10.08.2026 - 21:40
|
Actualització: 11.08.2026 - 18:09
Lídia Heredia va dir que no a la primera proposta que li va fer TV3, que era de cobrir l’eclipsi solar total de demà, 12 d’agost, a Sant Joan Despí. El motiu era ben senzill: el volia veure. Però, finalment, la cadena la va convèncer perquè encapçalés, a Sant Jaume d’Enveja (Montsià), L’eclipsi de la teva vida, l’especial que TV3 emetrà a partir de les 17.30 dins el gran desplegament de 3Cat per a seguir aquest fenomen excepcional, que es podrà observar en tota la plenitud en alguns punts del sud del Principat, el País Valencià i les Illes.
Heredia ja va viure i retransmetre l’eclipsi total del 2024 als Estats Units durant el Telenotícies. Hi ha un vídeo molt recordat aquests dies, en què explica com era viure un eclipsi solar en primera persona. Ens va emocionar als qui la vèiem de l’altra banda de la pantalla. Ara explica que aquella experiència la va deixar “tocada per aquest meravellós verí dels eclipsis totals de sol”. I confessa que no creu que aquesta vegada ho expliqui de la mateixa manera. De fet, creu que ara callarà i deixarà que cadascú visqui l’eclipsi a la seva manera. Que el fenomen parli per si sol.
—Després de la retransmissió de l’eclipsi del 2024, que tant recordem tots, no hi havia dubte que l’havíeu de presentar enguany. Vau tenir aquesta sensació?
—Mira, va ser una sensació curiosa. Quan em van trucar per formar part del desplegament de l’eclipsi, em van demanar de fer una programa al vespre. Un programa de recull dels millors moments. Això implicava treballar des de Sant Joan d’Espí, i vaig dir que no, perquè el volia veure. El 2024 vaig quedar tocada per aquest meravellós verí dels eclipsis totals de sol. I, veient la meva resposta, em van dir que tenien una altra proposta: que és la que ha acabat essent. Em van proposar de formar part d’un equip nombrosíssim per explicar què passa arreu del territori. La televisió s’ha abocat amb aquest fenomen. No estaré sola, potser jo donaré una mica més la cara, però hi ha un equip de moltíssima gent, tant davant les càmeres com darrere. Treballem perquè TV3 sigui el millor lloc per a poder veure aquest fenomen en directe. Però sí, va anar així. Jo tenia clar que si tornava a tenir un eclipsi a prop el volia veure. I, és clar, em van convèncer que si el volia veure el plató de TV3 era el millor lloc. I no vaig poder dir que no.
—De fet, precisament al directe del 2024 explicàveu que molta gent us havia dit que, quan veus un eclipsi solar total, en vols veure més.
—Sí, sí, perquè és el que em van dir tothom. El moment de la totalitat de l’eclipsi és com la cirereta del pastís, però es crea un ambient d’emoció, de compte enrere, de la gent que s’explica les anècdotes, gent que coneix gent que n’ha vist molt, gent que és allà i que el veurà o no per primera vegada. Es fa com una comunió humano-científica emocional en els llocs on s’agrupa la gent per a veure’l que ho fa molt bonic. I sempre amb la incertesa de si el veuràs o no, eh? Nosaltres vam tenir tot el dia ennuvolat allà, a Pensilvània, que és on érem. Vam tenir molts dubtes fins a l’última hora, quan els núvols es van esvair. Tota l’estona ens preguntàvem si el podríem veure amb la qualitat amb què el vam veure finalment, o els núvols ens farien la guitza. I una de les coses que et deia la gent que n’havia vist més d’un era que, sens dubte, quan n’has vist un vols repetir aquella sensació. Ara et puc dir que és efectivament així.
—I és especial veure-ho a casa, en un territori que coneixes?
—És clar, això el fa especial. D’eclipsis n’hi ha uns quants cada any. Però molts són llocs deshabitats; per exemple, al mig dels oceans. Per tant, que passi allà on vius és excepcional. I crec que per això tenim tots aquest nivell d’excitació màxima. Sabem que poder-lo tenir allà on tu fas vida és excepcional. Després hi ha la gent que es dedica a perseguir-los, però la majoria no n’hem vist mai. En el programa parlarem amb gent que ha fet milers de quilòmetres durant la seva vida per trobar-ne. Però si tu no pots o no vols fer-ho així, crec que sí que et toca que quan un d’aquests fenòmens passen pel costat de casa facis tant com puguis per veure’l. Ara, tenim el dubte de com serà la mobilitat. Un territori com el nostre que és petit i atapeït és molt diferent dels Estats Units. Nosaltres vivim tots una mica amuntegats, i per tant tenim el dubte de com ens mourem, com arribarem als llocs, com en marxarem…
—Vau viure aquest col·lapse als Estats Units?
