El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Després de comentar ahir la barbaritat aquesta de les vuit nacions ‘espanyoles’, us anunciava un article, aquest d’avui, que té la intenció de fixar-se més en nosaltres que no pas en ells. M’agradaria reflexionar un poc sobre la nació catalana i sobre el poc rigor –a parer meu– amb què la defineix el moviment independentista actual.

He de començar pel començament: ningú no sap gaire bé què és una nació. Com definir-la. No hi ha, de fet, cap esquema acceptable per tothom que servesca per a dir que això o allò és una nació. Les coses no són tan clares com amb els estats. Més o menys tothom sap què és un estat i n’hi ha una llista homologable. Però la nació és una cosa distinta de l’estat i que no necessàriament hi ha d’encaixar. De fet, no hi encaixa gairebé mai. Els estudiosos han aportat definicions molt interessants sobre què és una nació. Però som molt lluny de la unanimitat i per tant preval la polèmica.

Les nacions no són mil·lenàries. Ni Viriat, ni Pelai, ni Guifré el Pilós, ni Vercingetòrix no són l’inici de la nació portuguesa, espanyola, catalana o francesa. Les nacions –tal com les entenem avui– en tot cas naixen a la fi del segle XVIII amb la revolució parisenca, concretament quan el tercer braç se separa de l’aristocràcia i decideix de fer camí tot sol. Llavors adopta l’expressió ‘nació’ per a definir-se políticament, una expressió que fins aleshores havia tingut un significat bàsicament lingüístic i cultural. Per això es van separar dels Estats Generals i es van proclamar Assemblea… Nacional.

Seguint aquesta línia, es pot dir que una nació sobretot és la voluntat política de ser-ho. I els precedents i els substrats, per més imponents que siguen, valen de ben poc si no hi ha aquesta voluntat política. Que els occitans van tenir la llengua més important d’Europa no ho pot discutir ningú, però això avui no puntua per a ser considerats tant nació ells, per exemple, com ho és l’Escòcia, que gairebé no té llengua pròpia o la fins fa quatre dies pagesa i avui admirable Eslovènia. Prússia va ser un dels estats més potents d’Europa, però això no ha creat cap nació prussiana. Txecoslovàquia ha desaparegut d’un dia per un altre, com Iugoslàvia, com aquell peculiar país que es deia Moresnet, com Sikkim o Tuva. I en canvi Còrsega, amb una llengua italiana, renaix i ho fa com un projecte propi. La política doncs, la voluntat política de ser, és allò que compta més, gairebé allò que compta del tot. Sempre que s’entenga que això pràcticament no s’origina mai en el buit i sense tenir en compte factors com ara la llengua o la història.

L’historiador neerlandès Joep Leersen, a El pensament nacional a Europa. Una història cultural, ha proposat una hipòtesi tan interessant com intel·lectualment inquietant. Està d’acord que França va ser la primera nació, arran de la Revolució, però defensa que la seua constitució va generar una mena de dòmino que obligà les altres nacions europees a constituir-se en moviment nacional primer i en estat tan aviat com poguessen. La tesi s’assembla molt a aquell pensament seminal de Joan Fuster segons el qual ‘els “nacionalismes” no emergeixen en el buit’. Deia el savi de Sueca que ‘cada “nacionalisme” s’articula com a tal en funció d’un altre “nacionalisme”: conflictiu amb ell. Seria inimaginable un “nacionalisme” sense un altre enfront’. I efectivament, és ben bé això.

El nacionalisme català, tal com entendríem avui aquesta expressió, naix a Barcelona, bàsicament articulant-se contra el nacionalisme espanyol, que ocupa la seua part de la nació de tots, però no contra el francès, que ocupa l’altra. I ho fa en un moment històric en què el substrat de la catalanitat és molt sacsejat precisament amb l’episodi del canvi d’estat de la major part del Principat, que passa d’Espanya a França entre el 1810 i el 1814. Entre el 1810 i el 1812 el Principat va ser un estat independent sota l’òrbita francesa, que el 1812 va incorporar Catalunya com una part de l’imperi. Fins el 1814 en què el Principat al sud de l’Albera va ‘tornar’ a l’estat espanyol.

