Salvades les reticències, superats els interrogants, amb el pic de gosadia imprescindible per a tirar endavant, l’any 1993 es constituïa, a la comarca de la Vall d’Albaida, el premi literari que duu el seu nom i que és l’únic que té la narrativa eròtica en català. Ha superat els intents de silenciar-lo, de convertir-lo en anècdota o d’acabar-lo esborrant, i ja se situa com un referent ineludible del calendari literari. I enguany, al voltant de Sant Joan, com ja és tradició, lliura el guardó que fa vint-i-cinc.

Aquest premi va ser creat per la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida el 1993. Des d’aleshores han passat més anys que premis i, amb tot, arriba al vint-i-cinquè aniversari en plena forma. La celebració serà a Alfarrasí avui, 21 de juny. Amb el solstici, per tant, haurem sabut quina de les dinou obres que s’han presentat s’endú el premi de Literatura Eròtica Vall d’Albaida.

Vicent Moreno és una de les persones que ho decidiran. Enguany, precisament per celebrar aquestes vint-i-cinc edicions, ha format part del jurat. Ell va ser, de fet i si es pot dir així, el pare de la criatura. La Mancomunitat s’acabava de crear, com aquell qui diu, Moreno n’era el vice-president i conseller de Cultura: ‘Volíem donar projecció a la comarca, pensàrem en la cultura, en un premi literari, i en proposàrem un que fóra específic, que no convocara ningú.’ En aquell temps, recorda, hi havia hagut la col·lecció la Marrana, de la Magrana, la Piga, de Pòrtic, que també tenia premi, i para de comptar: ‘Encara aguantava un premi en castellà, La Sonrisa Vertical, però en català no hi havia res.’

I van posar fil a l’agulla. Aconseguir tots els vist-i-plaus i els patrocinadors, va ser, recorda Vicent Moreno, ‘un poc costós’: ‘La primera associació que es feia quan deies literatura eròtica era amb la pornografia. I no s’hi volien relacionar.’ Però van explicar i explicar i tornar a explicar tantes vegades com va caldre que no, que ‘era un premi de literatura, que donaria visibilitat a la comarca, que seria una festa positiva’. I al final ho van aconseguir. Els partits polítics, el consell d’administració de Caixa Ontinyent, tothom qui ho havia de fer, finalment va dir que sí, i la proposta va tirar endavant. A la primera convocatòria, s’hi van presentar trenta-un originals. Va guanyar Diari de les revelacions, de Miquel Fanyanàs, les notes íntimes sobre el sexe i sobre la vida d’una dona que evoluciona a mesura que escriu. Com la resta d’obres premiades, la va editar Bromera, d’entrada amb la col·laboració de Caixa Ontinyent i després ja sense més i, com la resta, dins de la col·lecció de narrativa l’Eclèctica.

El prestigi

‘La literatura eròtica continua marcada com un subgènere, encara es considera de segona. Amb aquesta convocatòria hem intentat llavar aquest pecat. Si és que hi ha pecat’, raona Vicent Moreno.

Quan el PP va obtenir el poder de la Mancomunitat, hi va haver un intent de desfer el premi: amb l’excusa del pressupost, van convertir-lo en biennal. ‘Es desdibuixava, hauria significat la mort del premi’, comenta Moreno. La resposta del món cultural i literari va ser encesa, hi va haver una campanya perquè es rectifiqués i, amb el canvi polític, la mala idea es va reconsiderar i les convocatòries van tornar a ser anuals.

El balanç, continua Vicent Moreno, és del tot positiu. Hi ha els intangibles, el reconeixement que s’han consolidat i que són difícils de mesurar. També hi ha les dades, que ratifiquen els intangibles. Per exemple, el nombre d’originals que s’hi han presentat, que voreja els sis-cents. O per exemple també, tal com ens recorda Josep Talens, tècnic cultural i part imprescindible de l’engranatge i de l’ànima que han tirat endavant aquesta convocatòria literària, els noms que han format part dels jurats, al llarg dels anys, i que s’han seleccionat amb la idea, precisament, de ‘contribuir a donar prestigi al premi’. Així doncs, i des del cineasta, i impulsor de La Sonrisa Vertical, Luis Garcia Berlanga, que va formar part del primer jurat, han decidit les obres guanyadores del certamen eròtic des d’Isabel-Clara Simó, Salvador Jàfer i Manel Joan i Arinyó fins a Ferran Torrent, Carme Miquel, Josep Vicent Marqués, Esperança Camps, Màrius Serra, Maria de la Pau Janer i Josep Piera.

