L’independentisme polític posa el rumb cap a la col·lisió

  • «Si algú juga a estirar la corda al màxim per a obtenir-ne rendibilitat electoral hauria de saber que la corda és a punt de trencar-se, qui sap si definitivament»

VilaWeb

Els polítics escenifiquen. Això ho sabem tots. La gran majoria executen un paper, conscients que l’impacte visual que se’n desprèn pot ser més determinant a l’hora de disputar el vot que no pas l’elaboració teòrica o els documents de treball. Especialment a l’hora de disputar el vot de frontera.

La política d’avui dia, i aquest és un defecte remarcable del qual crec que la majoria som conscients, té més de màrqueting que de res més, llevat dels moments únics on tot es posa realment en joc, com ho fou l’octubre del 2017.

I els partits tenen un problema evident de control de qualitat. Una cosa que pot ser vista des de la cúpula més alta com una simple maniobra tàctica, reconvertible i fàcil d’oblidar quan convinga, en el moment que toca una base hiperexcitada i amb poca pràctica; o, dependent econòmicament del Partit  SA, esdevé una terrible guerra de religió que pren la forma d’un odi a mort descontrolat contra aquell que la cúpula només voldria, per dir-ho d’alguna manera, ‘matar un poc’.

Els dos principals partits independentistes són en aquest punt ara mateix. És evident que la cosa ve de lluny però també és evident que la proximitat de les eleccions –o les ganes de fer-ne– condiciona l’actuació pública, l’escenografia i el relat que pretenen vendre als votants. I si la relació entre ERC i JxCat ha estat sempre difícil, ara tots podem convenir que es troba en una situació límit, extrema. Si algú juga a estirar la corda al màxim per a obtenir-ne rendibilitat electoral hauria de saber que la corda és a punt de trencar-se, qui sap si definitivament. Les formes compten i es van perdent totes, com és fàcil de comprovar fent un volt per les xarxes socials dels uns i dels altres, plenes d’insults i desqualificacions a tort i a dret, o escoltant alguns discursos i declaracions dels polítics amb menys finezza, com va ser el cas de Gabriel Rufián ahir.

O les cúpules de Junts per Catalunya i Esquerra frenen aquesta salvatjada o aviat arribarem a un punt de col·lisió en què potser algun dels dos partits trobarà una petita victòria pírrica, però d’on el país en conjunt eixirà ben malparat. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras haurien de fer tant com poguessen per frenar tot això. Perquè, deixant de banda que hagen tingut capteniments diferents, la realitat és que únicament si tots dos es posen d’acord es podrà frenar encara aquesta escalada.

 

PS: Aquesta vesprada, a les sis, farem el ‘Debat en confinament’ amb Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona. Com sempre, s’emetrà en vídeo i els subscriptors poden enviar les preguntes que vulguen que fem.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any