lluita gràfica feminista
La iconografia de la dona, l'eslògan que juga amb les paraules, amb un toc humorístic, són trets característics del grafisme del moviment feminista.

‘Quan ets una estrella et deixen fer el que sigui. Pots fer qualsevol cosa. Agafar-les pel cony. Qualsevol cosa.’ Donald Trump, president dels Estats Units d’Amèrica. 8 de novembre de 2016, l’artista Krista Suh demana a la seva professora de mitja si seria gaire difícil de fer un barret de llana amb orelles de gat. 21 de gener de 2017, uns cinc milions de persones surten al carrer, moltes amb un barret rosa amb orelles de gat. La manifestació més multitudinària de la història dels Estats Units va ser una protesta feminista contra el president del país. I aquell ‘grab them by the pussy’ (‘agafar-les pel cony’) es va convertir en un símbol: el Pussyhat (joc de paraules de l’anglès pussycat, gatet, i hat, barret), un capell fúcsia amb orelles de gat que tothom es podia fer a casa seva.

Marxa de les Dones contra Donald Trump (fotografia d’EuropaPress)

Humor, lluita, col·lectivitat. Aquests són alguns dels trets característics del grafisme de la lluita feminista, i Lila: història gràfica d’una lluita (Comanegra), els explica. Toni Galmés, il·lustrador i historiador de l’art, i Maria Àngels Cabré, directora de l’Observatori Cultural de Gènere, han treballat a quatre mans per fer aquest assaig que deixa constància de la història del feminisme centrat en un aspecte molt concret: la imatge. No tracta pas del gran art sinó de l’art de carrer, de la imatgeria i la simbologia que es posen al servei de les reivindicacions, de la protesta.

El color lila s’associa, inevitablement, amb la lluita feminista. No se sap ben bé d’on sorgeix el símbol, però ja en la lluita abolicionista dels Estats Units hi havia estendards d’aquest color. ‘Era un color molt associat a l’església, però a final del segle XIX va agafar una nova visió: en diuen un color igualitari perquè és el punt òptim entre el color càlid i el color fred’, explica Galmés.

A banda el color lila, un dels símbols característics de les manifestacions feministes és el triangle, normalment fet amb les mans. Se sol atribuir, erròniament, a la forma d’una vagina. En realitat és una apropiació: en els camps d’extermini nazis, el triangle anava destinat als ‘asocials’, a ‘aquells que impliquen una càrrega’. En aquest grup, hi havia les dones que representaven una amenaça per als valors nazis: les lesbianes, les prostitutes, les gitanes… Apropiant-se’n, ha esdevingut símbol de la lluita feminista (cedida per Comanegra).

El cànon, l’artista i l’obra

Malgrat que el llibre no tracta de la història de l’art més acadèmic, és necessari de fer-ne una revisió amb perspectiva de gènere per veure que les dones han estat invisibilitzades també en aquest camp. ‘La història de l’art, de la literatura, la història sencera, l’han explicada els guanyadors, que són els homes’, comenta Maria Àngels Cabré. De fet, tant Cabré com Galmés reivindiquen que cal fer una mirada crítica a la història de l’art, i ser conscients que una gran obra pot ser feta per un gran misogin. ‘La pregunta és si l’època del #MeToo pot acceptar un art tan virtuós sense mirar què hi ha darrere d’aquest virtuosisme. No vol dir que haguem de cremar els picassos però sí que hem d’explicar què hi ha darrere’, concreta Galmés.

Les Guerrilla Girls van ser un col·lectiu de dones artistes que actuaven amb una màscara de King Kong per denunciar el domini masculí i també per restar en l’anonimat, perquè signaven de manera col·lectiva i sense protagonismes. Un dels cartells més famosos que van fer va ser aquesta adaptació de ‘La gran odalisca’ d’Ingres, posant-hi la màscara de King Kong i afegint-hi la frase ‘Les dones han d’estar despullades per ser al Museu Metropolità d’Art?’. Així feien una doble denúncia: la invisibilització de les dones artistes i també la cosificació de la dona en la història de l’art (© Guerrilla Girls, 1989).

La representació de les dones en la història de l’art ha estat bàsicament la representació del nu femení. Cossos perfectes per a ser admirats. Les Guerrilla Girls ja van posar èmfasi en la representació de les dones en l’art, i els moviments posteriors s’han reapropiat el cos, l’han reconquerit: ‘El patriarcat es va apoderar del cos de la dona i ara la dona es reapropia el propi cos. S’entén el cos com un territori de conquesta’, explica Cabré. És per això que la menstruació, les representacions de vagines o una tècnica com el bodypainting agafen força en el moviment. ‘Fins i tot els tatuatges, en el cos femení, són més reivindicatius, és com si diguessin “Aquí hi sóc jo”‘, rebla Cabré.

Les primaveres àrabs van ser un gran moviment emancipador. Hi van sorgir obres gràfiques que reivindicaven l’alliberament de la dona en aquells països. Una imatge que va esdevenir icònica va ser la d’una dona agredida sexualment i arrossegada per terra per la policia durant una protesta. Se li veien els sostenidors blaus a causa de l’embranzida. L’endemà va aparèixer aquest grafit per protestar contra l’agressió (© Bahia Sehab, 2012).

