‘Línia única’, una altra manera de reciclar

  • Molt popular als EUA, aconsegueix percentatges de separació de residus molt superiors · La Xina obliga Occident a millorar els sistemes de triatge

VilaWeb
Marc Belzunces
05.09.2020 - 21:50
Actualització: 04.11.2020 - 13:44

Aquests darrers dies hi ha una polèmica molt forta a la ciutat de Barcelona arran del nou impost de residus. Tot i que l’atenció s’ha centrat en el cost, la recaptació es fa per establir un nou sistema que planteja molts interrogants, inclosos els de les llibertats civils. Els nous contenidors aniran amb una targeta d’usuari, i l’administració passarà a controlar, ciutadà a ciutadà, el volum de brossa que produeix i si la separa en fraccions. Es tracta d’una mesura coercitiva per a obligar a tothom a separar la brossa manualment a casa. El pes i l’atenció de l’èxit de les polítiques de reciclatge cau, gairebé únicament, en els ciutadans. Tanmateix, més països aconsegueixen percentatges de separació de la brossa municipal molt superiors als que hi ha actualment als Països Catalans sense haver de recórrer a mesures coercitives d’aquesta mena. Les podríem aplicar a casa nostra?

Els avantatges de la línia única

Actualment, al nostre país, el sistema de reciclatge es basa en la separació manual de la brossa que han de fer els ciutadans. S’ha de separar en 5 fraccions: orgànica, paper i cartó, plàstic i llaunes, vidre i, finalment, rebuig. Aquesta aproximació, tot i que en teoria hauria d’oferir els percentatges de separació de residus més alts possibles, la realitat és que actualment al nostre país se separa en fraccions generalment només un 40% de la brossa municipal. Cal dir que no hi ha gaire diferència amb el conjunt de la UE, on el percentatge se situa per sota del 50%. Un percentatge molt baix que pot respondre a molts motius. Gràcies a enquestes realitzades en més països, sabem que dos terços de la població tendeix a no voler reciclar si ha de separar la brossa manualment. Un sistema que s’aplica al nostre país i que també és confús, com va demostrar la campanya ‘Envàs on vas?’. Gràcies a ella, bona part de la població va descobrir que separava la brossa malament, incloent-hi elements que no eren envasos. També cal tenir en compte la incomoditat de tenir 5 contenidors per a la brossa, especialment en pisos petits on potser no caben; i les persones grans amb problemes de mobilitat, que sovint tenen dificultats per a introduir la brossa en els diversos contenidors al carrer. Sense oblidar la introducció de brossa que hem separat en els contenidors que no toca, augmentant la contaminació –és a dir, barrejar fraccions diferents– i dificultant el posterior reciclatge.

Evolució de la recollida selectiva a Catalunya (2008-2018). Font: Agència de Residus de Catalunya

Els responsables municipals sovint defensen el sistema de separació manual a casa, del qual es fan moltes campanyes públiques, adduint que també és un element per a conscienciar la població sobre la necessitat de reciclar, fent-la partícip. Tanmateix, més enllà de la conscienciació, no s’ha de perdre de vista que al final el fet important és aconseguir que es reciclin tants residus com sigui possible per disminuir-ne l’impacte ambiental. Aquí apareix una alternativa que, ara per ara, sembla més eficaç. Es tracta de la línia única, coneguda com a single stream en anglès. A diferència del sistema que utilitzem a casa nostra, la línia única confia completament en les màquines per a separar la brossa. No pas en els humans que, com veiem a Europa, no som especialment bons en aquesta tasca. El primer que cal dir és que la línia única no és completament única. Cal que els ciutadans separin la brossa en dues parts: l’orgànica i tota la resta. Això és degut al fet que la matèria orgànica contamina la resta i dificulta, i fins i tot fa impossible, la separació i reciclatge. Però un cop fet això, tota la resta –vidre, llaunes, paper… – va en un mateix contenidor. El contenidor és transportat a una planta de processament, on màquines separen la brossa amb ajuda dels humans. El procés és més o menys aquest (vídeo):

