Fotografia: saulgranda/Getty Images

L’estiu arriba per l’oïda. No és treure el nòrdic, no és endollar el ventilador, no és tenir més ampolles d’aigua a la nevera, no és embogir fent litres i litres de gaspatxo i altres sopes fredes, no és pintar-se les ungles dels peus. L’estiu és soroll. I per això arriba per l’oïda i ho fa la nit més curta de l’any, espetegant fins a la matinada, de traca en traca, de tro en tro, amb la contundència i la temeritat de la pólvora. Abans, ha fet tot de petits avisos perquè ens preparem per als canvis en el paisatge sonor, ara portes que peten, ara nens que juguen a pilota fins tard al carrer perquè l’endemà no hi ha escola, ara una colla de beguts que recita preciosos insults en la llengua de Bécquer al mig de la plaça, si hi ha sort en decasíl·labs.

Els primers avisos són esgarrifosos i sempre ens enxampen amb els pixats al ventre, passem de l’ensurt a l’enuig en un balanceig de pèndol que ens va acompanyant cap a un estat de crispació que si som sensibles als sorolls ens acompanyarà fins ben entrat setembre. Passi, senyora crispació, segui, posi’s còmoda, ja l’avisaré quan hàgim de sortir al balcó a reprimir-nos els quatre crits que, si no fóssim tan malaltissament coherents, deixaríem anar carrer enllà per fer callar tot el districte a cop de pulmons. Passi, segui i serveixi’s un parell de taps, aquest any els hem comprat de tons fluorescents, són preciosos i un cop te’ls poses et sents duplicat el so de la respiració i de tots els òrgans i t’endinses, ehem, en una aventura auditiva la mar d’inquietant si és de nit i et costa agafar el son.

L’estiu arriba amb els petards, hem quedat, doncs. Amb les finestres i els balcons oberts, sentirem amb una precisió manicomial tot el que passa a l’escala o al carrer. Ous que es baten a quarts de nou, videotrucades a l’hora que els roti, crits i plors de nens, converses telefòniques en tots els idiomes del planeta, discussions de parella, gemecs, esternuts, estossecs i altres reaccions auditives dels cossos de la gent que ens envolta, portes i finestres que peten, televisions, ràdios, telèfons sempre amb el volum idoni per fer molts punts a l’escala de Richter… Passada la revetlla s’obre del tot la veda per fer que el silenci sigui tan sols un vague record d’una època pretèrita que enyorarem obsessivament dia rere dia.

Escric això amb totes les finestres de casa obertes perquè circulin tant l’aire com la gata. Sento els camions i furgonetes que arriben a mig matí per descarregar caixes de begudes o de menjar congelat als dos centenars de bars que hi ha al voltant de casa. Sento el senyor filipí que riu pels descosits des que es lleva fins que s’adorm perquè és un tic. Sento els clients del bar xinès de sota que xerren a crits monosil·làbics. Sento les cotorres dels plàtans de davant. Sento les motos que baixen per la Ronda i tomben per Casanova agafant el revolt com si això fos Montecarlo. Sento el veí del darrere parlant per telèfon amb un soci seu amb qui han de buidar un pis com més aviat millor. Sento les veïnes italianes de dalt fent videotrucades eternes amb la família. Sento la nena petita dels filipins del principal cantant cançons inidentificables a les escales del pati amb un globus d’heli amb el número dos a la mà. Sento el veí de dalt de l’edifici de davant insultant la dona que el cuida al més pur estil abascalesc. Sento com canta melodiosament la veïna que treballa a la ràdio. Sento tota la discografia d’Elton John que posen en un pis de l’altra banda de la plaça. Sento que encara queda algun veí que ha de penjar un coi de quadre dec viure a l’illa de cases amb més sensibilitat artística de l’hemisferi nord. Sento la rentadora pre-democràtica de la senyora que no s’ha assabentat del nou horari de tarifes i robatoris de la llum. Sento que truquen i volen saber per què deixo la companyia del gas que em fot els quartos per serveis que no utilitzo mai i que per donar-los de baixa necessites una butlla papal escrita en lletra gòtica amb sang de vedella suïssa. Sento com cantusseja la veïna que planta esqueixos de llimoner a totes les llaunes d’olives que buida. Sento un gos que borda amb desgana des d’un balcó atapeït de plantes perquè l’han tancat una estona fora per poder fregar el pis sense que hi estampi les seves petjades immediatament després. Sento com miola la gata de casa perquè un colom desvergonyit s’ha assegut a la barana del nostre balcó, entre l’heura i l’esparreguera.

I sento la meva veueta rondinaire que es vol queixar de tot aquest bé de déu de sorolls però que alhora s’adona que passem de les vuit-centes paraules d’article que fa poc, una hora, arrencava amb una pàgina en blanc, el color del silenci, i que ara és plena de sons, paraules, imatges i fins i tot olors, i llavors sento, però ara no amb l’oïda, sinó que més aviat ho penso, dic que sento que l’estiu és una musa lluent, una musa que sua, que ensenya el melic, mastega xiclet amb la boca oberta i porta xancletes de goma de pneumàtic, però una musa. I me l’escolto.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.