Llaços grocs: prou de caure en la trampa ultra

  • «No magnificarem més l'actuació d'una gent que basa tota l'estratègia precisament en la confiança que els fem d'altaveu, magnificant-los. No deixarem que ells decidesquen per nosaltres què és notícia i què no ho és»

Vicent Partal
23.08.2018 - 22:00
Actualització: 23.08.2018 - 22:46
VilaWeb

Us explicaré un debat que vàrem tenir ahir a la redacció de VilaWeb i que crec que és significatiu. Parlàvem de si fer notícia o no d’un vídeo, un altre, on es veuen alguns individus retirant llaços grocs. La cosa era que un semblava que era un diputat del Parlament de Catalunya, però calia comprovar-ho amb detall, estar-ne segurs al cent per cent abans de publicar-ho.

Aleshores se’m va ocórrer de demanar qui havia fet el vídeo i la resposta em va deixar glaçat: l’havia fet Ciutadans, el partit mateix. A partir d’eixe moment el debat va fer un tomb. Si era un vídeo del partit ningú no podia discutir que allò no era informació sinó propaganda i fer propaganda no és la funció d’un diari, almenys no de VilaWeb. La qüestió ja no era si aquella persona era un diputat o no, sinó per què volia que li féssem propaganda. I si això, fer-li propaganda, era el nostre paper. La resposta òbvia va ser que no.

Però si m’ho permeteu voldria portar l’anècdota més enllà. Perquè crec que com a societat hem caigut en un parany preparat hàbilment per l’extrema dreta, però que podem esquivar amb facilitat. I opine que hem de reflexionar-hi.

Tots, això és també una autocrítica, donem una importància desmesurada a l’agressió contra els llaços grocs. No dic que no siga greu. Al contrari. I no dic que no s’hagen de prendre mesures. Al contrari. Dic que el plany constant contra els escamots ultres l’única cosa que aconsegueix és exactament la que ells volen: fer veure que són molts més que no són i que puguen aparentar aquesta fractura de la societat per a la qual treballen constantment i que no es veu en la realitat.

Jo no he vist mai ningú, amb els meus ulls, arrencant llaços grocs. La major part dels lectors no deuen haver vist mai ningú arrencant-ne. I tanmateix, gràcies als vídeos, van aconseguint que els tinguem en la retina com si mig país s’hi dedicàs. Fixeu-vos-hi: ells defugen la batalla del carrer perquè saben que no poden competir-hi. Ells van perdre la batalla electoral amb una contundència que encara els té estabornits. Ells defugen la batalla dels balcons perquè saben que són minoria. Ells renuncien a posar-se llaços d’uns altres colors perquè saben que no podrien competir. I quin camp de batalla trien aleshores? Aquell en què, fent el mínim, saben que nosaltres mateixos amplificarem la seua actuació fins que parega que són molts. Els experts ens diuen que no arriben ni a cent, els participants en els escamots ultres que cada nit van a un lloc o un altre. Però nosaltres fem que semblen molts més amplificant cada acció seua. Aquest és un greu error que jo ja vaig viure a València durant la transició dels anys setanta i que –amb molta alarma– veig que avui repetim.

Això vol dir que no hem de fer res, que cal que renunciem als llaços? De cap manera! Això vol dir solament que hem de saber com fem les coses. I hi ha un exemple, el famós cas Tortosa, que ens hauria de fer pensar. Una altra estratègia de l’extrema dreta consistia a enviar Inés Arrimadas a provocar incidents a tantes poblacions com fos possible. Per crear la imatge de crispació i poder vendre una realitat inexistent. Però quan a Tortosa varen descobrir que fer-li el buit era la millor resposta, aquelles accions es van acabar. Ara es passeja, ningú no li diu res i no hi ha cap notícia.

Això, aquesta reacció intel·ligent, crec que l’hem de traduir també en el debat sobre els llaços. N’hem de posar més i més i més, de llaços grocs, molts més i pertot arreu. I cada vegada que ells n’arrenquen n’hem de tornar a penjar, sense perdre mai la paciència, cada nit si cal. I és feina dels ajuntaments i la policia impedir la presència nocturna d’encaputxats armats als nostres carrers i aturar-los. Cada vegada que isquen. No perquè arrenquen llaços, sinó perquè són grups organitzats d’encaputxats armats que clarament són una amenaça per a la convivència.

I és en aquest context i fent això –i ací faig l’autocrítica periodística– que els diaris hem de deixar de magnificar escenes que no serien notícia si el subjecte de l’actuació no fos un llaç groc. Des del periodisme, però també a les xarxes socials, fem el monstre molt més gros que no és en realitat. I nosaltres ara tenim la responsabilitat de tornar les coses a lloc.

No parle de cap manera d’autocensura ni de deixar d’explicar què passa. De cap manera. Quan algun cas, per la violència provocada o per qualsevol altra característica, siga notícia serà notícia, també a VilaWeb. Però proporcionalment a la seua importància, com fem en qualsevol altra situació. No magnificarem més l’actuació d’una gent que basa tota l’estratègia precisament en la confiança que els fem d’altaveu, magnificant-los. No deixarem que ells decidesquen per nosaltres què és notícia i què no ho és.

Recorde finalment, per si ningú vol encetar un debat sobre el model periodístic que crec que ens interessa a tots, que ja fa anys que el famós informe de la Comissió sobre la Llibertat de la Premsa, l’anomenat ‘informe Hutchins’, va advertir als periodistes que no n’hi ha prou d’explicar els fets amb exactitud, sinó que cal tenir en compte sempre quina és la veritat sobre els fets i per què els presentem als lectors. I això vol dir que cal tenir en compte sempre les intencions que s’amaguen al darrere dels fets i els interessos que pretenen fer que els posem en les nostres pantalles, que els servim als nostres lectors amb prioritat respecte d’uns altres continguts. A VilaWeb hi hem reflexionat i a partir d’ara mateix adoptarem una política estricta, encara més amatent i reflexiva, sobre quan és notícia l’actuació dels grups ultres i quan no i sobre com evitar que ens facen servir, una política que ens agradaria molt que la resta de la societat, i especialment els nostres col·legues dels altres mitjans, poguessen compartir.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any