A més a més, entre els guanyadors també podem trobar un bon estol de noms reconeguts, des de Ramon Guillem, Conxa Rovira i Carles Cortés fins a Mercè Climent i Francesc Mompó, Joan Olivares, Salvador Macip i Vicent Pallarés. Perquè si l’eròtic no és un gènere que es prediqui gaire, resulta que existeix, que reclama visibilitat i que continua oferint obres de qualitat.

I l’impuls per a escriure

Joan Olivares (Otos, Vall d’Albaida, 1956), físic, professor de matemàtiques i gnomonista (és a dir, constructor de rellotges de sol), ja és, de fa temps, una veu literària consolidada. Ha guanyat premis com ara el Ciutat d’Alzira, l’Andròmina i l’Enric Valor. El primer de tots, però, va ser el de la Vall d’Albaida, l’any 1998. El primer i gràcies al qual, ens explica, va emprendre la senda literària.

‘No havia escrit mai res, tret d’alguna coseta per al programa de festes. Però tenia al cap la història d’una frustració eròtica que m’havia explicat un home del poble quan anàvem a veremar.’ La tenia al cap i en va fer un conte. Després, en una de les vetllades de conversa i gastronomia que genera el bell poble dels rellotges de sol, la va llegir als amics: ‘Els va agradar i em va passar pel cap una idea: i si el presente?’ Així que del relat en va néixer Dies de verema, una ‘elegia del món agrícola, de la relació de l’home amb les feines del camp quan el treball es converteix en una festa i, de vegades, en un plaer imprevisible’. Quan ho va tenir enllestit, ho va enviar al premi de narrativa eròtica… i el va guanyar.

A partir d’aquell moment, de veure premiat el seu text, i de veure després com es feia llibre, explica Joan Olivares que es va adonar que allò que escrivia ‘podia interessar els altres’. I ja no va parar. De manera que el premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida ha servit, també, per a començar l’aventura literària d’un dels bons escriptors que tenim, actualment, en català.

Perquè d’aleshores ençà, ja ho sabem, i ho agraïm, Joan Olivares no va parar d’escriure i de publicar. Amb premi o sense premi. L’any 2007, va tornar a apuntar al de literatura eròtica. I va tornar a fer diana: ‘Havia enllestit una novel·la, crec que devia ser Pana negra, i estava cansat de documentar-me. Així que vaig decidir d’escriure tot allò que em venia al cap.’ Van prendre forma i cos (cossos) les aventures de Silveri, un bon xic, professor d’institut, moderat i normal però amb un enorme èxit entre les dones, gràcies al qual el llibre pot descriure les més curioses, i divertides, situacions. Abans de convertir-se definitivament en Pell de pruna, la novel·la havia voltat per diverses editorials. Però la literatura eròtica no és un camp amb gaire prèdica editorial: ‘Com que em van dir que no i que no, el vaig presentar al premi de la Vall.’ I així va ser com aquesta novel·la va trobar el seu espai natural a la col·lecció l’Eclèctica de Bromera. I s’hi va instal·lar, a més a més, amb il·lustracions de l’artista Jordi Albinyana.

Olivares ha viscut directament l’evolució de la literatura, i també de la literatura eròtica, que troba que ‘s’haurà d’anar adaptant als nous temps’: considera que, si anys enrere calia tot un desplegament d’arguments per a justificar el fet d’escriure eròtica, ara cada vegada en calen menys. O molt pocs: ‘L’erotisme és present arreu, en les novel·les eròtiques, òbviament, però també en les que no ho són. De fet, que un llibre porte més càrrega eròtica que un altre potser ja no li dóna especificitat suficient.’ En tot cas, i tal com escrivia fa un temps Josep Maria Morreres, l’altre autor que, juntament amb Joan Olivares, ha guanyat dues vegades el premi de la Vall d’Albaida, literatura eròtica és l’etiqueta que posem a les obres escrites amb ‘el propòsit declarat d’excitar el lector’.

Caldrà pensar-hi, segurament.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.