Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Procure tenir al cap sempre el consell d’un col·lega periodista per qui guarde un respecte especial: ‘Vigila amb quin to dius o escrius les coses, que al lector la manera com li dius les coses li transmet tanta informació com els fets que descrius.’ Hi he pensat aquests dies, en veient com l’epidemiòleg Oriol Mitjà ha estat protagonista de l’actualitat, per culpa d’una reacció a unes declaracions seues que no sé qualificar sinó de desproporcionada.

L’origen de tot plegat està en diverses entrevistes que li feren la setmana passada. Per exemple, dijous Ricard Ustrell el va entrevistar al programa ‘Planta baixa‘ de TV3. Mitjà intentava de parlar en termes generals de la relació difícil i conflictiva entre els dirigents polítics ‘des de dalt de tot’ i els científics –una mala relació de la qual per desgràcia tenim exemples arreu del món. Però Ustrell li pregunta si parla de la consellera Alba Vergés. No li demana si parla del president Torra, del secretari Argimon, del govern o de la Generalitat. La pregunta concreta del periodista és sobre la consellera Vergés. I aleshores Mitjà dubta, però diu que accepta de parlar de la consellera, ‘per exemple’, mentre, de fet, intenta de continuar parlant del problema global referint-se a un editorial d’una revista, que no sabrem quina és… perquè Ustrell el torna a tallar immediatament demanant-li si a la consellera Vergés li falta ‘xispa’. Després de dues preguntes seguides en la mateixa línia del periodista, Mitjà dóna la seua opinió i sobre la consellera Vergès diu que li falten coneixements de salut pública i la humilitat per a escoltar els experts. Que és la seua opinió, expressada en nou segons exactes. Mirant el vídeo sembla força evident que Mitjà no té interès especial a parlar de la consellera, però arran de la insistència diu què en pensa. Com és lògic. Què hauria de respondre, sinó?

Finalment Mitjà diu: ‘Les persones que han estat al capdavant han estat perillosament incompetents i no hauríem de permetre que en unes eleccions mantinguessin el seu lloc de treball’, una afirmació certament dura. I tot seguit posa dades sobre la taula, concretament el fet que tenim una de les taxes de mortalitat per covid més altes del planeta. I quan li demanen a què atribueix una cosa tan greu l’epidemiòleg acaba dient: ‘Ho atribueixo directament a les decisions i a la manca de capacitat per a prendre decisions d’una forma suficientment àgil. I ho atribueixo al fet que des de les cúpules directives hi ha hagut batalles partidistes i no hi ha hagut la preparació suficient per a poder entendre quines eren les eines des del punt de vista diagnòstico-terapèutic que poguessin prevenir una part d’aquestes morts.’ Cal observar que en aquesta declaració no fa cap referència ni a la consellera Vergés ni a cap departament ni a cap partit concret.

L’entrevista és més llarga, però aquesta és la substància dels fets que, amb referències també a més entrevistes d’aquests darrers dies, ha desencadenat un atac contra Mitjà, a parer meu moltdesproporcionat. Tan desproporcionat que aconsegueix l’efecte que explicava el meu col·lega d’enviar al lector més informació per la manera com es diuen les coses que no pas pels fets que es descriuen.

I així una cua molt desafortunada en un editorial, per una altra banda molt raonable, de Catalunya Ràdio, una campanya d’atacs a les xarxes socials i uns quants articles de to pujat, com un de Sergi Sol crec que d’ahir, ens han deixat davant un panorama inquietant. Inquietant tant per la forma que ha adoptat l’atac com pel contingut.

Sobre el contingut, he de reconèixer que em costa d’entendre on hi ha el problema en això que diu Mitjà. Que a Catalunya no s’ha gestionat bé la covid-19 no sé qui pot discutir-ho. I no és una qüestió d’esforços o de bona voluntat. Els morts són els morts i la comparació amb uns altres llocs no ens afavoreix gens. Com a país no podem estar-ne orgullosos. Hem de mirar d’entendre les circumstàncies, sí, i hem de ser conscients de la complexitat de la situació, també. Però no podem vanagloriar-nos-en, de cap manera. Si de cas, hauríem d’aprendre de les lliçons i fer-ho molt millor d’ara endavant, que en tenim l’oportunitat. I si és així no entenc com pot originar cap mena de discussió que un expert explique precisament la seua visió sobre tot això que ha passat. Especialment si és un expert reconegut en el camp de l’epidemiologia, com és el cas; que ha viscut de prop la situació i no parla d’orella, com és el cas; i que és escoltat per l’opinió pública quan tracta sobre aquest tema.