Un dels últims moviments que reivindiquen el cos femení és #FreeTheNipple (‘Mugrons lliures’). En l’època d’internet, en què aparentment la censura ha desaparegut, les xarxes socials com Instagram censuren les fotografies en què apareixen mugrons de dona, no d’home. Contra aquesta censura i com a reivindicació de la llibertat d’expressió de propi cos ha aparegut aquesta etiqueta a les xarxes socials:

(© Anònim, 2016-2018)

Rosie the Riveter: desmuntar un símbol

Si pensem en una imatge que simbolitzi el poder de la dona, segurament ens ve al cap una dona amb un mocador de punts al cap, ensenyant el bíceps del braç dret, vestida amb una granota blava. A sobre el seu cap, una bafarada que diu ‘We Can Do It!’ (‘Podem fer-ho!’). Aquesta dona, coneguda popularment per Rosie the Riveter (‘Rosie la Rebladora’), ha esdevingut la icona més estesa del moviment feminista.

Però qui era, realment, la Rosie? Si s’ha de revisar la història de l’art, també cal revisar-ne els símbols. Durant la Segona Guerra Mundial hi va haver una campanya molt forta per a incorporar les dones al mercat laboral, a les fàbriques, i un dels cartells que es van fer era aquest. ‘Ara utilitzem la Rosie com a dona forta, però en aquella època era una mentida: no es volia que la dona fos així, només volien que salvés el país quan els marits eren a la guerra’, explica Galmés. A més, puntualitza que la campanya forta de propaganda es va fer perquè les dones tornessin a casa després de l’armistici, servint-se de la Rosie per tornar-les a la llar.

Per què ha romàs immortal, la Rosie? ‘Perquè iconogràficament és molt bo, ha tingut la capacitat de passar d’època i canviar de sentit’, diu Cabré. Galmés ho delimita més: ‘Aquest cartell ressorgeix als anys vuitanta, quan al cinema hi tenim dones fortes, per exemple a Terminator o a Alien. Rosie té aquest punt lluitador i, a més, no perd la feminitat, que veiem al mocador del cap.’

Rosie the Riveter és un símbol tan icònic del poder de la dona que se n’han fet múltiples adaptacions: de raça, de classe… Però totes amb el mateix missatge d’apoderament femení (© John Howard Miller, 1942 / © Abigail Gray Swartz, 2017).

Si la Rosie va ser un personatge anònim, més tard batejat amb el nom d’una cançó de l’època, a partir dels anys seixanta les dones més conegudes dels moviments feministes van esdevenir també símbols en elles mateixes. El cas més paradigmàtic va ser el d’Angela Davies, que unia les lluites feminista, socialista i antiracista:

(© Shepard Fairey, 2015).

Combatiu, humorístic i col·lectiu

‘Machete al machote’ (‘matxet al masclot’), ‘El patriarcado me da patriarcadas’ (‘el patriarcat em fa venir patriarcades’) o ‘Traieu els vostres rosaris dels nostres ovaris’ són alguns dels eslògans del moviment feminista. Hi ha dos trets que uneixen moltes d’aquestes proclames: l’humor i el to combatiu. Combatiu per la lluita i per trencar el cànon de dona feble, i humorístic perquè ‘darrere l’humor hi ha grans veritats’, afirma Galmés.

Les artistes que han col·laborat activament en la lluita feminista amb les seves obres, tot sovint han format part de col·lectius, sense signar les obres: les Guerrilla Girls, les Pussy Riots, les See Reed… No signen perquè ‘defensen aquest esperit col·lectiu contra la idea de creador que sempre ha estat atribuïda al fal·locentrisme’, diu Galmés. I Cabré afegeix: ‘Ve de la idea que serem fortes juntes.’

mb un estil que recorda el Maig del 68, el col·lectiu See Reed va crear cartells reivindicatius per a la lluita feminista (© See Red, 1975).

La lluita feminista al món digital

Paula Bonet (que ha prologat el llibre), Lola Vendetta, Flavita Banan, Tres Voltes Rebel, María Hesse o La Volátil són alguns dels noms d’il·lustradores que han fet d’Instagram i la xarxa la seva trinxera. ‘A les xarxes es produeix la revolució gràfica: encara que no sigui al carrer tothom ho té present’, comenta Cabré. ‘És una lluita civil per mitjà de la imatge’, afegeix Galmés, que rebla: ‘Les il·lustradores són molt bones i encapçalen unes estètiques molt importants. Passaran a la història de l’art perquè són compromeses i tot el seu treball és accessible.’

Quan Rupi Kaur, poetessa índia que viu al Canadà, va penjar a les xarxes socials una fotografia en què apareixia d’esquena amb una taca de sang menstrual a l’entrecuix, Instagram va censurar-la per ‘indecorosa’. Aquest fet va desferma una allau de crítiques a la xarxa social i va tornar a despertar les demandes del dret al propi cos i d’eliminar el tabú de la menstruació. Amb aquesta il·lustració, Lola Vendetta fa un homenatge a Kaur i a la reivindicació del cos (© Lola Vendeta, 2017).

Podeu comprar LILA Història gràfica d’una lluita a la Botiga de VilaWeb

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb