Lídia Heredia
Lidia Heredia, dijous passat a Barcelona (Fotografia: Albert Salamé)

Lídia Heredia i Soler (1971) dirigeix i presenta ‘Els Matins’ de TV3, on condueix algunes de les entrevistes polítiques més seguides de fa anys. Referent per a molts d’una manera de fer entrevistes incisiva i educada a la vegada, dirigeix un equip de trenta persones que realitzen quatre hores diàries de televisió. VilaWeb l’ha entrevistada en un hotel cèntric de Barcelona per parlar dels seus orígens familiars, Badalona, de la seva carrera acadèmica i de la manera com veu la professió periodística. I en aquesta entrevista amb un punt biogràfic ens hem trobat amb una persona crítica amb la manera com és el periodisme actual.

Lídia Heredia Soler. Qui era la senyora Soler?
—Lidia Soler Caçador, filla d’un metge, uròleg de Badalona, i de Pepita Caçador, originària de les Terres de l’Ebre. Era la mitjana de tres fills: Miquel Soler, ella, i Asunción. Mestra tota la vida. No va deixar de treballar i va muntar una escola bressol i després primària, l’Escola Gitanjali, on vaig anar jo. El meu avi Soler era metge. I el besavi també, visitava amb cotxe de cavall.

I el pare?
—El senyor Heredia era un home que va estudiar molt poc i que de seguida va començar a treballar de molt jove. Va tenir un taller mecànic al carrer Indústria de Badalona. Era fill de la Isabel i el Bartolo, que van arribar a Badalona a tres o quatre anys procedents d’un poblet de Màlaga. Mon pare va jugar a futbol, al Badalona, com l’avi, Bartolo Heredia, a punt de fitxar pel Barça, i entrenador del Badalona. Els dos avis, tinc la sensació que van ajudar-me a ser feliç en la meva infantesa. Els paterns tenien un pis minúscul on jo m’ho havia passat molt bé. Mesos d’estiu sota sostres d’uralita, banyar-me en un cossi, i la festa era aquesta. I els avis Soler, en una casa bastant més gran. Tenien una segona residència, a Campelles.

La vostra germana és metgessa com l’avi?
—No. Farmacèutica.

Lídia Heredia

Com era l’Escola Gitanjali?
—Era una escola del CEPEPC, escoles que no eren públiques però que volien ser-ho. Escola laica, catalana, catalanista, i mixta, per descomptat. Eren escoles clarament de la lluita antifranquista, escoles del PSUC, per dir-ne. El professorat i bona part de l’alumnat era d’aquest ambient. Després ja vaig fer ESO a l’Institut Badalona Set, públic, amb molta il·lusió i ganes de projecte. Era una ESO experimental, de les primeres. En general a la vida tinc la sensació que no estic prou formada –no sé si et passa–, però en aquesta època crec que humanament vaig estar ben formada. Molt ben formada.

Volíeu fer periodisme ja de molt joveneta?
—No. Volia ser psicòloga, veterinària, advocada. I al final no ho vaig fer perquè aquesta ESO experimental que et deia incloïa pràctiques a l’empresa i jo vaig agafar Ràdio Ciutat de Badalona. Aquí és on veig que m’agrada. Després, a la UAB a periodisme sempre hi vaig anar de tarda perquè ja treballava al matí de periodista. I recordo pensar: com és que em paguen per una feina tan meravellosa?

Heu estat a l’estranger?
—No. Ni treballant, ni vivint. És una lliçó de vida pendent. Parlo en un anglès pitjor que no voldria. Vaig treballar una època comprant drets audiovisuals per Canal Plus i el vaig parlar una mica. Van ser tres anys molt interessants i suficients per a dir: ‘jo de gran no em vull dedicar això.’ És quan vaig conèixer Jaume Roures i Gerard Romy. Jo comprava els drets de futbol australià, les carreres de cavalls angleses, el tenis de WITA, o els combats Mike Tyson i parlava amb els col·laboradors de Don King. Va ser l’època entre Onda Rambla i Telecinco. Feia uns horaris a Onda Rambla terribles. Letal. Entràvem a les tres de la matinada. I va sortir aquesta oportunitat, i vaig pensar que per què no.

Tot i ser de la televisió, teniu un ego mesurat. Gràcies.
—Això dels fums té molt a veure amb la manera com és la carrera professional. I jo penso que no he fet res d’extraordinari. Fa molts anys que treballo i pico pedra. Anar a una conferència de premsa, fer guàrdia davant un jutjat, sortir de la redacció sense tema i amb un cap que et diu ‘no cal que tornis sense tema’, fer una entrevista i intentar treure’n una notícia, cobrir desastres. Com que tot això ho he fet i m’ha agradat, doncs ara què em toca, estar al capdavant d’una televisió i dirigir un programa de quatre hores? Doncs endavant. Aquesta professió nostra té un punt d’ego, cert, i per això va bé de tenir clara una cosa: Avui hi ha gent que ha operat a cor obert. i jo no.

A ‘Els Matins’, quanta gent dirigiu?
—Una trentena de persones.

Detecteu si algú us menteix a la cara, quan feu entrevistes?
—Ho dius per aquest moment polític actual?

[Ric.]
—Diferenciaria molt l’entrevista política de la resta. Fa temps, anys, que entrevistar els polítics és molt poc agraït. Vull creure que per ells també. Vénen tots amb un discurs molt après i els costa molt de sortir del guió, ser sincers. Estan molt preocupats que, de qualsevol cosa que diguin, en facin un titular poc fidel. Això fa que les entrevistes acabin essent molt poc interessants, per a tots dos. L’entrevista política s’ha tornat molt dura. A la televisió tens un temps limitat. Si detectes una mentida flagrant, què fas? El pots pressionar dues o tres vegades, però a la quarta has de passar a una altra cosa.

Lídia Heredia

Hi ha algú que us digui que no, sempre, a venir a ‘Els Matins’?
—Doncs mira, Carles Puigdemont. Li he ofert tots els formats, també d’anar cap allà. Res. Que sigui clar que ningú no hi està obligat, però aquests darrers dos anys ha anat a molts programes de la casa i a ‘Els Matins’ no.

El xoc més bèstia, amb Albert Rivera?
—El xoc més bèstia en directe, sí. Una situació inaudita, desagradable. No va ser en cap cas un moment feliç. Vaig trobar que el convidat portava la discussió a un extrem brutal.

I algú que us enamorés?
—Desmond Tutu. Va ser bastant màgic. Tot el mèrit va ser seu.

Quins consells doneu per a fer una entrevista?
—Crec que una entrevista ha de ser un punt tensa, sobretot amb els servidors públics que governen. Els hem de demanar explicacions, amb bones maneres i sense agressivitat. No s’ha de ser agressiu: les entrevistes com a combat, com a gènere, no m’agraden. Fan un flac favor a l’objectiu final, que aquella persona digui coses, i l’has de fer sentir còmode. Ara, als servidors públics, han de ser entrevistes exigents, de passar comptes.

Hi insisteixo, com podem detectar si menteixen?
—No és tant que detectis que menteixen. És que ho saps, que menteixen. No sé com dir-t’ho. Vivim en una gran mentida. Rectifico: vivim en un gran malentès de fa quatre anys. I en aquest malentès hi hem contribuït tots. El periodisme també.

Sou crítica amb el procés i el periodisme.
—Totalment. No hem estat capaços de demanar les explicacions ja al minut zero sobre què vol dir cada cosa. Del 155 fins a la independència en divuit mesos. Hem permès molts malentesos i els hem deixat acumular en capes. I el dia que te n’adones, potser ja no hi som a temps. I quan la situació s’ha complicat tant, què has de fer? Dimitir quan la situació és tan complicada? Aquesta és la gran pregunta que ens hem de fer tots: en quin moment hem dimitit en ares de…

La pròpia ideologia.
—Bé.

La gent no sap quina és la vostra ideologia.
—Això és un tema? La gent al·lucinaria si sabés què voto, i què he votat, al llarg de la meva vida.

Ho direu?
—No.

El Primer d’Octubre vau anar a votar?
—Hi vaig anar.

Direu què vau votar?
—No. Però hi vaig anar.

Lídia Heredia

Hi ha aquella cosa tan catalana, que no us servirà de consol: Potser el periodisme català pressiona poc el poder català, però el periodisme espanyol menys.
—No t’ho compro, perquè no em consola. Tot això ho veig. Primer: no es pot generalitzar, ni amb el periodisme català, ni amb el fet fora. N’hi ha que pressiona. Dit això, aquest consol, que me’l sento molt, ostres, és que no em consola. Ho he intentat, eh. ‘Vegem si em consola.’ I no em consola. Perquè a mi m’agrada la meva feina, me la crec una mica, i cada vegada menys. Em faig gran i és un desengany. No ens podem permetre de dimitir justament en els moments més complicats. Hi ha un punt del procés, que no sé si no el vam saber veure a venir o bé la propaganda era boníssima.

