dol

TEMA DEL DIA
Plorar. Feia dos anys que l’independentisme es llepava les ferides de l’octubre del 2017, plorant els seus presos, i estava paralitzat per l’aplicació de l’article 155, que mentalment ha durant molt més que no pas administrativament. Totes les decisions que ha pres l’independentisme durant aquests dos anys han estat marcades per la repressió i la por d’un nou 155. Des de la renúncia a investir Carles Puigdemont el 30 de gener de 2018 fins a la resposta institucional a la sentència d’aquesta setmana, que ni tan sols ha aconseguit votar un text conjunt de rebuig al parlament. Es va renunciar a la restitució en favor d’un govern efectiu que a l’hora de la veritat no ho ha estat. Ni tampoc s’han salvat les institucions, perquè a la pràctica continuen intervingudes políticament, econòmicament i policialment. El Tribunal Constitucional espanyol continua marcant els límits del debat al parlament prohibint parlar d’autodeterminació. El conflicte no ha disminuït, sinó que s’ha aprofundit, amb un increment de la repressió que va culminar dilluns amb la sentència del Tribunal Suprem espanyol, que condemna a cent anys de presó els dirigents independentistes.

La sentència ha estat la guspira que ha encès la indignació covada durant aquests dos anys, i la frustració davant la incapacitat dels partits polítics independentistes de fer complir el mandat del Primer d’Octubre ha fet la resta. L’independentisme ha tornat a sortir en massa al carrer, amb les Marxes per la Llibertat i la vaga general, recuperant imatges i sensacions com les que es van viure el 3-O. La mobilització al carrer ha permès de recuperar la unitat i la transversalitat política i social pròpia del moviment i que no es veia des del 3-O. L’independentisme eixampla la base quan manté la confrontació oberta amb l’estat, no pas quan es doblega al marc autonòmic. La vaga ha obligat a tancar la Seat, ha rebut el suport dels estibadors del port de Barcelona i les marxes han demostrat la diversitat d’un moviment que és interclassista, desmentint qualsevol lectura que l’intenti estigmatitzar. L’únic supremacisme que hi ha a Catalunya és l’espanyolisme, que s’expressa a través de l’extrema dreta.

Aquesta vegada, els partits polítics no podran tornar a fer allò que vulguin amb la mobilització al carrer d’aquests dies, que encara no ha acabat. Els partits no l’han encapçalada, els ha superat, i van a remolc des que va sortir la sentència. Les mobilitzacions multitudinàries han deixat en evidència l’estratègia dels partits independentistes durant aquests dos anys, han fet aflorar les contradiccions internes del govern, amb la pèssima gestió dels Mossos d’Esquadra intervinguts pel Ministeri de l’Interior espanyol, i han demostrat que el sostre reivindicatiu del carrer està per sobre d’allò que practica el govern i la majoria parlamentària que el sustenta. Una majoria que ha sortit molt deteriorada aquesta setmana, després d’haver vist com partits de govern demanaven dimissions de membres del govern del qual formen part. Aquest deteriorament tindrà conseqüències, que van molt més enllà de la necessitat, o no, de convocar unes eleccions autonòmiques. Els partits haurien de prendre nota de la xiulada que han rebut quan Elizenda Paluzie els ha instat a estar a l’altura de les mobilitzacions.

Un altre dels mites que han tombat les mobilitzacions és aquella majoria del 80% que necessitaven els comuns per sumar i que en alguns casos servia com a coartada de la paràlisi. La realitat és que els comuns s’han mantingut al marge de les protestes contra la sentència, fins al punt que Ada Colau va suspendre un ple extraordinari convocat a l’Ajuntament de Barcelona per a rebutjar-la. La batllessa s’ha passat tota la setmana comptant el cost dels contenidors cremats. Només ho fa quan hi ha manifestacions independentistes. Quan ho fan col·lectius antisistema, deuen ser de franc. Però com ja va passar fa dos anys, quan els comuns han vist que les marxes i la vaga eren un èxit, han enviat a última hora un correu electrònic a la militància perquè s’apuntés a la manifestació. Són equidistants fins que l’independentisme lidera. Aleshores van a roda.

Aquesta setmana, l’independentisme ha aixecat el dol que s’havia imposat fa dos anys i ha tornat a fer múscul. Caldrà veure com es vehicula políticament tot això que passa al carrer, i com es fa front a la repressió de l’estat, que probablement s’accentuarà els pròxims dies. L’Audiència Nacional espanyola ja veu ‘indicis de terrorisme’ en el Tsunami Democràtic, que ningú sap què és, però segur que és pacífic, com es va demostrar en l’ocupació de l’aeroport de Barcelona dilluns passat. Si Pedro Sánchez no ha aplicat encara l’article 155, no és per falta de ganes, sinó perquè no les té totes davant la capacitat de mobilització que ha demostrat l’independentisme. El govern espanyol ha intentat criminalitzar-lo, vinculant-lo al terrorisme, però les imatges d’avui, amb l’entrada de les marxes a Barcelona, han tornat a fer la volta al món.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb