L’extinció de l’intel·lectual

A hores d’ara pot semblar un sarcasme l’eslògan d’Artur Mas caracteritzant el seu govern com el dels millors. Ni Donald Trump, amb la seva il·limitada capacitat per a la hipèrbole, no va proferir mai un elogi tan absolut de la seva administració. Li ho impedia el narcisisme i el desencís indefectible amb els subordinats, fins i tot els més submisos, quan el contrariaven en alguna de les seves absurdes exigències. Al final, el “govern dels millors” acabà essent conegut com el de les retallades, havent aplicat les restriccions pressupostàries del govern espanyol sense discutir-les ni explicar-les prou bé. Per a compensar aquella mala imatge, esdevingué el govern del 9-N, és a dir, d’un simulacre de consulta que s’esqueia d’allò més amb el simulacre de govern. En aquell succedani de referèndum fins i tot la pregunta era un simulacre de pregunta. Convidava a respondre sense haver de prendre cap decisió determinant.

Considerat globalment, el govern dels millors fou un govern gris, indecís i intranscendent. I no pas perquè Mas fos un polític mediocre, sinó perquè optà per la mediocritat, la continuïtat, les mitges tintes i el carrer del mig en els fets i les idees: casa gran, dret de decidir, consulta no vinculant, eufemismes d’aparador. El programa, com altres vegades, era “fer veure que”, amb l’objectiu d’enfilar-se damunt l’onada reivindicativa que s’alçava sota els seus peus. Superada la cresta del Primer d’Octubre i la sentència del Suprem, l’actual govern es prepara per al descens a la vall de l’onada. Ara toca apaivagar, amainar, decréixer, sempre des del simulacre. D’antuvi, el d’una negociació que comença amb l’exigència que l’independentisme, en paraules de la portaveu del consell de ministres espanyol, María Jesús Montero, “superi les posicions extremes”. L’estat hi “dialogarà” sols si renuncia a “l’extrem” de la independència, si l’independentisme es desnaturalitza i es limita a parlar d’allò que “càpiga dintre de la constitució”. Hi dialogarà verticalment, doncs, amb l’interlocutor agraït de l’atenció que vulgui concedir-li qui, en obrir la porta de la presó, adverteix que també la pot tancar i no té cap mania de “tornar-ho a fer”.

Que l’independentisme esdevingui virtual, sense cap aspiració positiva a la independència; aquesta és la clàusula dels indults i el paisatge després de la batalla. Amonestada pel Consell d’Europa, l’esquerra espanyola preconitza la desjudicialització de la política, però manté les condemnes. Predica amor, retrobament i reconciliació, però continua criminalitzant els presos amb un perdó que ni és justícia ni els restitueix integralment la llibertat. També aquí impera el simulacre. A Europa el règim espanyol es jacta de respectar la llibertat d’expressió i un grapat de compromisos democràtics, però a casa envia artistes i manifestants a la presó amb penes multianuals i arruïna famílies per una acció exterior de govern de caràcter diplomàtic.

Com totes les dictadures, Espanya persegueix retroactivament la dissidència i eixampla l’abast repressiu per associació i contagi, fins al darrer becari, com deia Soraya Sáenz de Santamaría en el seu programa de percaç. Sense el Primer d’Octubre, les quaranta-una persones que demà han de presentar-se al Tribunal de Comptes no serien encausades, perquè fins llavors ni el govern espanyol ni la judicatura no havien trobat cap raó per a inculpar-les. No és pel que feren com a servidors públics, sinó pel que féu el poble en exercici d’un dret, que els empaiten els hereus de la dictadura. La causa del Tribunal de Comptes no és cap processament singular, com han de ser-ho els litigis, sinó un més en l’ona expansiva d’una causa general que esclatà amb l’aplicació de l’article 155 i avança d’individu en individu en una metàstasi desenfrenada que el govern espanyol ja no és capaç d’aturar.