Fa temps que tinc la sensació que aquest episodi va ser més important que no pensem en l’origen del nacionalisme català, però dissortadament no hi ha gaires estudis sobre això ni sembla que gaire gent vulga dedicar-se a gratar en eixa direcció. Cosa que, tota sola, ja explicaria la feblesa teòrica i mental del nacionalisme català, la seua subordinació crònica al marc espanyol. Penseu, per exemple, que quan es reuneixen les Corts de Cadis, origen del constitucionalisme espanyol, Barcelona és tan francesa com París. Res a celebrar, doncs, ni res a discutir. O que les apel·lacions al 1707-1714 com a data de la pèrdua de les llibertats nacionals no casen bé amb el fet que un segle després Catalunya és independent durant dos anys. No fa tres-cents anys de res, doncs. Dos-cents són molts, encara, però són cent menys. I com és que en termes generals no som conscients de tot això? Perquè parlem d’una independència de matís francès? Com és que el nacionalisme català té un pensament tan afeblit i subsidiari sobre ell mateix?

L’explicació més raonable seria –i això és una hipòtesi i prou– que el nacionalisme català és en origen sobretot un fenomen barceloní, de la província de Barcelona. I d’una Barcelona que es reconeix a tot estirar en el mapa de les quatre províncies espanyoles que capitaneja com a capital regional. I menysté la resta. Menysté, de manera suïcida però potser comprensible, la resta del país, de la cultura, del substrat, digueu-ne com vulgueu, que en definitiva és la base, li agrade a Barcelona o no, de la seua aspiració nacional.

I que consté que no era ben bé que això fos normal aleshores. Jacint Verdaguer, per exemple, té al cap ben present Catalunya Nord –i això va arribar a originar aquell grotesc episodi dels bitllets del Banc d’Espanya que reproduïen el Canigó ‘francès’. I la consciència que tots érem uns i érem diferents, no tan sols a la fi del XIX sinó ben entrat el segle XX es mantenia viva. Hi ha milions d’anècdotes sobre això, inclosa la tendència popular durant el servei militar a ajuntar-se ‘catalans’, ‘valencians’ i ‘mallorquins’.

Però és un fet que, políticament parlant, el Principat va optar per menjar a banda quan els altres gairebé no teníem ni plat. Al País Valencià, fins a l’aparició de Joan Fuster als anys seixanta del segle passat, la confusió era total i encara, malgrat tot, continua essent determinant per a frenar els avanços que hi ha però que podrien anar a més velocitat. Els valencians, com explica tan bé Vicent Baydal, vam ser un estat, separat i lliure, per voluntat de Jaume I, i això ha deixat marca. Però la fórmula administrativa històrica ni ho explica tot ni ens dóna prou força ara, tal com es pot veure. Mentrestant les Illes van cadascuna a la seua, com sol passar en la majoria de territoris insulars, Andorra procura passar desapercebuda i les perifèries, la Franja de Ponent, l’Alguer i el Carxe, prou feina tenen a mantenir-se vives.

Hi ha una nació catalana més enllà del Principat? I encara: això interessa als del Principat? Home, hi ha un projecte evident, això que se’n diu Països Catalans. I hi ha persones com jo mateix que des de la nostra profunda valencianitat ens considerem allò que Josep Pla deia ‘catalans integrals’. Que siguem molts o pocs no és el fet important, ara i ací. El fet important és que nosaltres, pel fet de considerar-nos com ens considerem, som els qui desespanyolitzem de manera automàtica el concepte de Catalunya. I pense que això, ni que fos de manera egoista, hauria d’interessar-li. Ho explicava molt bé Júlia Taurinyà en una entrevista recent ací a VilaWeb: l’existència dels catalans ‘francesos’ al nord impugna radicalment la idea que els catalans del sud són ‘espanyols’. Ara, tot això és una realitat que el nacionalisme català del Principat ha defugit històricament. Fins al punt de no discutir mai els límits de la catalanitat política i quedar-se de manera obedient amb els límits de les quatre províncies espanyoles com a marc.

