10.08.2026 - 21:40
L’escriptor Josep Pla conta a la narració Contraban l’aventura a bord del Mestral, un llagut d’onze metres, en una navegació que el portà de Cadaqués fins a l’estany de Salses. Publicada el 1956, es basava en la peripècia real de la barca construïda a l’Escala a final dels quaranta, tal com relata Xavier Pla a la biografia de l’escriptor. En el relat, Pla forma part de la tripulació del Mestral, amb els rosincs Baldiri Cremat i Pau Saldet, fent de “senyor” per tal d’emmascarar un negoci de sotamà. L’oportunitat permet a Pla de desembarcar a Cotlliure i fer una magistral descripció de la vila costanera nord-catalana.
Una amistat que va començar per unes anxoves
Tot passejant per la vora de la mar, l’escriptor de Palafrugell va acostar-se als Templers: “A la barra, vaig demanar unes anxoves i un aperitiu. Em serví el patró mateix, monsieur René Pous. Més tard Pous ha estat –ell i la seva agradable senyora– un dels millors amics del Rosselló. L’origen d’aquesta amistat foren aquelles anxoves que em serví.” El 1925, René i Pauline Pous s’havien fet càrrec d’un petit establiment que havia regentat la seva àvia, un modest restaurant-cafè-hotel de Cotlliure anomenat Maison Fontano que ells van rebatejar amb el nom de Cafè des Sports. Aviat, gràcies a la fama de bona cuinera d’ella i al suport de l’oncle Honoré Francès, van poder ampliar el negoci, que després de la Segona Guerra Mundial van anomenari Hôtel des Templiers –en català, Hotel dels Templers–, en honor de la comanadoria templera de Cotlliure, emplaçada al castell.
“Antigament, l’alterós, aparatós edifici dels Templers separava el Port d’Amunt del Port d’Avall. El mar rompia en els mateixos fonaments de l’edifici. Ara hi ha una riba que permet passar d’una banda a l’altra fregant les velles pedres. Hi han posat, tot a vora, un passamà de ferro que ajuda a caminar quan la tramuntana és irruent. Així, vaig arribar a la carretera i a la platja del fons de la badia –carretera que vaig seguir fins al temple evangèlic. Davant d’aquest edifici s’obre un carrer ample que, passant per darrere dels Templers, us porta al Dui i al carrer ombrejat que segueix la riera. Aquest carrer és el centre de Cotlliure. En el seu curs hi ha els cafès i establiments populars”, escriu Pla, que, a propòsit de les anxoves de Cadaqués i les de Cotlliure, sostingué una enèrgica però amable discussió amb Pous, de la qual sortí una llarga amistat.
Part de la història de la pintura
No és l’únic enamorat d’aquesta vila marinera, que havia estat el port del regne de Mallorca –la categoria de reial que va adquirir el vell castell templer és testimoni de l’efímera existència d’aquest reialme que tenia Perpinyà per capital, modificat per l’enginyer Vauban al segle XVII– i va fer-se un nom per la seva flota pesquera, mentre Portvendres se n’independitzava per esdevenir la sortida marítima cap a Alger. A final del segle XIX, Cotlliure es va fer un nom en el món artístic. El pintor Paul Signac va descobrir la llum de la vila de pescadors en un dels seus viatges marítims cap al 1885. Mentre transitava cap al puntillisme, hi va tornar per pintar els anys següents, amb quadres on és perfectament recognoscible la torre-far esdevinguda campanar de l’església arran de mar i la seva platja, avui exposats respectivament al Museu Kröller-Müller d’Otterlo, als Països Baixos, i al Metropolitan de Nova York.
El va seguir Louis Valtat, convidat per Aristides Maillol, i Esteve Tarrús, però allò que li donà fama mundial va ser el sojorn d’Henri Matisse el 1905, quan hi va llogar una habitació amb vistes al mar. A Cotlliure hi portà el seu amic André Derain, amb qui van fer un seguit de teles que, exposades al Saló de Tardor, van donar nom al fauvisme (de fauves, ‘bèsties salvatges’), per la intensitat de la paleta cromàtica usada. Matisse hi va tornar unes quantes vegades, i gràcies a ell Cotlliure i la Costa Vermella són avui als llibres d’història de l’art i a museus com la National Gallery de Washington o l’Hermitage de Sant Petersburg.
L’altre museu de Cotlliure
Amic del fill de Matisse d’ençà dels temps que ambdós eren uns nens, atret pel món dels artistes, René Pous va rebre el primer quadre de mans de Léopold Survage, que va fer estades a Cotlliure als anys vint i trenta i freqüentava els Templers, fins a fer amistat amb els propietaris. “Jo et dono aquesta tela, la penges i veuràs com vindran les altres”, li va prometre. A partir de llavors, generacions d’artistes, com ara Matisse, Raoul Dufy, Willy Mucha i Charles Rennie Mackintosh, hi van tenir un punt de trobada. Van fer valer aquella tradició de pagar l’estada o la consumició amb un quadre, fet que convertí monsieur Pous en un autèntic mecenes de l’art i amfitrió de celebritats com Salvador Dalí, Pau Casals, Josephine Baker, Charles Trénet i Edith Piaf, que signaren al seu llibre d’or. Als anys cinquanta, el senyor René lliga amistat amb Pablo Picasso, que estiueja a Perpinyà i a Cotlliure, on té interès en l’adquisició del castell. D’aquella relació en resten fotografies, però no els dibuixos i litografies signades, que van ser robades, juntament amb obres de Matisse i Survage, l’any 1981, en una espoliació artística de l’altre museu d’art de Cotlliure –el 1934 s’havia obert el Museu d’Art Modern de Cotlliure–, on es compten dos mil quadres, que decoren el bar, els passadissos i les escales de l’establiment.
D’ençà d’aquella discussió entranyable a propòsit de les anxoves de Cadaqués i de Cotlliure, sempre que tornava a Cotlliure Pla hi feia parada: “El restaurant de René Pous és excel·lent i les amabilitats que m’ha tingut són inoblidables”, escriu a Les beceroles del Mediterrani, al volum 37 de l’obra completa. El 8 de juny de 1976 s’hi atura en un viatge pel Rosselló amb Josep Mercader, el fundador del Motel Empordà, hi mengen una bullabessa i hi beuen una ampolla de Chablis, però ni René ni Pauline Pous hi són. Potser li van dir, com recordà el periodista Xavier Febrés, “El senyor Pus no hi és plus”. A la mort de René Pous, la casa va passar a mans del seu fill, Jojo Pous, casat en segones núpcies amb l’ex-directora del Museu d’Art Modern de Ceret, Josefina Matamoros, i, quan es morí ell, a la néta Manée.