—Sí que se’n parlava del trànsit i de la mobilitat, però no recordo que hi hagués aquesta preocupació que detecto aquí. Crec que això també ho fa el lloc on vivim. Als Estats Units hi ha molta més gent, però la franja era molt més àmplia, i en general la gent viu més esponjada. Més enllà de les grans ciutats, òbviament. I jo crec que això ho feia una mica més gestionable en l’àmbit de mobilitat.
—Crec que això és una de les coses que farà que molta gent no es desplaci finalment, i vegi l’eclipsi solar parcial. Per tant, seguiran el total per la televisió. Ho veurà a través de vosaltres…
—Aquesta és la pressió que sentim, no? Perquè tècnicament és un repte retransmetre això i fer-ho bé. Em consta que hi ha un desplegament tècnic també a l’altura. Hi ha tres càmeres que funcionaran com un telescopi, per poder acostar la precisió i la qualitat del fenomen. Però després també hi haurà moltes càmeres desplegades, perquè una cosa és veure això de molt a prop, que s’ha de veure, i una altra és mirar de traslladar a l’espectador allò que sentirem els qui el veiem a ull nu. Que no és exactament mai el mateix que allò que veus a través d’aquestes càmeres amb telescopi. Perquè en el moment de la totalitat necessites també un pla una mica més obert per intentar de transmetre allò que es viu. És una cosa que s’ha de veure, però s’ha de viure. Perquè tu quan ho veus molt de prop, en primer pla, veus el fenomen astronòmic, però el pla obert et permet de veure com els humans i els animals ens incrustem i reaccionem a aquest fenomen astronòmic. I la llum que es crea, que és com un color nou, perquè és com aquesta llum mig platejada. Tot brilla molt. És un blau una mica plom, però hi ha brillantor a tot arreu. És una brillantor fosca [riu]. És una cosa difícil d’explicar. Per tant, és important que les càmeres ho captin. També és important, sobretot, per a aquella gent que no s’hagi pogut traslladar i intentar donar-los el fenomen tal com és i tal com es viu, que crec que són dues coses una mica diferents.
—Més enllà de la imatge, també serà important explicar què se sent… Hi ha coses que la imatge no podrà captar.
—Tinc la sensació que l’altra vegada va ser una sorpresa per a tothom. Jo no havia viscut mai un eclipsi total. Senzillament, vaig proposar-ho perquè coincidia amb l’hora del Telenotícies vespre. Potser no se m’hauria ni acudit, però vaig pensar: “Home, mira, com que són les 15.00 allà, que seran les 21.00 a Catalunya, tindria una gràcia fer-ho en directe.” Em vaig documentar i vaig parlar amb gent que n’havia vist, però jo no era gaire conscient de què passaria. I es va produir una d’aquelles coses que a vegades passa en la televisió en directe. També des de l’estudi vam tenir la capacitat i la rapidesa de reacció de dir-me: “Tira, tira, tira.” No estava previst així, però van veure que estava molt bé, i em van dir que continués.
—No havíeu previst que fos tan llarg el directe?
—Sí, sabíem que durava tres minuts quaranta, però això en televisió és molt. I més dins un informatiu. No ens ho havíem plantejat si el veuríem sencer o no. I en aquell moment tant ells com nosaltres vam ser molt conscients que vivíem una cosa molt especial. Al final, el vam acabar fent sencer. Ara ens trobarem amb una cosa molt més curta, perquè allà on durarà més no arribarà a un minut i mig. Per tant, sobre això que em preguntaves, de com ho explicaré, he de dir que aquests dies tinc un debat intern.
—Quin?
—Primer, veig clar que això no ens quedarà tan natural com el primer dia, perquè les primeres vegades són úniques tant per bé com per mal. Realment, només hi ha una cosa millor que tornar a veure un eclipsi (que seria el meu cas ara) i és veure’l per primera vegada (que serà el cas de molta gent dimecres). Tenen molta sort la gent que no n’ha vist mai cap, perquè els espera una experiència inoblidable. Però a més tinc la sensació que aquesta vegada el cos em demanarà una mica de silenci, perquè a diferència d’aquella vegada als Estats Units, que no havíem fet tanta prèvia, jo crec que a hores d’ara n’hem parlat tant que tothom té clar que passarà. Per tant, tinc la sensació que no ho haurem d’omplir de paraules. Aquell minut és de tothom, d’observació. És que segurament si fóssim capaços d’ensenyar-ho i de sentir l’ambient que genera… Perquè, és clar, l’ambient és: “Uoooo! Aaaah!”, aplaudiments, rialles. Potser sí que haurem d’explicar alguna cosa, però crec que haurem de deixar respirar i que tothom s’ho faci seu. A més, pensa que el programa començarà a les 17.30. Tindrem més de tres hores per a parlar i recordar-ho tot. Això serà com unes campanades. Tinc la sensació que has d’anar donant la informació del que passarà, com començarà i acabarà, i després, mentre passi, haurem de callar i viure el moment. Crec que el cos em demanarà callar. És un regal que l’ha de desembolicar cadascú de la seva manera. I en acabat ja tindrem temps de repetir-ho. Això serà com els millors gols del futbol. Ja ho tornarem a mirar des de tots els angles possibles. És que tots els eclipsis són diferents…
—Què voleu dir?