I mira que es podria discutir fins i tot sense haver d’acudir al concepte de Països Catalans. Perquè ni el Principat d’ara no és el Principat. Mequinensa formà part del Principat durant el domini francès. I Andorra. Que avui mitja Cerdanya siga ‘espanyola’ i l’altra meitat ‘francesa’ ja es veu que no pot tenir res de natural. I de fet la frontera entre Catalunya Nord i allò que avui en diem Principat és arbitrària i només s’explica perquè una part és d’un estat i l’altra de l’altre. La Vall de Ribes o el Baridà occidental, per exemple, havien estat sempre als límits del Rosselló i la Cerdanya i no fou fins que no s’implantà la frontera que no canviaren de costat. Es podrien qüestionar, si més no, els límits de la nació catalana per no fer-los coincidir completament amb la regió espanyola que s’ha quedat el nom del país. Però ni això no passa.

I el resultat d’aquesta lògica regional del nacionalisme català és que Catalunya deixa que els seus límits, les seues fronteres, siguen imposades pels altres, per Espanya i França. Cosa que no és normal quan parlem de nacions. Ho és quan parlem dels estats –perquè les fronteres administratives al cap i a la fi són isòbares que depenen de les borrasques polítiques i massa sovint, ai!, dels anticiclons militars. Però no de les nacions, que es basen sempre en l’adhesió dels individus. Deixar que siga el poder que en definitiva combats que et diga on acabes tu i on comences és un fenomen certament únic al món, que sempre m’ha fet dubtar de la solidesa del nacionalisme català. I, per tant, de la voluntat real de constituir-se en estat. I en aquest sentit no és anecdòtic, diguem-ho tot, que l’independentisme quan era minoritari fos clarament de Països Catalans però que arran de la gran onada de la darrera dècada el mapa s’haja tornat a reduir. Fins al punt que la República Catalana proclamada el 2017 encaixa com un guant en l’espanyolíssima comunitat autònoma de Catalunya. Potser en serà el preu, d’això estic disposat a parlar-ne, però casualitat no ho és.

I a partir d’això, com és previsible, ens ho anem empassant tot: de considerar inevitable el bilingüisme espanyol-català a tot el territori a creure que la República Catalana en realitat seria un estímul per a Espanya. I anem malament si al final resulta que només és català qualsevol ciutadà espanyol, i només si és espanyol, que viu a la comunitat autònoma de Catalunya –un punt aquest que gairebé ni el Consell per la República no s’atreveix a discutir. Quan un nacionalisme, qualsevol, regionalitza la nació i l’empetiteix, al final s’acaba regionalitzant ell mateix respecte de la metròpoli. I, inevitablement, per tant, pensant-se en termes febles, de subordinació.

Les coses són així i ja està? No n’estic gens segur, però, en qualsevol cas, avui no ho dic pas per això, precisament. Al contrari, crec que n’hem d’aprendre. Cada dia que passa tendesc més a veure els fets del 2017 com un primer assalt a l’estat propi, assalt del qual anem extraient una gran quantitat de lliçons importants que ens van canviant com a societat. I entre aquestes lliçons em sembla que apareix l’evidència que cal i urgeix un discurs coherent si més no sobre Catalunya Nord, probablement el territori que més ha fet pel Principat i on més ha crescut la consciència catalana, paral·lelament amb el procés independentista del sud.

Per això, amb vista al segon assalt, que vindrà i em sembla que més prompte que no espera molta gent, estic convençudíssim que debatre sense por ni anatemes sobre el mapa i els límits de la catalanitat i actuar a partir d’això amb més llibertat, més autocentrats i menys subordinats podria ser un element determinant que canviaria la relació de forces i el terreny de joc. Perquè, ho pose ara solament com un exemple final i sense afany de polèmica, si s’assumís massivament que la catalanitat desborda la frontera estatal espanyola, quin sentit tindria considerar que només són catalans aquells que ho són, ho sou, en virtut d’un fet administratiu espanyol? O quin trellat tindria incloure en la nació catalana tot el veïnat administratiu de la comunitat autònoma espanyola de Catalunya, tornant a confondre així la voluntat política dels ciutadans amb l’organització territorial dels estats? No sé si m’explique…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.