  1. Tota la brossa es descarrega dels camions i es duu a una cinta transportadora per a la classificació.
  2. La cita transportadora arriba a un sistema automàtic que separa la brossa per forma i pes. Gràcies a la gravetat, els elements més pesants –envasos de metall, plàstic i vidre– cauen a una cinta inferior, mentre que els més lleugers –paper i cartó– suren i continuen per la cinta superior. Ja en tenim separades dues parts.
  3. A continuació, mentre circulen per la cinta, els envasos pesants són revisats pels treballadors de la planta, que aprofiten per treure’n elements no reciclables i el paper i cartó que no han estat separats correctament. Aquest pas permet de disminuir la contaminació en el procés de triatge, que n’és el problema principal.
  4. El paper i cartó s’aboquen en contenidors, on són compactats i embalats per ser reciclats. En aquest pas, les bosses de plàstic –lleugeres com el paper—són la principal font de contaminació. És un bon motiu per a prescindir-ne en les nostres compres diàries i demanar-ne de paper.
  5. A continuació, es passa a un sistema d’imants molt potent que separa els elements metàl·lics de la resta, i es posen en una nova cinta transportadora. S’ha aconseguit de dividir la brossa en dues parts més: els envasos metàl·lics –típicament llaunes–, per una banda, i els de vidre i plàstic per l’altra.
  6. A la brossa metàl·lica, un imant invertit expulsa els elements d’alumini de la cinta transportadora, que cauen en un contenidor a banda. Dues parts més: alumini i resta de metalls.
  7. A la brossa no metàl·lica, la gravetat fa caure els elements més pesants –vidre– en un nou contenidor, on es trenquen i passen a ser enviats a la planta de reciclatge. Els de plàstic continuen per una cinta transportadora. Ja tenim cinc parts diferenciades: paper/cartó, alumini, la resta de metalls, vidre i plàstics.
  8. Els diversos plàstics són classificats per sistemes que en determinen el tipus mitjançant la llum. Amb ajuda de canons d’aire són separats segons la seva composició química. Això ajuda al reciclatge posterior.
  9. El resultat de la separació automàtica dels plàstics és revisat pels treballadors, que els acaben de dividir en grups predefinits. D’aquí s’enviaran a les plantes de reciclatge de plàstics.

Aquest sistema va ser introduït per primera vegada als EUA als anys noranta, a Califòrnia. L’any 2005, una cinquena part dels seus municipis el feia servir, i actualment és el sistema que han adoptat més de dos terços de les comunitats. El sistema fa augmentar les taxes de reciclatge, perquè no implica un esforç pels ciutadans, i els ajuntaments estalvien diners, perquè no han de tenir diversos contenidors als carrers i diversos camions i rutes per a recollir les escombraries.

El blocatge de la Xina obliga a incorporar intel·ligència artificial i robots al processament de la brossa

Com hem vist, la línia única és senzilla. Tenim un sol contenidor i hi aboquem tot –brossa orgànica a banda. Ho baixem al carrer, els serveis de neteja ho recullen i ja està. No necessitem fer res més per contribuir plenament al reciclatge de la brossa que generem. Tanmateix, no és un sistema perfecte. Amb la línia única, s’aconsegueixen generalment taxes de separació de residus del 70%, amb un 30% amb un grau de contaminació tan gran que es descarta pel seu posterior reciclatge. A banda els problemes de les bosses de paper, que hem vist que afecten la fracció de paper i cartó, el vidre és un altre problema. Els camions compacten la brossa en la ruta de recollida. Això el trenca i contamina les altres parts, com ara el paper. Malgrat que posteriorment les plantes de paper puguin separar-lo, això n’incrementa el cost econòmic. També, els sistemes actuals de reconeixement òptic per a separar plàstics no detecten els de color negre. I molts envasos de paper contenen restes orgàniques i olis, com ara les capses per a la pizza. Tot plegat fa que fins i tot en el 70% de residus separats correctament hi pugui haver cert grau de contaminació.

Cal considerar, a més, una qüestió política que ha tingut un gran impacte sobre el processament mundial de brossa. Bona part dels residus municipals separats a Occident s’enviaven a la Xina –com ara el 50% del plàstic–, necessitada de matèries primeres per a alimentar la seva gran indústria manufacturera. Els països occidentals no estaven especialment preocupats per la contaminació de les diverses parts separades –de manera manual o automàtica–, u el gegant asiàtic les acceptava igualment. Tanmateix, la Xina el 2018 i, posteriorment més països asiàtics, van decidir de deixar d’acceptar brossa de països estrangers a l’engròs, atesos els seus problemes ambientals greus. Ara, la taxa de contaminació de la brossa que es pot exportar a la Xina no pot ser superior al 0,5%. Atesos els graus de contaminació que produeixen els sistemes de triatge europeus i nord-americans, això ha implicat que la Xina deixi de rebre fins a un 90% de la brossa que prèviament hi enviaven els països occidentals. Tot plegat fa que aquest sigui el principal incentiu a Occident per a millorar-ne la separació: s’acumula a casa nostra i no trobem on deixar-la o què fer-ne.

