Un dels supòsits subjacents més importants de la postmodernitat, o –en la terminologia de Bauman, que jo prefereixo–, la ‘modernitat líquida’, és que res no és estable, que tot es mou, fins i tot els elements aparentment més granítics de la personalitat individual.

Fa quatre decennis que alguns savis de la filosofia acadèmica van començar a suplir les bases teòriques d’aquesta suposada nova realitat, dient que l’individu és poca cosa més que la suma de la consumició dels discursos socials que té al voltant. I, essent així la realitat, explicaven, hauríem de mirar amb molta prevenció –si no directament amb desdeny– qualsevol persona que parli obertament d’essències o conviccions inestroncables.

Està molt bé aplicar l’escepticisme intel·lectual als discursos sagrats del passat i el present. Encara més: és absolutament necessari i, per a tots els interessats a comprendre l’engranatge del canvi social, una pràctica molt productiva.

Però quan ho fem també és important de no perdre de vista el paper essencial de l’esperança i la lluita en la vida de les persones. Per molt fictícies que puguin ser –en termes filosòfics absoluts– les identitats i les apologies morals d’aquestes identitats, hi ha molts moments de la vida que aquests ‘invents’, si vols, són l’única cosa que ens pot evitar el desànim, la desorientació i la desesperació que sempre volen induir els gran poders fàctics, en la seva croada constant per a controlar-nos la vida.

Dit altrament, un dels grans errors del corpus de pensament racionalista que va sorgir de la Il·lustració –i del qual la filosofia postmoderna és un mena de fill degenerat– era pensar que amb la destrucció crítica –més que justificada– dels supòsits absurds de les religions establertes vindria axiomàticament un cessament de l’impuls religiós en els homes i les dones, és a dir, el seu desig de connectar-se amb una força o una idea que els ajudés a transcendir la dificultat i la tragèdia, tan freqüent a la vida.

Fins als setanta les capes dirigents dels moviments d’esquerra a Europa i a les Amèriques entenien molt bé aquesta veritat paradoxal. Entenien que a la vida, per molt contingent i mal·leable que fos tot, a vegades no hi havia cap més remei que confegir un ideari de suggeriments transcendentalistes –necessàriament parcial i potser no totalment racional– i dur-lo sempre a la butxaca com a guia orientadora en el moment d’entrar, amb els companys, en la batalla social contra els poderosos.

Però, sota la influència d’aquests apologistes acadèmics de la liquiditat de tot i els seus acòlits conscients i inconscients en l’anomenada premsa de qualitat, aquests darrers anys moltíssims polítics ‘d’esquerres’ s’han declarat ‘pragmàtics’, ço és, disposats a no ofendre ningú i calcular-lo tot a l’hora de fixar programes i arreplegar vots.

Aquesta nova fornada de cínics –cal dir les coses pel seu nom–, que majoritàriament prové de les classes més formades i benestants de la societat, ha assumit, com el fatídic ‘ladrón’ de la dita castellana, ‘que todos son de su condición’.

Tanmateix, a diferència d’aquesta gent dedicada a l’art de fer carrera en espais sovint oleaginosos com una redacció, una facultat o el sanedrí d’un partit, on el codi social dominant exigeix que tots siguin sempre cool i incapaços d’admetre ni passions ni sorpreses, la major part de les altres persones entenen molt bé que reconèixer els fervors i les conviccions que portes dins, i actuar en conseqüència, no sols no és cap inconvenient, ans constitueix la diferència entre una existència de simulacre i la possibilitat de tocar, de tant en tant, el somni de la plenitud vital; i –cosa potser més important– donar als fills la possibilitat d’una vida més definida per la dignitat.

Recordeu això sempre que un gran savi de la premsa tradicional es dediqui, per enèsima vegada, a ridiculitzar el sobiranisme i els seus dirigents més resistents tractant-los d’il·lusos, ingenus o barroers.

Demaneu-vos qui d’aquest binomi, el comentarista que ho sap tot –i, especialment, que sap que els poderosos sempre guanyaran– o el polític impolític i somniador, viu una existència més ‘autèntica’ –i no, senyors filòsofs de la postmodernitat, no m’avergonyeixo pas de fer servir aquesta paraula.

Crec que els qui viuen fora dels recintes esmentats, on predomina el cinisme postmodern, optarien majoritàriament per l’últim. Per què? Perquè saben per experiència vital que en una lluita de llarga durada les persones imperfectes amb conviccions generalment guanyen els setciències mofetes.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb