David Segarra i Marc Ferri davant el mur que envoltava el forn de Barraca un any després de l'assolament. (Fotografies: Prats i Camps)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’Horta de València ocupa una superfície d’onze mil hectàrees i forma part dels termes de quaranta municipis. Aquestes són les dades fredes, però l’Horta és el mapa físic i emocional de vora un milió i mig de persones que l’habiten, que en gaudeixen, que la conreen, que l’exploten, que hi passegen. És un damer que canvia de color segons passen les estacions i s’hi succeeixen els conreus. A més, forma part d’un ecosistema que connecta la Serra Calderona, el Parc Natural de l’Albufera, el Parc Natural del Túria i la mar.

La penúltima gran ferida que va rebre l’Horta va ser a la Punta, al sud, a prop de les platges i del port de València. I es va fer perquè el port necessitava un terreny per a ubicar-hi una zona d’activitats logístiques, una ZAL. 73 hectàrees arrasades. 135 famílies deportades. 200 alqueries, cases i barraques esfondrades. Va ser l’any 2003. La defensa de la Punta, de les persones, de l’Horta, del patrimoni cultural, va ser la primera en què la societat es va implicar, la primera en què es van veure mobilitzacions contra les màquines i en suport a les persones desallotjades, de rebuig a les decisions polítiques. Ara, prop de vint anys després, aquell terreny és buit perquè la ZAL no es va fer mai.

Fa poc més d’un any, a l’horta d’Alboraia es van repetir una sèrie d’imatges molt semblants a la de la defensa de la Punta. L’inici imminent de les obres d’ampliació de l’autovia d’entrada a València des del nord, la V-21, requeria fer una mossegada de vint metres d’amplària a l’Horta. I això implicava la destrucció d’una edificació que va esdevenir un altre símbol de resistència: el forn de Barraca. Barraca era el malnom de la família que el va construir, abans del 1900, per assortir de pa els habitants de l’Horta.

Un matí d’octubre tornem al lloc que ocupava el forn. Només hi queda el testimoni d’un mural antic, una mica de vegetació que ha pres possessió del territori i el nou mural que s’ha pintat per a commemorar el primer aniversari de la resistència. Als camps hi ha cebes, i xufes, que ja estan a punt per a la collita. I a la vora hi ha una colla d’homes amb casc i armilla reflectant i algunes màquines. Treballen per afegir el nou carril d’entrada a la ciutat per la V-21. És el cinturó d’asfalt que cada volta constreny més el verd.

La visita la fem amb Marc Ferri, que és membre del col·lectiu Per l’Horta, i amb David Segarra, documentalista que acaba d’estrenar ‘Per molt que bufe el vent’, sobre l’assolament del forn de Barraca i el paral·lelisme amb la lluita de la Punta. Una altra batalla aparentment perduda.

Asseguts ací i contemplant el panorama, sembla que hem vingut a parlar d’una altra batalla perduda.
—Marc Ferri [M. F.]: Es pot considerar que l’enderroc del forn va ser una derrota, però la valoració que fèiem a Per l’Horta és que era un projecte al qual calia oposar-se i conscienciar la ciutadania del que passaria. Ara és plenament visible. Es veu la ferida oberta sobre l’horta. Per tant, encara que érem conscients que enfrontar-se amb el Ministeri de Foment era una tasca pràcticament impossible, valia la pena. El que va passar fa un any no va ser cap sorpresa. Sí que va ser una sorpresa, molt agradable, la gran mobilització ciutadana. Primer, per la gran participació en les protestes que vam organitzar durant dos anys, i després, per la reacció espontània d’ocupació del forn durant eixos deu dies. Vam tenir l’atenció mediàtica que volíem. Érem conscients que parar-ho era molt difícil, però almenys la classe política es va adonar del valor que atorgava la ciutadania a l’Horta de València.

El documentalista David Segarra, a l’esquerra, i el membre de Per l’Horta Marc Ferri, a la dreta.

I d’aquella mobilització, de tota aquella gent que feia torns per a evitar que les màquines esfondraren l’edifici, què hi queda un any després?
—M. F.: Òbviament hi ha el record viu i la demostració palpable. I això ho hem vist ara, quan ha fet un any de l’enderrocament del forn i vam aprofitar-ho per estrenar el documentari de David Segarra i vàrem omplir un cinema amb 500 butaques. Això té pocs precedents a la ciutat de València.

Quan decidiu que allò que passa i és a punt de passar al forn s’ha d’explicar amb imatges i paraules?
—David Segarra [D. S.]: Quan vam veure les mobilitzacions en defensa de l’Horta vam vindre a enregistrar-ho. No sabíem què podia passar. Només teníem l’objectiu de documentar aquesta lluita. I vam veure, com ho veia la societat, els activistes i els periodistes, que això agafava molta força. Nosaltres continuàrem venint de dia i de nit. El dia de l’enderroc teníem diversos equips gravant-ho tot. I vam pensar que això calia contar-ho de manera documental. És a dir, la premsa i la televisió ho havien mostrat, els activistes havien estat ací, les xarxes havien fet el seu paper, però calia que això quedara per a la posteritat. I és quan decidim que cal contar la història i que cal fer un documentari sobre la història de la resistència del forn de barraca.

I proposeu un Verkami.
—D. S.: Fem un Verkami perquè entenem que als mitjans de comunicació i a les institucions no els interessen aquests temes. Llancem la campanya, aconseguim un 40% més del que ens havíem proposat i comencem a treballar. I en el camí també vam entendre que no podíem aïllar el forn de Barraca de la resta de lluita per l’Horta. Això es lligava amb moltes altres coses que havien passat i aleshores vam recuperar els arxius que havíem gravat fa vint anys a la Punta, Benicalap i Benimaclet. Era una arqueologia del moviment i ens trobàvem amb imatges molt similars. Gent pujant a màquines. Gent pujada a alqueries. Les mateixes imatges, una altra vegada. El documentari conta la crònica de vint anys de resistència per l’Horta.

enderrocament forn de barraca emergencia climàtica
Setembre de 2019. Concentració per a evitar l’enderrocament del forn de Barraca.

Fa uns dies, Per l’Horta va enviar una carta a la consellera d’agricultura, Mireia Mollà, demanant-li que convocàs el Consell de l’Horta. Heu rebut cap resposta?
—M. F.: No. Però més que una resposta per escrit, la millor resposta seria la convocatòria del Consell de l’Horta i que començara a funcionar, que es dotara de personal i es començaren a fer els projectes i a executar el pressupost. Per tercer any consecutiu s’ha dotat de pressupost, però mai s’ha executat. Esperem que el 2020 siga l’any de la posada en marxa real.

Per què és tan important?
—M. F.: Ens preocupa molt. Hem de pensar que el Consell del Botànic es va posar la medalla d’haver creat una llei de l’Horta i un pla d’acció territorial de l’Horta, que són accions que nosaltres aplaudim i que feia molts anys que reclamàvem. De fet, l’origen de Per l’Horta és la reclamació d’una llei de protecció de l’Horta de València. Eixa llei imperfecta ja està aprovada, però s’ha de tenir molt present que ha de ser executiva i ha de tenir beneficis palpables. És públic i notori que l’Associació Valenciana d’Agricultors, l’AVA, és contrària a la llei. I l’AVA està vinculada al PP, que també s’ha declarat en contra de la llei. Ciutadans va votar-hi en contra. En aquell moment, Vox no hi era, però és previsible que se situe en contra de la llei. Es podria donar el cas que hi haguera un canvi de govern i que eliminara la llei. Si no es creen organismes i no hi ha una pràctica que demostre al llaurador que la llei és útil i aporta beneficis, podria acabar desapareixent sense pena ni glòria.

Marc Ferri, membre de Per l’Horta.

Com són les relacions de Per l’Horta amb l’Ajuntament de València?
—M. F.: Sempre mirem de tindre una relació fluida amb les institucions i de mantenir obertes les línies de contacte i de diàleg. Però amb l’Ajuntament de València no sempre hi ha hagut una relació tan bona com ens hauria agradat. Depèn dels temes. En el cas de la V-21, ens va costar una mica que l’ajuntament es posicionara. I quan ho va fer, l’alcalde defensava el carril d’entrada però no el carril d’eixida i per a nosaltres això era una cosa bàrbara, una bogeria. En qüestions com la ZAL, la situació actual és molt negativa perquè han fet una aposta molt decidida per desenvolupar-la tot i que en les primeres eleccions la proposta era la paralització i la reversió.

David Segarra, documentalista.

Us referiu a la ZAL de la Punta que continua sense acabar i sense ocupar?
—M. F.: Ells [l’ajuntament] la volen acabar. No s’utilitza. Hi ha hagut sentències judicials que l’han mantinguda paralitzada i en eixa situació de paràlisi judicial se la va trobar el govern de la Nau i es podria haver proposat una reversió.
—D. S.: Ens hem d’oposar a construir la ZAL, un megapolígon industrial que, segons els científics, tallaria definitivament la connectivitat verda entre el Pac Natural de l’Albufera, l’Horta Sud, el Parc Natural del Túria i l’Horta de València. Ara és un desert, però si allí damunt es construeix un megapolígon logístic, amb milers de camions que van i vénen, hi haurà un tall definitiu i irreversible d’una possible connectivitat verda, que és el que tot el món demana. Eixa defensa de la connectivitat és futur.

Quina és la proposta concreta de Per l’Horta per als terrenys previstos per a la ZAL de la Punta?
—M. F.: S’ha de partir de la base que la zona sud de la ciutat ja està molt castigada per les infrastructures. Al costat dels terrenys de la ZAL hi ha la depuradora, les autovies, dipòsits de contenidors… Ha sigut com una mena d’abocador de la ciutat on han anat a parar tots els elements que no agraden. Ara s’hauria de proposar una línia de compensació, perquè la reversió a l’Horta que hi havia abans de les expropiacions seria molt cara i molt complicada. S’hauria de veure amb els afectats i amb les associacions veïnals quin podria ser un futur verd per a la Punta. Potser convertir-la en un parc per a la ciutat, amb components agraris i d’oci. Però primer s’hauria de paralitzar.

La destrucció de la Punta es va fer perquè el port de València volia créixer. Ara torna a haver-hi damunt la taula un altre projecte per a fer-lo més gran.
—M. F.: És un projecte molt destructiu, no tan sols per l’ampliació del port, que al cap i a la fi és guanyar terreny a la mar, sinó perquè implicaria multiplicar per dos els accessos de camions al port per unes carreteres que ja estan saturades i que passen per zones habitades. Tornaria a castigar la zona sud.

El port ha fet una mena de reconsideració del projecte.
—M. F.: No crec que hagen reculat. Anaven molt decidits a imposar un projecte que era molt i molt bèstia, i també molt car. Han aparegut moltes veus crítiques. Entre altres, Podem, que és tant al govern de la Generalitat com al de l’estat, i s’hi oposa. Però pense que l’autoritat portuària està decidida a fer-ho. Possiblement dissimularan i en lloc de fer la gran obra tot en una, faran xicotetes obres que acabaran amb el port on ells volen. Però és que el temps juga sempre favor nostre. Cada vegada que ve un temporal l’impacte sobre les platges del sud és més evident. Quan expliques a la ciutadania que el projecte és molt car, que els beneficis econòmics són dubtosos i que portarà molts problemes de contaminació, entenen clarament que el projecte no és necessari i no toca.

Un projecte que sí que s’ha aconseguit d’aturar és una intervenció molt gran a Benimaclet, conegut popularment com el PAI de Metrovacesa.
—M. F.: Sí. En aquest cas, les associacions veïnals de Benimaclet han portat el pes de les protestes. El PAI de Metrovacesa estava paralitzat i hi ha hagut un intent de reactivació. Hem plantejat una batalla legal sobre si això era possible o realment hi havia instruments per a paralitzar-ho sense haver d’indemnitzar, i ací ha tingut un paper important un informe de la Universitat de València que diu que la paralització era possible perquè el PAI estava fora de termini legal per a la seua execució. En aquest cas, sí que ha destacat la sensibilitat de l’Ajuntament de València posant-se a favor de les postures dels veïns de la paralització.

És viable econòmicament, l’Horta?
—M. F.: Pensem que les institucions no acaben d’estar a l’altura. Us pose un exemple: durant aquests últims mesos hem viscut una crisi molt forta de preus de la quereïlla i de la ceba que, amb la xufa, és un dels cultius més importants de l’Horta. Ací el llaurador no l’ha poguda vendre, però tu pots anar a un supermercat com Consum, que és una marca que molta gent aprecia com a supermercat valencià, autòcton i tot això, però et venen ceba del Perú. Eixes paradoxes són les que volem denunciar, alhora que hem de començar a debatre sobre l’origen dels productes que consumim.
—D. S.: L’Horta no són tan sols cebes i xufes. És sobirania alimentària, és identitat i és seguretat. Però també és economia. Em sorprèn molt veure que en les pàgines d’economia dels diaris ix cada any la informació de la caiguda del PIB, però l’únic sector que creix és l’agricultura i, encara més, agricultura ecològica. Aquesta és la realitat. Fa vint anys, Per l’Horta clamava en el desert. Ara quasi hi ha un consens social, que no pas dels polítics ni dels mitjans de comunicació, però sí de l’acadèmia, dels científics, dels veïns i de la societat valenciana, que el futur ha de ser amb un cert equilibri ambiental.

Venim de dècades i dècades d'expropiacions. La cultura que encara hi ha és que no val la pena lluitar

Això expliqueu aRenaixem’, un documentari filmat durant el confinament i amb les persones que treballen perquè l’Horta no deixe de produir com a protagonistes.
—D. S.: Ens va xocar veure com als mitjans de comunicació es parlava de tot, dels metges, dels infermers, dels supermercats, dels policies, dels transportistes… Es parlava de tothom, excepte de qui alimentava tota la societat. A mi em xocava veure que mentre la televisió negava la realitat, jo anava cada setmana a l’Horta a comprar el menjar. Això no ho contaven els mitjans, ni els de Madrid, ni els de Barcelona, ni els de València. Em va semblar que això lligava molt amb el missatge de Per l’Horta, perquè l’Horta és el futur, no el passat. Mentre les superestructures de la globalització trontollaven per la pandèmia, l’Horta de València donava resposta, duplicava, triplicava el seu treball per continuar alimentant la ciutat. Un dels llauradors diu en el documentari que si el confinament i l’estat d’alarma hagueren durat més mesos, ciutats com Madrid o Barcelona haurien arribat a passar gana. València, no. En eixe sentit, és un canvi de paradigma. El forn de Barraca lliga amb això. Oposar-se al PAI de Metrovacesa lliga amb això.

Els llauradors fan costat a Per l’Horta?
—M. F.: Hi ha diferents perfils. La minoria de llauradors més jove, i els que fan producte ecològic, són col·legues, ens coneixem, hi ha bona relació, i alguns són socis. Amb ells hi ha una relació estreta. Hi ha un sindicat nou que és la Coordinadora Camperola del País Valencià que té eixe perfil i estem prou propers. Els llauradors que treballen de manera convencional i que, sobretot, tenen una producció molt orientada al mercat i als grans compradors no tenen afinitat amb nosaltres. Hi ha un poc de suspicàcia perquè no acaben de veure què fem. Imagine que quan fem una acció de protecció del territori sí que poden simpatitzar amb nosaltres, però falta un poc eixa vinculació. Ens trobem que quan el llaurador el volen expropiar per a un gran projecte, accepta l’expropiació, cobra i es retira. Nosaltres treballem amb la minoria que vol resistir. Venim de dècades i dècades d’expropiacions. Hem de recordar què va ser, això, als anys setanta i als vuitanta i als noranta. La major part dels llauradors han viscut unes quantes expropiacions. La cultura que encara hi ha és la que no val la pena lluitar. Ho assumeixen i diuen: no t’escalfes el cap, no et claves en embolics. Per tant, ens toca lluitar al costat de la minoria.

Com veieu el futur de l’Horta de València?
—M. F.: Jo el veig amb optimisme, però al mateix temps, complicat. Cal un relleu generacional. L’edat mitjana del llaurador és molt avançada i ha d’aparèixer una segona generació de llauradors. Ja n’hi ha, en alguns casos, sobretot els que fan ecològic. Ells han de donar futur i han de reconnectar l’horta i la ciutat. Es tracta que l’horta produïsca per a la ciutat. També hi ha les amenaces territorials que continuen presents. La més important ara és la del TGV, perquè si es fa una plataforma nova tal com està projectat, malament. Si el projecte es limita a ser un tercer fil i conviu amb la mateixa plataforma, aleshores no serà tan destructiu. Cal estar vigilants i treballar perquè l’horta siga viable.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.