Braços robòtics que ajuden, gràcies a la intel·ligència artificial, a separar la brossa. Font: AMP Robotics

És per això que diverses companyies tecnològiques i universitats comencen a aplicar-hi les últimes innovacions tecnològiques: la intel·ligència artificial unida a la robòtica. El sistema actual de triatge automàtic confia, bàsicament, en sistemes passius –gravetat i imants. La intenció és que, amb càmeres de vídeo que filmin la brossa que circula per la cinta transportadora, els objectes es puguin classificar informàticament. Un cop identificats a la imatge, braços robòtics els separen activament d’un en un, i no pas a l’engròs com els sistemes passius actuals. Els robots, a més, poden incorporar sensors per a confirmar la classificació informàtica, com dits que detecten la conductivitat elèctrica per saber si realment és un metall o no. Afegeix més possibilitats, com ara disposar de bancs de dades de manera que, quan es detecta un determinat objecte d’un fabricant, se’n sabrà la composició exacta per a decidir millor on ha d’anar. I, si no apareix al banc de dades, es notificarà a la resta de plantes de processament per a incloure’l mitjançant l’aprenentatge automàtic (machine learning). A més, mentre els sistemes actuals estan orientats als envasos, la robotització permet incloure-hi més objectes, com ara joguines, materials de construcció –canonades, maons… – i diversos elements que fem servir normalment a casa –paelles, caragols, trossos de fusta…–, elements que actualment no poden ser processats, i que han de ser duts a punts de separació –Punts Verds o recollida selectiva setmanal als portals.

Separar la brossa no és reciclar-la

Encara que generalment s’anomeni reciclar a allò que fem els ciutadans a l’hora de llençar la brossa, cal tenir clar que, estrictament parlant, l’única cosa que fem, sigui manualment o mitjançant màquines, és separar la brossa en parts. No pas reciclar-la, que és un procés que ha de fer-se a posteriori. I aquí hi ha un segon problema. Per exemple, als EUA només un 10% del plàstic és reciclat, tot i haver estat separat. La gran majoria de les escombraries als països occidentals acaba en abocadors controlats, és incinerada, exportada a altres països o acaba enmig de la natura a causa d’abocaments incontrolats. A més, dins del mateix sector de residus hi ha conflictes d’interessos. Sovint, la mateixa companyia encarregada de la separació de la brossa s’encarrega de la gestió dels abocadors. Freqüentment obté més ingressos d’aquests últims més que no pas d’enviar a reciclar les diverses parts de les deixalles.

Tanmateix, com dèiem abans, la limitació de les exportacions de brossa a la Xina ha fet emergir el problema dels residus a Occident. La UE i resta de països han hagut de cercar ràpidament alternatives. Vetats pels països al voltant del gegant asiàtic –Vietnam, Cambodja, Indonèsia… –, darrerament s’opta per enviar-la a l’Àfrica, fins i tot il·legalment. A Europa, les administracions s’han centrat a conscienciar als ciutadans de la necessitat de separar la brossa, però no s’ha produït alhora una expansió de la indústria de reciclatge, malgrat que encara no se separa ni el 50% de la brossa generada a les llars. El resultat és que, avui dia, els països de la UE es troben amb un gran problema que va creixent cada dia: no estan preparats per a reciclar tota la brossa que produeixen, que ja no pot ser exportada a fora de la Unió. És en aquest context que cal entendre les diverses mesures que es prenen per tot el món occidental per incrementar la selecció de residus, inclòs el nostre país.

Tot i que el debat se centra en el triatge de la brossa, no hem d’oblidar les clàssiques tres erres: abans de Reciclar, hem de mirar de Reutilitzar i Reduir els materials i objectes que utilitzem normalment. En aquesta línia, els governs han començat a introduir nova legislació, com ara eliminar plàstics d’un sol ús, però caldrà ser més estrictes per a evitar la generació de residus innecessaris, especialment ara que ens n’hem de fer càrrec nosaltres. Tanmateix, ens hauríem de demanar per què al nostre país, i en general a la UE, s’opta per obligar els ciutadans a separar manualment la brossa, que té uns rendiments molt baixos i manca d’acceptació popular, en comptes de decantar-se per la separació automàtica de residus, més còmoda i amb noves tecnologies que permetran d’augmentar-ne l’eficàcia.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any