L’estelada d’Elx

Diumenge passat, la “Policía Nacional” va requisar una estelada a un seguidor del Barça que es disposava a assistir, a Elx, al primer partit de Lliga de la temporada. No és la primera vegada que passa. Però tots tenim la sensació que els fets d’Elx van ser “diferents”. Per motius diversos. L’afectat era menor d’edat. La policia va emprar una violència desacostumada, en alguns moments clarament innecessària i gratuïta. I sí, també el menor, en un moment determinat, va abandonar la doctrina del “ni un paper a terra” i va intentar de respondre, amb un cop de puny, als agents que l’atonyinaven. Sortosament, tots aquests fets van ser enregistrats, de diferents angles, per nombrosos assistents. Altrament, el menor ho tindria ben fumut. Ja estaria condemnat. Les imatges, per contra, parlen ben clar. Per això podem fer-nos, sobre aquest episodi i amb la prudència que imposa no disposar de l’àudio detallat de l’incident, dues preguntes que convé mantenir ben separades: calia realment actuar i requisar l’estelada? Suposant que sí, va ser proporcionada la violència policial emprada?

Tinguem present, d’entrada, que hi ha una normativa (i és raonable que hi sigui) que preveu i habilita actuacions policials d’aquesta mena (requisició de material, detencions, etc.) en el context d’esdeveniments esportius quan es detecta una conducta que pot incitar a la violència. Pensem, per exemple, en el cas d’un seguidor que porta una bandera espanyola pre-constitucional (la de l’àguila) o amb simbologia nazi. Aquí no hi ha dubte: s’imposa la requisició immediata, fent ús de la força en cas de resistència (això sí, la força estrictament necessària). Per què? Doncs perquè ambdues simbologies susciten el record de dos genocidis (l’espanyol i l’alemany) que, en el context d’un acte esportiu multitudinari, poden incitar objectivament a la violència. Però es dóna una situació equiparable amb una estelada? Clarament, no. Com ja va establir, per cert, un jutjat de Madrid l’any 2016 abans de la final de Copa del Rei entre el Barça i el Sevilla.

Ser independentista és, simplement, una de les opcions ideològiques per les quals pot optar un ciutadà. En això consisteix l’anomenat pluralisme polític. Ningú no pot ser discriminat o maltractat pel simple fet d’haver-se decantat per una alternativa ideològica i política determinada. És inaudit que calgui recordar-ho, això, a l’Europa del segle XXI, però a l’Espanya del 2026 sí que cal, tal com hem vist a Elx. El mateix Tribunal Constitucional espanyol ha dit mantes vegades que la constitució espanyola no instaura una democràcia “militant”. És a dir, que no obliga els ciutadans a adherir-se als valors que estableix. Tampoc al valor de la unitat territorial que consagra, en termes gairebé bíblics, a l’article segon (“la patria común e indivisible de todos los españoles”). Fins i tot és possible defensar valors contraris, com el de la independència, i mirar de portar-los a la pràctica. Això sí, sempre “dentro de la constitución”, però aquesta és una altra història prou coneguda.

Per tant, diguem-ho ben clar: no incita a la violència el mer fet de portar una bandera que es limita a reflectir una opció política legítima. Punt. Ben mirat, no és tan inesperat (de fet, és habitual) que en un partit del Barça algú hi vagi amb una estelada. Menys encara si és un partit jugat a fora, però dins els Països Catalans. On hi ha el problema? Una altra cosa ben diferent és el malestar estomacal, la remoguda de vísceres, que deu originar, a molts ciutadans no catalanistes (inclosos policies), la sola visió d’un símbol tan “transgressor” com l’estelada. Però amb això no n’hi ha prou per a restringir un dret fonamental com la llibertat ideològica i d’expressió. Cal que es doni una situació objectiva d’incitació a la violència. I no es va donar a Elx.

Dit això, si la policia conclou que una estelada incita a la violència, per què no es requisen, també, les banderes espanyoles constitucionals (les que no porten l’àguila), perquè podrien produir el mateix malestar estomacal (i risc de reacció violenta) en els independentistes catalans o bascs? O és que catalans i bascs són més pacífics, menys avesats a la violència que no pas els “altres”, i poden reaccionar amb més calma a la visió d’una bandera, l’espanyola, igualment legítima, que no els agrada? Requisar o no una bandera depèn de la incitació a la violència que pot generar, objectivament, la seva simbologia, no de si aquesta s’ajusta, o no, al règim territorial actualment vigent. Quines obvietats que cal recordar!

Tot amb tot, els agents d’Elx van decidir d’actuar (només) contra l’estelada i, per tant, cal analitzar la hipotètica desproporció de la violència policial emprada. Aquí, la successió cronològica dels fets és capital, perquè és indubtable que, en un moment donat, el menor agredeix un agent i els “defensors” de l’actuació de la policia miraran d’argumentar que una actitud prèvia violenta del menor justificava l’atonyinament posterior. Però si examinem amb atenció les imatges, veurem que el menor és, primer, separat per la força del grup de persones on es trobava, rep després uns quants cops de porra i només llavors s’hi torna. Hi ha, per tant, una violència policial “prèvia” de la qual podem analitzar l’eventual desproporció amb independència de la violència “posterior” del menor. També és desconcertant que l’agent que s’apodera de l’estelada, en compte d’ocultar-la immediatament (perquè incita, segons la seva visió del món, a la violència), la continua enarborant mentre supervisa l’operació i etziba de tant en tant, juntament amb els seus col·legues, més cops de porra al menor. L’estelada sembla erigir-se, així, en una mena de trofeu, en una icona simbòlica per a deixar clar a tots els presents (i als espectadors de les xarxes) quin és el motiu de l’actuació policial.

He deixat per al final la perla dels fets d’Elx, l’episodi clamorós que cap jurista mínimament seriós, per molt “unionista” que sigui, donarà per bo: el cop de colze sec i poderós que un agent clava a la cara del menor barcelonista, que li fa rotar tot el cap, quan ja es troba a terra del tot reduït i immobilitzat. Una actuació institucional violenta, completament innecessària i gratuïta, que recorda les imatges que ens arriben de tant en tant dels EUA sobre intervencions policials desproporcionades contra les minories negres i similars. Sí, aquesta és, sembla, la realitat a la qual ens acostem: la normalització i naturalització de maltractaments policials i jurídics d’aquells catalans que no s’adhereixen al principi de la unitat territorial. Qui diu unitat territorial diu també, és clar, unitat de la llengua o unitat de la simbologia, com ens han mostrat els fets d’Elx. No dubtem, a més, que un canvi en les majories polítiques a Madrid no farà sinó accentuar i accelerar tots aquests processos discriminatoris. Què faran si en un partit apareixen deu mil seguidors amb estelada? Però intueixo que l’episodi d’Elx marcarà un punt d’inflexió. Arriba un moment en què la dignitat s’imposa i cal dir “prou”, “això ja no”. De fet, el menor va dir, amb la seva reacció –i encara que no en fos conscient–, “prou”, “això ja no”. És així, no d’una altra manera, com avança la història. Potser d’aquí a uns quants anys els llibres destacaran el tombant que va representar l’incident que es va produir a la cua d’accés a un estadi de futbol per a veure el primer partir de la Lliga 2026-27. Anomenaran aquest episodi històric “l’estelada d’Elx”.