De tot plegat, doncs, se’m fa difícil de no deduir que el problema no és l’opinió de Mitjà sobre la gestió catalana de la covid, sinó el fet que assenyale el partidisme i la poca qualificació dels dirigents polítics, dos elements que bona part de la població sabem, perquè és massa evident, que existeixen i que són preocupants.

I ací confesse que no entenc això que per a mi ha estat una gran turpitud: que tanta gent afí a ERC o militant se senta al·ludida i reaccione com reacciona. És públic que el conseller Homrani i la consellera Vergés no són dels més valorats per la població –hi ha fins i tot un estudi del CEO amb dades sobre això. Però per més que escolte una vegada i una altra les declaracions, amb l’excepció d’aquells nou segons, Mitjà no sembla que els acuse ferotgement a ells dos, sinó que entenc que parla en general. A què treu cap, doncs, una reacció tan desproporcionada per unes declaracions de pocs segons?

L’única resposta que se m’acut és que a algú l’han traït els nervis i ha desfermat els cavalls sense pensar-hi massa. Quant a Esquerra, no és cap secret que el partidisme i la qualificació dels seus dirigents són dos elements que una part dels ciutadans veu amb inquietud, i deduesc que per això algun sector del partit o de l’aparell s’ha sentit prou identificat en una desqualificació –que no necessàriament era directa– per a llançar-se al coll de qui la fa.

Però el cas és que el resultat que han aconseguit amb això ha estat pitjor encara. Perquè han originat reaccions poc usuals, com la del Consell Professional de Catalunya Ràdio, reacció que, afegida a les insinuacions que va fer temps enrere Mònica Terribas, projecta una ombra pertorbadora sobre la gestió d’un mitjà públic dirigit precisament per ERC. Però sobretot perquè han posat massa al descobert dues tècniques que, especialment a les xarxes socials, practiquen amb massa afany de fa temps, tot i que tenen un origen neocon i reaccionari: la controversalització i els atacs ad hominem.

La controversalització, tal com la va definir als anys seixanta el gran periodista nord-americà Robert Parry, és ‘la tàctica política de fer servir els mitjans per a aconseguir que una posició opositora semble més controvertida que no és en realitat, per provar, amb aquesta actuació, de marginar-la’. I l’atac ad hominem és l’intent d’amagar el debat polític tapant-lo amb el debat impostat sobre les característiques de la persona que emet l’opinió.

No és cap secret que totes dues tècniques es fan servir de fa temps per mirar d’ofegar o amagar un debat. Qualsevol debat. Per exemple, i això es fa molt sovint, acusant tota persona discrepant de ser convergent o de formar part d’això que en diuen la ‘dreta nacionalista’. La idea és que amb aquesta controversalització, el debat sobre els fets desaparega. Per exemple, s’intenta fer creure que Oriol Mitjà és convergent perquè d’aquesta manera els ciutadans pensen que la seua opinió és condicionada no pels seus coneixements sinó per una suposada militància i que, així, marginen les seues opinions i no les consideren ‘pures’ o ‘dignes’. Per una altra banda, la ridiculització del personatge, l’ús d’adjectius ampul·losos, les comparacions vexatòries, l’excés literari o les insinuacions indemostrables sobre el seu caràcter cerquen un efecte semblant. Amb la idea, coincident, d’impedir el debat i anul·lar la crítica. Cosa que, de tot plegat, confesse que és l’única cosa que realment em preocupa.

Que aquestes maniobres tinguen èxit o no a mi no em lleva gens la son. Perquè el temps sempre acaba posant les coses a lloc i les lectures simplistes del pobre senyor Gramsci no resisteixen gens bé el contrast amb la realitat. Però a mi em preocupa de veritat, i he de dir que m’entristeix d’una manera molt i molt profunda, constatar que una part de l’independentisme intenta –conscientment o no, que això no ho sé– consolidar un model de societat que és incompatible amb aquell país nou, més elevat i molt més lliure que tots volíem fer realitat el 2017.

 

PS. Ahir es va saber la sentència contra la mesa del Parlament de Catalunya per haver autoritzat els plens de la ruptura democràtica del setembre del 2017. Els quatre integrants independentistes de la mesa són condemnats, immerescudament, a una multa i divuit mesos d’inhabilitació. Fins i tot aquesta condemna és molt injusta, però cal recordar que contrasta enormement amb la sentència, absolutament abusiva i desproporcionada, contra la presidenta Carme Forcadell. Quina explicació té que pels mateixos fets uns membres de la mesa, els espanyolistes, ni siguen perseguits; uns altres, els independentistes, siguen condemnats a divuit mesos d’inhabilitació; i un membre més, la més important però una més al cap i a la fi, siga condemnada en canvi a onze anys i mig de presó! Quin escàndol…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.