Quin?
—Jo em recordo molt de les eleccions del 27-S del 2015. Eren eleccions plebiscitàries. I els qui abans pretenien de comptar vots van comptar escons. I els qui pretenien de comptar escons van comptar vots. I ho vam tolerar a tots dos. Sempre he pensat que aquell és un moment clau. Aquella nit, Antonio Baños va dir: ‘Hem perdut el plebiscit.’ Recordo entrevistar Mas i Junqueras i dir-los que un 47,5% era la bomba, sí. Però jo els preguntava si el resultat els permetia tirar endavant el programa electoral amb el qual es van presentar. I em deien que sí. Hi havia la proclamació d’independència i referèndum constitucional. I tens raó amb això que dius. Nosaltres pressionem qui tenim més a mà. I els governs del PP i de l’estat és que senzillament no s’han presentat a aquesta auditoria. I els l’hem demanada de totes les maneres. És una situació molt anòmala. Que ningú, o pràcticament ningú, del govern del PP volgués venir…

A la presó hi heu anat?
—Vaig anar a entrevistar Junqueras. Vaig viure el moment horrorós de posar la mà al vidre. Quaranta minuts amb ell. És molt impressionant. Són gent que has entrevistat mil vegades. Pensar que fa any i mig que són a la presó no té explicació lògica. Les coses per les quals va passar aquest país la tardor del 2017 han de tenir un rendiment de comptes polític, i el periodista hi ha de ser. Ens falta saber alguna cosa. I aquest rendiment seria normal fer-lo amb ells, però a fora. Segurament sense aquest judici. No hi ha cas penal. Que abordem penalment què va passar crec que és un despropòsit. Que s’hagi d’abordar políticament i periodísticament, crec que és una necessitat i una obligació. La paraula és preguntar. Preguntar. Perquè, si no, ens fem un flac favor.

Què ha ensenyat el procés?
—Que l’un sol poble sí, però. És objectiu, model, aspiració, però això és molt fràgil. Les societats, construir-les és molt difícil, i destruir-les molt fàcil. Les convivències, els ascensors socials, tot això és delicat. I a vegades m’esgarrifa pensar que fàcil que seria de destruir-ho tot. Un sol poble és un mèrit de molta gent, durant molts anys, però potser era més feble que no pensàvem tots. Es remouen coses atàviques, viscerals. D’on sóc, en quina llengua parlo? Una cosa de molt endins. Quan algú té la sensació que això es posa en risc, compte. Es trenquen fibres. I crec que algunes fibres sí que s’han trencat. Hi ha gent amb qui ara m’és difícil de parlar. Sí. Saps que la discussió pot ser una mica agre.

A la vostra família penseu tots igual o esteu barrejats?
—Jo tinc una mare de les que cada dilluns va a l’ajuntament i un cosí a Madrid que ho viu d’una altra manera. L’altre dia algú feia una reflexió que em va agradar molt: al final els espais on ens obliguem a conviure de manera diferent han acabat essent les famílies. Perquè els amics i les bombolles mediàtiques, les tries. Però les famílies no. Què no pots evitar? El cunyat del PP. El cosí de la CUP. O el fill de no sé què. I això està bé. Les famílies acabaran essent els òrgans cel·lulars més diversos. Si no, correm el risc de parlar només amb qui pensa com nosaltres.

Lídia Heredia

Per què no feu un davantal, a ‘Els Matins’?
—En primer lloc perquè a TV3 el concepte d’editorial té poca tradició als programes informatius. Després, jo tinc una opinió, cert. Però tendeixo a pensar que quina importància té, com jo opini? Em sento més identificada amb el periodisme d’informació que no pas amb el d’opinió. En general, tots plegats, opinem per damunt de les nostres possibilitats. Hi ha un excés d’opinió en el periodisme. Crec que és un error. I la televisió amb el gènere de les tertúlies hi ha contribuït. Durant un quant temps ha funcionat molt bé. Crec que entre tots l’hem esgotat. Té virtuts si se sap que, abans de res, aquí ningú no és paraula de Déu. No es tracta de sacralitzar. En aquestes dues etapes de ‘Els Matins’ que dirigeixo estic molt contenta amb la tertúlia, però, com saps, la farceixo amb connexions i experts, perquè, si no, és demanar massa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb