicial ha estat convertida en prova de la persecució del sistema, i el reflex ja és automàtic –abans-d'ahir era la tirania dels jutges, avui és la barbouzerie dels periodistes. Qui vota el RN perquè no arriba a final de mes i creu que ningú no l'escolta segurament no canviarà el vot per unes converses de fa tretze anys d'un xic de disset anys. El dany, però, serà en tres altres llocs. Importants. El primer i més important de tots és el sostre de la segona volta, que és l'única cosa que de veres decideix una presidencial francesa. El RN guanya la primera volta de fa temps en tots els sondatges i en les eleccions; però no ha aconseguit mai d’arribar al 50% necessari per a guanyar en la segona, quan tota la resta s’uneix contra ells. La por d’una presidència de la República en mans de l'extrema dreta sempre ha deixat el partit lluny del 50% dels vots que necessita per aconseguir-la. I, per tant, per superar aquest 50%, l'extrema dreta necessita precisament allò que aquesta setmana es qüestiona arran la publicació de Mediapart: la normalitat, la sensació que votar-los ja no comporta cap taca moral ni és indecent i indigne. Que la gent no tinga cap sensació estranya votant-los. I cada dia que aquesta història dura o creix és un dia en què la taca torna. El segon dany –i aquest ja s'ha començat a veure– és sobre la coalició d'aliats construïda amb tanta paciència pel partit. La dédiabolisation no es dirigia només als votants: es dirigia també als empresaris, als periodistes, als mitjans conservadors, als think tanks de la dreta francesa, a Israel, a una part de la comunitat jueva francesa que de feia poc havia començat a considerar el RN com una opció acceptable. Aquestes aliances són poderoses i imprescindibles per a arribar dalt de tot, però també molt més volàtils que el vot popular. I són exactament les que una acusació d'antisemitisme fa insostenibles. I hi ha un tercer dany, el més immediat, que té a veure amb el calendari intern. El congrés del RN es fa a Orleans el 24 i el 25 d'octubre, d'ací a tres setmanes. Bardella hi va tot sol com a candidat a la presidència del partit i té assegurada la reelecció, però el congrés no resol per si mateix la qüestió que de debò importa tothom, que és qui serà el candidat a l'Elisi, si ell o Marine Le Pen. Perquè el torcebraç intern continua obert d’ençà del judici d'apel·lació del 7 de juliol, que va reduir la inhabilitació de Marine Le Pen fins al punt de deixar-la legalment elegible, però la va condemnar alhora a la presó amb braçalet electrònic, una cosa amb la qual ella mateixa ha dit que no vol fer campanya. És a dir: el RN arriba a Orleans amb dos candidats possibles, cap de designat, i ara es troba amb un dels dos sota una acusació d'antisemitisme escandalosa i l'altre amb un braçalet de criminal al turmell. Per a un partit que aspira a ser vist com a normal, la fotografia no és gaire afavoridora. Falten poc més de sis mesos per a la primera volta de les presidencials. L'extrema dreta francesa ha passat els darrers dos anys convençuda que aquesta volta sí, que ho tenien guanyat. Però la pregunta que avui es fa tot París no és si Bardella caurà –que no caurà–, sinó si el partit arribarà a l'abril amb el relat de la “desdimonització” intacte. I això no ho sabem, perquè dependrà molt de les bales que Mediapart té guardades a la recambra. A final de maig, vaig aprofitar un viatge a París per trobar-me amb un dels corresponsals estrangers que fa més anys que és a la ciutat i que coneix més bé la política francesa, bon amic d'una amiga meua. Vam parlar en un bar prop de la parada de metro de Mabillon durant una hora ben llarga, sobretot de les eleccions presidencials. I, sorprenentment, es va mostrar molt escèptic sobre les possibilitats que Bardella fos el pròxim president. Em va explicar que, durant la cinquena República, el candidat que encapçalava la cursa abans del desembre no havia acabat guanyant mai, perquè sempre apareix un candidat sorpresa que impressiona per la seua manera de ser, pels seus discursos, per la forma de caminar, per com vesteix... i els francesos s'hi apunten amb entusiasme a fer-lo president. Parlem d’ençà del 1974 i, per tant, de Pompidou, Giscard, Miterrand, Chirac, Sarkozy, Hollande i Macron. I, home, la veritat és que la teoria aguanta prou bé el contrast amb les dades: el 74, Chaban-Delmas era el favorit i Giscard el va avançar en l'últim minut; el 95 Balladour guanyava de manera consistent fins que Chirac el va avançar els tres darrers mesos; el 2017, Macron deixava el govern a l'agost, declarava la candidatura al novembre i superava Fillon al gener; Mitterand arraconà Rocard el novembre del 1981; Hollande destrossà Strauss-Kahn, que era el favorit, els darrers sis mesos... No diré que és una regla, això, perquè al capdavall set eleccions obertes són una mostra massa curta per a fer-ne una regla –i perquè la teoria passa per alt ascensions també ràpides però que no van arribar a bon port com les de Barre, Balladur, Jospin o Bayrou. Però no puc negar que a mi em fa ballar el cap...

“Llegint els diaris”: El passat que l’extrema dreta francesa havia volgut enterrar reapareix en el pitjor moment

Recomanem

Carme Trilla: “No voler pactar amb els propietaris dels pisos és un error”

Vot per correu i llei de néts, les armes de l’extrema dreta per a torpedinar les eleccions espanyoles

Joel Joan: “Potser és la primera estrena de la meva vida en què no sóc feliç”

Miquel Fernández: “Vaig conèixer el meu pare en un vis-a-vis a la presó”

L’infern de Pablo Llarena: la història d’una rendició, derrota a derrota

Pep Cruz: “He passat per comissaria moltes vegades”

L’atac d’ansietat del ‘piolín’ o quan la por canvia de bàndol

Amb la benzina disparada i el gas pujant, què podem fer per no arruïnar-nos?

Se li acaben les excuses, al Suprem: l’amnistia d’exiliats i condemnats és imminent

El Front Ampli confirma que Colau serà la seva candidata

Turquia fa batudes contra organitzacions i activistes que defensen els drets LGBTI

Pilar Bernabé encapçalarà la llista del PSPV per València a les eleccions espanyoles

El Suprem manté la suspensió del dret de vot dels qui han obtingut la nacionalitat per la llei de néts

Continguts només per a subscriptors