Ha arribat l’hora de créixer. Els qui hem nascut als anys vuitanta i vam fer divuit anys l’any 2000, ens vam acostumar a cedir la responsabilitat política als nostres representants. Deien que vivíem en democràcia. La política es va convertir en un exercici professional. Algunes persones de la nostra generació ho identificaven com un espai on ens podíem guanyar la vida. Recordo en molts pobles de les Terres de l’Ebre com creixia el planter d’alguns partits convertit en un club reservat que funcionava com un bloc de privilegis hereditaris. Allò que passava a escala local es repetia a escala global. O a l’inrevés. Això dels fluxos de valors no sabrem pas mai com funciona.

Ens deien que l’economia creixia i que anàvem bé. Que havíem d’estudiar anglès per tenir una feina en una multinacional; que si teníem diners podríem comprar una casa per a viure i una altra per a anar-hi el cap de setmana i a l’estiu; ens cridaven a comprar cotxes moderns i a fer turisme; a mirar la televisió perquè l’entreteniment també havia colonitzat la pantalla. Perquè la vida era bonica i vivíem en democràcia.

Quan, de sobte, gairebé sense adonar-me’n, vaig tenir vint anys, començaven a aparèixer sociòlegs i politòlegs que parlaven d’un fenomen que anomenaven ‘desafecció’. La distància entre els ciutadans i les institucions creixia. Com hi havíem arribat, fins aquí? Deien que vivíem en democràcia. Recordo que l’any 2004, amb l’atemptat d’Atocha i les mentides oficials del govern espanyol, la ciutadania va sentir que alguna cosa no anava bé. Vam haver d’idear una cadena de missatges de text per organitzar-nos i parlar. El 15-M va ser el moment en què tota aquesta capacitat ciutadana es va fer més visible, i ja no eren quatre, eren milers a les places.

En aquest moment històric que es viu a Catalunya, la interpel·lació ciutadana ha arribat a la majoria d’edat. Els redactors de l’Ara han parlat directament als seus lectors en desacord amb els consells d’administració i editorial; els alcaldes hauran de decidir si van a declarar per haver correspost a la demanda del govern d’obrir col·legis l’1-O; i potser també els ciutadans haurem d’elegir a quina hisenda volem declarar els imposts. Hi ha milers de decisions individuals que s’hauran de prendre aquests dies.

Tinc la sensació que som al començament d’una renovada implicació ciutadana. La fi d’aquella desafecció que va començar als anys noranta, quan volien que la política fos cosa dels professionals. És hora de fer-nos grans amb les responsabilitats que això implica. El moment polític actual ens empeny a fer que la responsabilitat individual sigui la millor manera d’exercir la responsabilitat col·lectiva. Sí a la llibertat i sí a la revolució.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]