Com una taca d’oli, la repressió embruta tot allò que grapeja. Exactament com la mentida. No es persegueix pas l’independentisme, adveren, mentre no passi de la idea a la pràctica. La doctrina és prou coneguda. Tampoc la dictadura no perseguia ningú que no es fiqués en política. Igual com ara, la privadesa de la consciència concordava amb una hipòtesi de democràcia que a Espanya sempre caldrà conjugar en subjuntiu. Espanya fóra una democràcia “plena” si la divisió de poders impliqués un equilibri i no la usurpació de funcions. Podria passar per un estat descentralitzat si el poder polític, financer i mediàtic no s’acumulés desproporcionadament a la capital; si les comunicacions no passessin obligadament pel quilòmetre zero; si les competències exclusives de l’autonomia no les bloquessin decrets llei; si els governs autonòmics no fossin intervinguts quan l’estat és incapaç de resoldre un conflicte de legitimitats; si les nacionalitats no es degradessin al nivell de regions; si no es combatessin les identitats culturals i la pluralitat no es veiés com una nosa que cal enretirar del mig; si el dret a la llengua pròpia no es relegués a la intimitat; si…

Que les masses espanyoles celebrin aitals contradiccions, que n’acceptin les implicacions i n’aplaudeixin les conseqüències, mentre la convivència es deteriora i es frustra l’assaig de democràcia, és una prova de mala fe; però encara més és senyal d’incapacitat reflexiva. A Espanya hi ha una profunda tradició antiintel·lectual, que en èpoques de crisi esdevé militant. Durant els més de tres anys i mig que els polítics catalans han estat privats de llibertat i sotmesos a humiliacions de tota mena –encara no fa una setmana, el telenotícies del primer canal de televisió en feia befa quan informava de la sortida de la presó–, cap intel·lectual espanyol de prestigi no ha alçat la veu amb un sonor “j’accuse!” L’excepcionalitat de Ramón Cotarelo confirma la regla, car la seva posició envers l’autodeterminació l’obligà a expatriar-se. I dels estrangers que vocacionalment s’ocupen d’Espanya, gairebé cap no s’ha implicat en defensa de la minoria catalana. Els pronunciaments més aviat han anat en sentit contrari, amb migrades excepcions com la de l’hispanista emèrit anglès Henry Ettinghausen, l’italià Patrizio Rigobon i l’alemany Axel Schönberger. Deu haver-n’hi més, que ara no em vénen al cap, potser perquè en realitat no existeixen o perquè no s’han fet veure gaire.

L’intel·lectual és una espècie en perill d’extinció. L’any 1963, quan sols en faltaven cinc per a la revolta dels estudiants a la Universitat de Columbia, on ell ensenyava, l’historiador Richard Hofstadter publicà el seu estudi sobre l’antiintel·lectualisme a la societat americana. Observant com el poder i el coneixement, que havien convergit en els fundadors de la nació, s’havien anat separant –una separació que a Europa Max Weber ja havia definit en termes vocacionals–, Hofstadter remarcava que, quan el poder recorre al coneixement, no ho fa cercant l’intel·lecte en tant que funció crítica, sinó per instrumentalitzar la competència de l’expert. Hofstadter es preguntava si l’intel·lectual, en tant que expert, continua essent un intel·lectual, si no es converteix en un tècnic mental a les ordres dels patrons que el lloguen. I arribava a la conclusió, una conclusió que passats gairebé seixanta anys no ha perdut validesa, ans al contrari, que en gran part l’educació superior dels Estats Units aspira a formar experts que no són intel·lectuals ni persones de cultura i que, quan passen a treballar per al govern o la indústria o a les universitats mateix, no esdevenen intel·lectuals de cop i volta.

Si els experts serveixen per a certificar allò que ja és acceptat de molts, l’intel·lectual es caracteritza per pensar amb independència, assumint els riscs de la disconformitat. L’històric procés contra l’independentisme ha estat l’afer Dreyfuss de la nostra època. El còctel de prejudici i d’injustícia amb què s’ha inflamat la societat espanyola marcarà el mig segle vinent, com l’afer Dreyfuss marcà l’avenir de França al segle XX. Amb el temps, el silenci dels experts esdevindrà consens universal sobre la immoralitat de les sentències i la persecució dels defensors del dret d’autodeterminació, perquè, com en altres causes ja guanyades, l’expert acaba desplaçant-se gregàriament fins a situar-se a redós de l’opinió majoritària. Més curós de no sortir del consens que l’adscriu a un centre de poder que no pas d’exercir lliurement les seves facultats, el tècnic en qualsevol de les modalitats oficials del pensament fa bona la dita de Chesterton sobre els intel·lectuals que es mostren més cofois de posseir intel·lecte que no pas joiosos de servir-se’n.