Ahir un home se m’acostà per darrere durant la manifestació de la Gran Via i em digué que no tenia gens ni mica la intenció de molestar-me. No el vaig ni entendre fins que ell mateix no assenyalà la bandera espanyola que portava, com si insinuàs que, a mi, em podia molestar. Em sorprengué, per inesperada, és cert, però no en vaig fer gens de cas: cadascú es manifesta com vol i jo no sóc ningú per a dir res sobre el cas. Benvingut un manifestant més i gràcies d’afegir-se al mur contra la repressió.

L’home continuà caminant fins a l’escenari, amb la seua bandera i amb tot de gent que, encuriosida, se li acostava a demanar-li per què era allí i què significava la seua presència. Durant els minuts que estigué a prop meu no vaig veure cap mal gest de ningú; tan sols molta curiositat. Em semblà que anava amb una altra persona, que portava una estelada, i potser amb una tercera que caminava uns quants metres darrere seu. Es veia confiat i segur, ben tranquil, mentre alguna gent del meu voltant es demanava si un gest semblant, però amb les banderes canviades, es podria haver fet el diumenge abans a Madrid. La resposta era tan òbvia que molts ni tan sols acabaven la pregunta.

La imatge d’aquest senyor passejant-se tranquil i segur amb la bandera espanyola durant la manifestació de Barcelona contrastava amb la imatge dels membres del grup parlamentari de Ciutadans, desplaçats ahir també a Amer, per fer-se una foto, alguns portant la mateixa bandera. Segur que en deveu haver vist les fotos; no cal, doncs, que ara ho explique. Un grupet de polítics més sols que un ou al mig d’una plaça deserta en una vila tancada que els va rebre amb les persianes de comerços i bars tirades avall. Perquè tothom era conscient que hi anaven amb l’única voluntat de provocar. Hi arribaren, feren que els filmaren les càmeres de televisió, arrabassaren llaços grocs i se’n tornaren a Barcelona perquè allí no hi havia res a fer, ningú no reaccionava. Només hi anaven per tibar la situació, per fer enrabiar la gent i sobretot per veure si ningú, cansat i tens per la injustícia del judici, els regalava un titular, una foto que Inés Arrimadas poguera brandar al parlament amb aquella actitud de cercabregues que tan poc escau a un polític. A cap polític.

Les banderes són roba. Res més. Roba de colors que representa coses, a vegades importants. Positives o negatives o indiferents —això depèn de la vida que, a cadascú, li haja tocat. Jo, com Joan Fuster, m’apuntaria gustosament a una vida sense himnes, banderes ni efusions. Però, com ell, no ho podré fer mentre davant meu, i concretament contra mi, hi haja qui alce himnes, banderes i efusions, mogut estrictament i únicament per la voluntat de fer-me mal. De ferir-me. D’obligar-me a ser el que no sóc.

Això, ferir, negar el que sóc i vull ser, fer mal, és l’única cosa que pretenien ahir els parlamentaris que brandaven les banderes espanyoles agressivament a Amer, com si fóra una terra a conquistar. Aquesta gent ha fet de l’agressivitat la forma particular d’expressar-se en política, i no la canviarà ningú. Segurament perquè no sap fer res més.

Però, per això mateix, per aquesta causa concreta, i en un contrast excel·lent, ningú no digué res a l’home que portava la bandera espanyola entre els manifestants de Barcelona. Perquè nosaltres aspirem, segurament com ell, a viure plegats, i tan aviat com siga possible, en un país i en un món que no necessite banderes ni himnes ni efusions. On ja no calga ser independentista. I aquesta força civilitzada, serena, positiva i constructiva que ens mou, hem estat capaços d’expressar-la una vegada i una altra al carrer tots aquests anys, malgrat la violència infligida per l’estat espanyol contra nosaltres, i superant, com férem ahir, l’enorme violència infligida per l’estat espanyol contra nosaltres i els nostres representants polítics.

Fou un plaer caminar al vostre costat. Enhorabona a tots per ser com sou i per ser-hi sempre. Ep! i per no ser com són ells.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb