Pla general del parlament flamenc.

Josep Borrell ha causat un incendi diplomàtic enorme entre Espanya i Flandes, amb la decisió de retirar l’estatut diplomàtic del delegat de Flandes a l’estat espanyol. Ha estat una represàlia per les declaracions del president del parlament flamenc, Jan Peumans, en què criticava durament l’empresonament dels dirigents independentistes i en què qüestionava la qualitat de la democràcia espanyola. En la història de la Unió Europea, no hi ha precedents d’un cas com aquest, i el president de Flandes, Geert Bourgeois, ha comparegut per a adreçar un missatge clar a les autoritats espanyoles, per encàrrec del parlament: ‘En aquest parlament hi ha unanimitat, a la dreta i a l’esquerra, per a dir que la decisió d’Espanya és desproporcionada.’ I encara més: ha afegit que tenia la intenció de cridar a consultes l’ambaixadora espanyola a Bèlgica, Beatriz Larrotcha, per a demanar-li’n explicacions. En efecte, això que és impensable en l’Espanya de les autonomies, el president flamenc ho pot fer. Perquè l’anomalia en un estat descentralitzat i autènticament federal és l’espanyola i no pas la flamenca.

A diferència de l’estat espanyol, Bèlgica permet que Flandes i Valònia tinguin representants diplomàtics, i que les competències de sengles governs les puguin desplegar i defensar internacionalment. D’ençà del 1993, Bèlgica es constitueix en estat federal, i la constitució permet a les regions de disposar de representació diplomàtica. Quan Borrell decideix de llevar l’estatut diplomàtic al representant de Flandes a l’estat espanyol, potser pensa que el retira al representant d’una simple regió, però efectivament causa una ofensa a un representant diplomàtic oficial de l’estat belga. D’un punt de vista de la concepció federal i descentralitzada de l’estat, Bèlgica és en aquest sentit un model, un exemple de què significa la paraula ‘federalisme’, de com es porta a la pràctica. La qüestió cabdal és la relació entre iguals, no pas la subordinació. És un exemple més, comparable, en un altre àmbit, al menyspreu amb què el Tribunal Suprem espanyol, el govern espanyol, els principals partits espanyols i els mitjans de Madrid parlaven del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein quan va desestimar l’extradició del president Puigdemont per rebel·lió. Deploraven que un ‘tribunal regional’ pogués desautoritzar tot un Tribunal Suprem d’Espanya, però és que passaven per alt que a Alemanya el tribunal d’un land té categoria de tribunal superior, i no tan sols nominalment. Una demostració a Espanya, en aquest cas en l’àmbit judicial, de què és i què significa un estat federal.

El terreny que ha trepitjat ara Borrell és el de la política internacional. I és revelador de les atribucions que pot tenir un estat federal com Bèlgica, en comparació amb un estat com l’espanyol. Per començar, tant Flandes com Valònia com la regió de Brussel·les-Capital tenen capacitat de vet dels tractats internacionals que signa Bèlgica. En vam veure un exemple no fa gaire, quan el Parlament de Valònia va blocar durant un temps la signatura de l’acord comercial entre el Canadà i la Unió Europea (CETA). Brussel·les i Flandes hi havien donat el vist-i-plau, però Valònia no, i això va impedir l’acord fins que, finalment, el parlament való el va aprovar.

Tractats internacionals, una relació entre iguals
Però aquesta competència va més enllà, i demostra fins a quin punt les entitats federades se situen en una posició d’igualtat respecte del govern federal. Flandes, Valònia i Brussel·les-Capital poden signar tractats amb tercers estats, és a dir, amb estats sobirans. Per exemple, Flandes n’ha signats amb els Països Baixos, com ara el de la Unió de la Llengua Neerlandesa, juntament amb el Surinam, però no pas Bèlgica. I així mateix Valònia, que forma part de la Francofonia, però no pas l’estat belga com a tal. El concepte fonamental és de poder defensar i desplegar internacionalment les competències que una regió té internament: la cultura, la llengua, l’educació, etc. Això, conceptualment, és anomenat ‘in foro interno / in foro externo’: les competències s’exerceixen nacionalment i internacionalment, i sempre en peu d’igualtat amb la posició que pugui tenir el govern federal o una altra entitat federada. Els estats federats tenen autonomia completa en l’àmbit de les relacions internacionals, i resten obligats, tan sols, a mantenir-ne informat el govern federal, que pot arribar a vedar la signatura d’un acord internacional en casos molt concrets i si en última instància fallen els mecanismes de discussió i de consens entre les parts.

L’altra expressió que té aquesta relació entre iguals és la de la representació internacional de Flandes i Valònia. Totes dues entitats disposen d’oficines de representació en uns quants estats del món, on els seus representants polítics disposen d’un estatut diplomàtic, és a dir, tenen passaport diplomàtic. Borrell ha retirat unilateralment l’estatut diplomàtic al representant flamenc a Madrid, André Hebbelinck. Flandes també té representants amb passaport diplomàtic a l’Haia, París, Berlín, Londres, Ginebra, Nova York, Varsòvia, Pretòria i Viena. I Valònia té representacions al Quebec, París, Berlín, Varsòvia, Ginebra, Bucarest, Praga, Baton Rouge, Hanoi, Rabat, Dakar, Kinshasa, Alger i Santiago de Xile, entre més. Bèlgica permet que els representants internacionals de les seves regions tinguin un estatut diplomàtic. En contrast, Espanya malda per boicotar les missions diplomàtiques catalanes i per limitar i controlar la tasca de les delegacions de la Generalitat a l’estranger.

Boicot al Marroc
El maig de l’any passat, un cas de boicot espanyol va evidenciar aquest contrast i va causar estupefacció entre els representants diplomàtics belgues. El govern de Catalunya, encapçalat per Carles Puigdemont, i el de Flandes, presidit per Geert Bourgeois, havien de participar en una missió comercial al Marroc. Però a última hora es va haver de suspendre perquè el govern marroquí va avisar que cap responsable polític no els podria rebre. Aquest viatge l’havien organitzat les ambaixades d’Espanya i de Bèlgica, però la part espanyola va pressionar perquè s’hi evitessin les reunions polítiques.

El passaport diplomàtic de Carod-Rovira
Hi ha un cas excepcional, i que no s’ha repetit, en el terreny de les relacions diplomàtiques de la Generalitat. Durant el segon tripartit, entre el 2006 i el 2010, el president, José Montilla, el vice-president, Josep-Lluís Carod-Rovira, i la vice-consellera d’Afers Estrangers, Roser Clavell, van disposar d’un passaport diplomàtic. Fou una iniciativa del departament que dirigia Carod-Rovira, i el govern de José Luís Rodríguez Zapatero no hi va posar cap impediment. Sí que va negar aquest mateix passaport als delegats de la Generalitat a l’estranger. Amb el primer govern d’Artur Mas, el 2010, condicionat pel pacte amb el PP d’Alicia Sánchez-Camacho, el projecte de les delegacions a l’estranger es va frenar. I els passaports diplomàtics van desaparèixer.

El passaport diplomàtic de Carod-Rovira (fotografia: TV3).

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb