llaços grocs

La setmana passada el testimoni de guàrdies civils anònims (o, cosa que és igual, identificats pel número TIP) convergí amb l’ordre de la Junta Electoral Central de retirar cartells amb llaços grocs dels edificis oficials. Totes dues coses tenen en comú formar part d’un front d’acció que redefineix la realitat com a propaganda o, en el barbarisme de moda, com a fake news, i la recrea per a obtenir l’efecte desitjat. Els agents declaren en contra de la pròpia consciència allò que més convé a la fiscalia, sense descartar que la consciència d’algun sigui tan deformada i contrafeta que no li calgui violentar-la per a escoltar-se les pròpies mentides amb l’humor del jutge rialler del tribunal. Per la seva banda, i en el mateix ordre de prevaricació conscient i sostinguda, la Junta Electoral col·labora amb un partit polític qualificant de publicitat la indignació pels abusos contra els drets de les persones. De totes les persones, car els llaços no formen part de cap campanya electoral sinó que denuncien la transgressió de les garanties democràtiques. Una transgressió que per a poder-la negar, l’estat ha d’ampliar-la. D’aquí ve que calgui enviar escamots de policies a cercar llaços com si fossin substàncies estupefaents, arrencar-los de la persona dels mestres i esborrar-los dels dibuixos infantils. En guerra embogida contra un símbol que li recorda la pròpia degradació, l’estat recorre d’esma a la fiscalia (és l’estat de dret, estúpid!) i amenaça el president Torra per assentar que l’ordeno i mando no deixa marge ni per a la consulta legal, en aquest cas amb el Síndic de Greuges. Separació de poders? Més aviat autocràcia de la fiscalia.

La premsa convencional, que sol ser amnèsica, no vol adonar-se que, com es deia a les darreries del règim i més tard s’ha confirmat, després de Franco les institucions. De llavors ençà, la major part de corresponsals estrangers s’han dedicat a emblanquir una transició que mai no va acomplir res de semblant a la desnazificació de l’Alemanya de postguerra. Tot al contrari, la transició fou una maniobra del franquisme per a salvar els mobles un cop desaparegut el paravent de la dictadura. Ara no es tracta de discutir si el procés incoat i ràpidament clausurat pels aliats a Alemanya, i encara més prompte a Itàlia, assolí la seva finalitat o no. Es tracta de recordar que la constitució del 78 no pretengué mai de desfer el nus gordià del feixisme, car als anys setanta, malgrat el reciclatge d’algunes icones republicanes, no hi hagué cap Alexandre disposat a tallar la corda.

I si llavors no n’hi hagué, menys pot haver-n’hi ara que Europa vira cap a l’autoritarisme, pressionada d’una banda pel fonamentalisme islàmic i d’una altra per l’il·liberalisme nadiu. Casado, Rivera, Abascal, Aznar, Álvarez de Toledo, per no parlar dels estrafolaris Anglada, Boadella, Jiménez Losantos o Cañas, són rèpliques extemporànies d’un escenari que la transició féu finta per deixar enrere. Però alhora són l’avantguarda –del punt de vista de l’espai electoral que ocupen– d’una reacció a escala continental, que ja és més que una sospita i comença a ser un maldecap. Els qui s’abonen a la idea que Donald Trump és el cap visible del nou feixisme global no fan res més que desviar l’atenció del problema. Reciclant vells prejudicis antiamericans i cega davant allò que es congria sota els seus nassos, la intel·lectualitat europea no ha entès en cap moment que, si Trump posa a prova les garanties democràtiques dels Estats Units, l’únic resultat possible és comprovar-ne la solidesa. Les dificultats de Trump per a retenir els seus col·laboradors i els perills legals que l’assetgen cada vegada de més a prop i que avui es concreten en l’informe de Robert Mueller, haurien d’haver fet obrir els ulls dels ideòlegs continentals a la diferència, no de grau sinó de matriu, entre una democràcia d’origen i unes imitacions que són sempre a un pas de naufragar en l’Escil·la o la Caribdis d’algun totalitarisme de dretes o d’esquerres. Trump és un mentider empedreït. Ja ho era com a empresari i ho és com a polític. Un mentider a l’engròs. Però les seves mentides, per monumentals que siguin, no tenen més recorregut que les del comú dels mortals. Són o intenten ser mitjans (perversos) per a obtenir unes finalitats pràctiques, i en general s’estavellen contra la realitat.

El feixisme és tota una altra cosa. Com feia notar Hannah Arendt, la propaganda feixista no en tenia prou d’enganyar; pretenia transformar les mentides en realitat. El mètode de Goebbels no consistia sols a repetir la mentida fins a la sacietat, com fa la publicitat cada dia, sinó que volia confondre la veritat amb la realitat. Aquesta observació és cabdal per a entendre el judici contra els polítics i líders socials catalans, i també per a entendre per què Ciutadans s’entesta en una tediosa guerra bruta contra els llaços. L’objectiu no és discutir un fet que ells mateixos proclamen amb les seves accions, sinó generar una realitat alternativa. Per això és estèril de debatre el pretext adduït per la Junta Electoral Central per a prohibir els llaços durant la campanya. La característica essencial de la propaganda feixista, explica Arendt, no eren les mentides; era explotar la confusió entre veritat i realitat per a convertir en ‘veritat’ el que abans es considerava fals. Un exemple actual: les declaracions dels guàrdies civils sobre l’odi i violència dels votants del Primer d’Octubre. Clonant el mateix testimoni amb paraules apreses, els policies comencen a convertir en ‘veritat’ allò que fins en aquell moment ningú no hauria considerat res més que una mentida. ‘Veritat’ que s’encarregaran de confirmar els escamots de provocadors provant d’induir alguna imatge sintònica al carrer. El feixisme actua d’aquesta manera. Ahir ho feia per a demostrar que Europa era amenaçada pels jueus i avui hi torna per a demostrar que Espanya fou víctima de la violència d’uns votants i calia defensar-la sense aturar-se en costos morals o polítics.

En la batussa dialèctica entre Marchena i els advocats dels presos, la primera víctima no és la veritat sinó la democràcia. La democràcia és allò que menys importa als poders, que en tenen prou amb formulacions perlocutives, és a dir, amb l’ús retòric del llenguatge per a produir un efecte en el receptor. En aquest cas, convèncer-lo sense evidència empírica de cap mena que Espanya és ‘una democràcia avançada’. Al final, la democràcia no haurà estat res més que una marrada per a salvar el moll d’un estat que, mentre pot, simula regir-se per estructures representatives, però quan cal es lleva aquesta màscara per mostrar un rostre descarnadament autoritari. Una vegada més, Espanya ha exhaurit el model d’estat i això l’obliga a fer ús de mesures extremes amb enravenament mal dissimulat, com el gasta aquests dies el president de la sala del Suprem. Espanya és en un final de cicle, un més en la seva història de dictadures periòdiques. I com tots els finals de cicle anteriors, aquest ja dóna ales a la reacció, que sols acota el cap quan a Europa brilla l’estrella del liberalisme, però torna a aixecar-lo cada vegada que el feixisme s’estén pel continent.

Quan Arendt deia que una característica de la propaganda feixista era transformar les mentides en realitat, oferia una clau per a comprendre tant el trellat d’un judici com més va més inversemblant com la fabulació insòlita de Ciutadans. Tesant els fets d’una manera tan audaç com abusiva, els de Rivera no pretenen dirimir-ne la naturalesa real, sinó provocar-ne uns altres que validin retroactivament el seu testimoni. La violència que l’estat desplegà el primer d’octubre de 2017 pretenia provocar-ne una altra de reflexa, de la mateixa manera que les provocacions de Ciutadans aspiren a suscitar la imatge que, com una guspira, permeti de visualitzar un incendi i converteixi en vertader allò que tothom té per una mentida. Tant ho és, de mentida, que Marchena refusa inflexiblement de confrontar els falsos testimonis amb les imatges. S’hi nega amb l’excusa que més endavant el tribunal ja ho ‘visionarà’ i en traurà les conseqüències que n’hagi de treure. Però mentrestant deixa via lliure als declarants per anar teixint, en coordinació amb els fiscals, la mentida que passa incontrastada al sumari, agreujant les imputacions als acusats i en descàrrec de l’actuació de l’estat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb