13.09.2026 - 21:40
|
Actualització: 14.09.2026 - 14:12
Hi ha un sil·logisme tan senzill i bàsic que em fa vergonya i tot haver-lo d’explicar. I, tanmateix, cal explicar-lo cada vegada que l’extrema dreta torna a plorar, queixar-se i fer-se la víctima. Diu així: tothom té el dret de pensar què vulga i de dir-ho; ningú, en canvi, no té el dret que els altres l’accepten ni accepten allò que diu. Aquestes són dues coses molt distintes, i la confusió entre l’una i l’altra és part del combustible amb què l’extrema dreta alimenta aquest relat de víctima permanent, com hem tornat a veure aquest cap de setmana de la Diada.
Fer-se la víctima és allò que fan cada vegada que un dirigent d’un partit xenòfob és rebut amb xiulets o insults o que un acte seu és boicotat, cada vegada que un partit és exclòs d’un pacte de govern per un cordó sanitari, sempre que un mitjà decideix de no convidar-los a un debat ni parlar amb ells. Quan passa això, ells –en sou testimonis– sempre s’esgargamellen a denunciar que els “neguen la paraula”, que sofreixen “censura” o que són “víctimes d’un cordó sanitari antidemocràtic”. Fals. Tot fals. I fàcil de demostrar.
Fàcil de demostrar perquè fins i tot un xiquet de bolquers entén que tenir el dret de parlar no és tenir el dret de ser escoltat. I encara menys tenir el dret de ser aplaudit. Com tenir el dret de presentar-se a unes eleccions no és tenir el dret que els altres partits pacten amb tu si no volen pactar-hi. O com tenir el dret de manifestar-te no és tenir el dret que ningú et responga, també al carrer. El primer dret –el de parlar, presentar-se, manifestar-se– és, en efecte, un dret democràtic bàsic, i ningú seriós no el discuteix. El segon –el dret de ser acceptat– no existeix en cap catàleg de drets. Per la raó òbvia que l’acceptació no és una cosa que es puga reclamar. L’acceptació de l’altre és una cosa que, en tot cas, l’altre sempre s’ha de guanyar.
El cordó sanitari –polític, mediàtic, social, com siga– no és cap restricció de drets sinó, al contrari, l’exercici lliure d’un dret per a una persona o un col·lectiu diferent de tu. Quan un partit decideix de no pactar de cap manera, res, amb un altre, no agredeix aquell amb qui no vol pactar, sinó que exerceix la seua llibertat d’associació política. Quan uns ciutadans es planten davant una comitiva i xiulen i protesten per la presència de gent que no consideren apropiat que hi siga, no fan sinó exercir la seua llibertat d’expressió i de manifestació, exactament la mateixa que reclamen per a ells els qui els acusen cínicament d’intolerants.
No hi ha cap paradoxa ací, solament hi ha simetria: la mateixa llibertat que permet a l’extrema dreta de dir les barbaritats que diu és la que ens permet als altres de respondre-hi, de rebutjar-la o de negar-nos a legitimar-la. De fet, el dia que algú –com seria el seu somni– tinga el dret de parlar, però els altres no tinguem el dret de respondre-li, no parlarem de cap democràcia sinó d’un monòleg. I això –els qui tenim una certa edat i vam viure una dictadura– ja sabem com va.
És imprescindible, per tant, que els demòcrates entenguem –i assumim decididament i sense reserves– que el victimisme no és simplement un efecte secundari de l’estratègia de l’extrema dreta: n’és el nucli. I, per tant, que cal desmuntar-lo sense contemplacions.
És un victimisme que funciona perquè inverteix la càrrega moral de l’escena: qui exerceix el poder de dir qualsevol bestiesa mira de presentar-se com l’agredit i qui simplement refusa d’aplaudir aquestes bestieses queda retratat com un agressor. En realitat és un truc molt barat i vell –el d’aquell qui trencava el got i es posava a plorar primer perquè no l’acusàs ningú–, però la realitat és que funciona en societats poc conscients, perquè apel·la a una intuïció liberal molt estesa i, en principi, sana: la sospita de qualsevol forma d’exclusió. Sospitar de qualsevol forma d’exclusió és una reacció natural i bona. Però el problema arriba quan apliquem aquesta sospita allà on no toca. No tota exclusió és una violació de drets. Excloure algú d’un pacte de govern –per les seues idees– no és igual que excloure’l del padró municipal i deixar-lo fora del cens, per exemple. I aquesta és, exactament aquesta, l’operació retòrica que cal desmuntar.
Convé dir-ho i explicar-ho encara més clar i cada dia més clar: acceptar algú –acceptar la presència d’algú en una manifestació, acceptar que puga dir coses que ens repugnen i que puga comportar-se més enllà dels límits de la bona educació– no és un acte passiu, que ningú no s’enganye: és també un acte polític, una decisió política. Per això cal que les organitzacions d’aquest país –començant de manera urgent per una ANC que en aquesta qüestió sembla lamentablement molt perduda– no s’enganyen. Tot és ben senzill i clar: no es comet cap injustícia cada vegada que una societat decideix de no emblanquir un discurs racista, de no normalitzar una proposta que nega drets a una part de la nostra ciutadania, de no oferir micròfon en igualtat de condicions a qui té per programa posar fi a la igualtat de condicions. Quan passa això exercim la nostra llibertat, la llibertat de judici. I aquesta llibertat –la llibertat de jutjar per nosaltres mateixos una proposta qualsevol i de respondre-hi– és tan legítima i necessària com la llibertat de parlar o de manifestar-se.
L’extrema dreta pot continuar reclamant tranquil·lament el dret de parlar, de presentar-se o d’organitzar-se: tots aquests drets els té, com qualsevol força política, i ningú no els els discuteix ni els els discutirà. Els respectem. Però hi ha un dret que l’extrema dreta no té ni tindrà mai, simplement perquè no existeix per a ningú: el dret que els altres l’acceptem. I mentre aquest país continue confonent l’una cosa amb l’altra –mentre es continue disfressant de censura allò que no és sinó la resposta lliure d’una societat que no vol dir: “Amén”– continuarem sentint el mateix plor cada vegada que algú els negue, i els continuarà funcionant. La resposta –cada vegada i senzillament– hauria de ser la mateixa: “Senyora, aquesta porta és la nostra, i a casa nostra nosaltres triem qui hi entra i qui no.”
