L’hotel entre muntanyes on es va escriure l’estatut del 1931

“A les 8 i 15 del matí sortim de Barcelona cap a Núria en Jaume Carner, en Martí Esteve, en Rafel Campalans, l’Antoni Xirau Palau i jo, diputats de la Generalitat, amb en Millàs Raurell [que ens va voler fer de secretari], en Cases [que tocava la màquina d’escriure] i un porter de la Diputació, per redactar un projecte d’Estatut de Catalunya.

Arribem a Núria a la una del migdia.

Tota la tarda llegim antecedents. Cadascú té una cambra. Jo tinc la 203 del primer pis amb cambreta de bany. Treballem a la cambra 222 del primer pis. [Es troba al capdavall de la galeria, caminant en un sentit contrari de l’església].

A les nou baixem a sopar.”

D’aquesta manera va consignar el polític, economista i escriptor Pere Coromines l’arribada a l’hotel Vall de Núria el 16 de juny de 1931 per a redactar el projecte d’estatut d’autonomia de Catalunya. A Esteve, d’Acció Catalana, Xirau Palau, d’ERC, Campalans, de la Unió Socialista de Catalunya i els dos patricis del republicanisme catalanista Carner i Coromines els havia estat encomanada la responsabilitat de posar per escrit aquell projecte d’autogovern sorgit de la proclamació de la República l’abril d’aquell any. L’empresa requeria poder treballar en un lloc allunyat de Barcelona i les pressions, intrigues i influències polítiques, però alhora ben comunicat amb la presidència de la Generalitat i la resta de membres de la Diputació provisional. L’espai escollit, a gairebé dos mil metres d’altitud i voltat de cims, per a aquella estada de quatre dies va ser l’hotel Vall de Núria, obert el 1928, al santuari ripollès.

Els orígens llegendaris

Però l’origen d’aquest establiment cal trobar-lo en la boira de les llegendes, que explica que el bisbe Sant Gil, d’origen atenenc, va arribar a la vall de Ribes procedent de Nimes cap a l’any 700. Després de fundar un monestir a Nimes, Gil buscava recloure’s en un ambient de meditació i recerca propi de la vida eremítica. Passava el dia en oració, i ell mateix va tallar la imatge de la Mare de Déu. Vivia en una cova a Núria, que avui li és dedicada, i preparava el menjar en una olla, que compartia amb els pastors de la contrada, els quals avisava fent sonar una campana, i aprofitava per evangelitzar-los amb la creu. L’any 704, en plena ràtzia iconoclasta del rei got Vitiza, Sant Gil va fugir de la vall, i deixà en un amagatall segur la imatge de la Mare de Déu, l’olla, la creu i la campana. Va ser el peregrí Amadeu de Damasc, que havia arribat a la vall buscant rastres de la Mare de Déu, qui construí la primitiva capella l’any 1072. Set anys després, uns pastors trobaren la creu, l’olla, la campana i la imatge de la Mare de Déu. Atesa la impossibilitat de baixar-la en processó fins a Queralbs, cosa que els habitants de la vall van interpretar com un desig de la Mare de Déu de quedar-se allà on havia estat trobada, la imatge va restar a l’esglesiola de la vall de Núria.

Com en moltes històries de marededeus trobades, aquest és el relat de la troballa providencial de la talla de fusta romànica del segle XII o XIII que avui encara és l’església de Núria. Documentalment, però, l’any 1162, una butlla del papa Alexandre III autoritzava la fundació del santuari a partir de l’ermita, que d’ençà de feia dècades guardava un ermità i era capaç d’albergar i aixoplugar els peregrins. El 1270 ja hi existia una casa d’hostes, que servia una comunitat de religiosos, els donats, encapçalats per un comanador o rector de Núria. Els terratrèmols de 1427 i 1428 van destruir l’hospital de peregrins i la capella de la Mare de Déu de Núria, que es reconstruí gràcies al suport de la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim. Al segle XVII, la devoció a la Mare de Déu de Núria s’estengué més enllà de la vall, i esdevingué centre de romiatges, peregrinacions i recepció d’exvots, que certificaven la fama miraculosa de la imatge, fet que va obligar a la construcció d’un alberg per a rebre els visitants. El 1615 s’havia construït l’ermita de Sant Gil, allà on s’havia trobat la Mare de Déu, patrona amb Sant Ermengol de la diòcesi d’Urgell, dels pastors del Pirineu i advocada per aconseguir la fertilitat. És tradició que les parelles que volen tenir fills posin el cap dins l’olla mentre fan sonar la campana, un ritu ancestral que sembla que era en el mateix origen de la vall.