—Tothom diu que no n’hi ha cap d’igual. Aquell que vam veure era a les 15.00, el sol era molt amunt. Per tant, va ser molt clar el moment de l’eclipsi. Es va notar una baixada de temperatura de manera molt clara. Aquí no sé si es notarà tant, el sol serà molt avall. Ja no tindrem la llum de les tres del migdia. En conseqüència, potser no notarem tant la foscor. Però aquesta és la gràcia, que tots són diferents! Tinc molta curiositat per a veure com serà aquest. Aquest, en el fons, serà molt aterrat. Serà molt a prop de la terra. El tindrem a l’horitzó. El veurem amb un paisatge darrere que quan passa al migdia no tens. Aquí el tindrem amb elements humans i terrestres, com a paisatge. Això també el farà molt diferent.
—Entenc que dieu que tot plegat és una experiència molt col·lectiva?
—Sí, deu haver-hi astrofísics molt pendents de si veuen o no veuen l’anell i si veuen les perles, però després al comú dels mortals, la sensació que et queda és: “Uau, quina cosa que acabem de veure, ens ho hem d’explicar i hem d’intentar gravar molt bé la memòria perquè recordarem tota la vida on érem, amb qui érem i com ho vam viure.”
—Perquè ara, si penseu en allò que vau viure el 2024, què us ve al cap? Aquesta il·lusió compartida?
—Sí, és clar, va ser la primera cosa. Això són les primeres vegades. Crec que el primer potser és el més especial, perquè la gent que el vegi per primera vegada segurament ho veurà una mica diferent de si n’has vist molts. Tot i que els que diuen que n’han vist molts estan com nens amb sabates noves igualment, diuen ells. Per això que et deia, perquè no tots són exactament iguals. Però sí, jo destacaria que és una alegria momentània. I trobo que, tal com està el món, les alegries momentànies, les hem de fomentar, els hem de donar la benvinguda, les hem d’abraçar i fer-les durar tant com puguem. I si és un minut i mig, més tota la ressaca que tindrem, doncs crec que el món no està per a no agafar-s’hi fort. És una alegria, una sensació de curiositat… Hi ha una sensació de cosa compartida que ve de gust. I després, si tens un mínim interès per la ciència, i per l’astronomia, s’hi afegeix tot això altre, de saber que ets testimoni d’un moment molt bonic i molt efímer. D’una alineació de lluna, terra, sol, que passa pel costat de casa teva, hi insisteixo, poques vegades. Que és una cosa perfecta: delicada i exquisida i alhora efímera. Llavors, aquestes coses, que tenen molt a veure amb la televisió en directe, aquests moments únics que difícilment són repetibles, són bonics de viure i de pensar. Jo, amb la mateixa gent, al mateix lloc, això que passa no tornarà a passar. Només això, en un moment en què sembla que ho puguis tenir tot, sempre, trobo que hi dóna un punt. I, compte, hi ha l’opció de no veure res, eh?
—Patiu per si els núvols fan una mala passada i no podeu ensenyar-ho? Poden aparèixer uns núvols i ho arruïnen tot…
—Doncs si passa això ho explicarem. Es veurà. Per mi no serà que ho arruïni. Per mi serà… la natura, la vida, que no tot és sota control. Serà una cosa que passa i que estic segura que els que es dediquen a veure’ls tenen assumit. I no passarà res. És a dir, el fenomen haurà passat. Senzillament, nosaltres no l’haurem vist, però el fenomen haurà existit. Jo trobo que està bé formar part d’aquesta cosa que també crec que és una de les que passa quan t’has centrat tant en un fenomen astronòmic com aquest, que és que prens la consciència còsmica. Som el que som, estem situats d’aquest univers i… A vegades ens pensem que tot és a les nostres mans i sota control, i no. I que un núvol es posi davant d’un eclipsi i t’esguerri una mica la visió forma part d’aquest món i d’aquesta natura i aquest univers, aquest cosmos que no controlem al cent per cent. Està bé, jo trobo que tampoc no passa res.
—No, forma part de l’emoció. No saps mai si finalment ho podràs veure o no…
—El 2024 no vaig veure ningú frustrat o excessivament preocupat per si no el veiem. I això que al matí estava núvol, formava part de l’experiència. Som aquí i no ens n’anem pas a casa perquè veiem que hi hagi núvols. No, no, ja ho veurem, i quan arribi el moment… I vam tenir la sort que el cel es va aclarir i es va veure perfectament. Però tots aquells aficionats a l’astronomia estaven igual d’emocionats amb els núvols.