De pelegrins a turistes

D’ençà que Núria va veure com la frontera entre els estats espanyols i francès era traçada al seu costat, arran del Tractat dels Pirineus, ha estat testimoni d’unes quantes guerres, com la dels Segadors, de Successió, del Francès, i durant les carlinades el general Espoz y Mina s’hi allotjà durant l’ofensiva contra la Regència d’Urgell. I també ha vist com s’anava trencant l’aïllament en què s’havia viscut fins llavors. Així, si durant el segle XIX s’havien alçat les hostatgeries de la casa de Betlem, dels Cerdans o de Loreto, el 1889, començaren les obres del nou santuari, obra de l’arquitecte diocesà Calixte Freixa, inaugurat el 1911. El 1916, la popularització de l’excursionisme, l’alpinisme i l’esquí obligaren a mantenir obert el santuari tot l’any, que fins llavors obria el dia de Sant Pere i tancava amb les primeres neus de Sant Miquel, i quatre anys després s’hi instal·lava la primera minicentral hidroelèctrica que subministrà corrent al complex. Finalment, el 1923 es col·locà la primera pedra de l’edifici en forma d’U, a càrrec de l’arquitecte Josep Danès, on cinc anys més tard s’obrí l’hotel Vall de Núria, a l’edifici de Sant Antoni, a l’ala esquerra, que recollia el llegat de l’acolliment que ja es trobava en la llegenda de Sant Gil.

Els diputats encarregats de la redacció de l’estatut, l’any 1931, van poder gaudir, a més, d’una novetat que va canviar radicalment l’accés a Núria. Parlem del cremallera, una obra d’enginyeria impulsada pel bisbe d’Urgell Joan Benlloch i el seu successor, Justí Guitart. El 22 de març, encara no un mes abans del canvi de règim, l’obra de dotze quilòmetres i mig havia estat inaugurada amb una gran festa a l’hotel, amb més de cinc-cents convidats. Després de la guerra de 1936-1939, en què la imatge de la Mare de Déu de Núria va ser ocultada fora del país, mentre el santuari i l’hotel esdevenien un hospital de guerra, Núria va esdevenir una destinació predilecta de l’esport i el lleure familiar, afavorida amb l’obertura de l’estació d’esquí, però mantenint un fort sentiment nacional. No oblidem que l’any 1967 la imatge de la Mare de Déu va ser segrestada per uns activistes catalanistes cristians antifranquistes, mentre el règim en preparava la coronació, que reclamaven el retorn de l’abat Escarré, el nomenament de bisbes catalans i la dimissió del titular de Barcelona, Marcelo González. La talla va retornar cinc anys després, coincidint amb la presa de possessió de Narcís Jubany.

Actualment, l’hotel Vall de Núria, gestionat pel grup Aramark, continua oferint acolliment, repòs i vincle amb la muntanya, mentre manté ben viva la memòria històrica de l’establiment, amb un saló dedicat a l’estatut que s’hi va redactar, on s’exposen fotografies i documents. Abans de marxar, Coromines va escriure: “Adéu, Vall de Núria. Tant de bo l’obra que hi hem fet sia fecunda i que en els temps a venir puguis ésser anomenada el bressol de la nova llibertat dels catalans!”