15.01.2019 - 07:00
|
Actualització: 15.01.2019 - 10:35
El níxol perfecte per a la planta de posidó
Les illes Balears (Mallorca, Menorca i l’arxipèlag de Cabrera) i les Pitiüses (Eivissa, Formentera i els illots de Tagomago, Conillera, es Vedrà, s’Espardell i s’Espalmador) són l’arxipèlag que emergeix de la continuació a la mar de les serralades Bètiques. Se situen a 170 km de distància de la costa valenciana, separades d’aquesta per un canal que supera els 1.000 metres de profunditat (Álvarez, Grau, Marbà i Carreras, 2015). La seua climatologia mediterrània de caràcter subhumit, la llunyania a les zones de refredament de masses d’aigua (l’estret de Gibraltar i el golf de Lleó), així com l’escassa quantitat de rius a causa de l’alta permeabilitat dels materials rocallosos que les formen són les causants de l’excepcional transparència i oligotròfia de les seues costes. Allà on coincideixen aigües transparents, salinitat estable i fons poc profunds d’arena i roca trobarem l’ecosistema estrella de la Mediterrània: les praderies de posidònia (Posidonia oceanica).
Aquesta fanerògama marina endèmica del Mare Nostrum és la més extensa i estudiada de tota aquesta regió gràcies al seu gran valor com a espècie estructural generadora d’hàbitat i el seu incalculable valor ecosistèmic. Com a planta superior, té una estructura complexa formada, d’una banda, per la mata, que és tota la part que queda soterrada de la praderia, composta pels rizomes (ortòtrops i plagiòtrops), les arrels i el sediment intersticial. En el seu màxim desenvolupament, genera estructures escull-barrera que poden arribar als 100.000 anys d’antiguitat (Arnaud-Haond et al., 2012). D’altra banda, hi ha l’estrat foliar, que és part de l’organisme que queda per sobre del fons; el formen les fulles que creixen des dels àpexs dels rizomes, agrupades en feixos d’entre quatre i vuit fulles. Aquestes fan al voltant d’un centímetre d’amplària i poden arribar fins a un metre de longitud en el millor dels casos.
«Allà on coincideixen aigües transparents, salinitat estable i fons poc profunds d’arena i roca trobem les praderies de Posidonia oceanica»
Posidonia oceanica es reprodueix principalment de manera asexual mitjançant estolons, tot i que també és capaç de produir inflorescències hermafrodites que desenvolupen unes llavors molt característiques anomenades comunament «olives de mar». Els trets que la fan tan important són molts i variats: oxigena les aigües, contribueix a fer-les transparents, amorteix l’onatge i els corrents, reté el sediment d’allà on s’estableix, i a més és generadora de multitud de microhàbitats que són aprofitats per nombroses comunitats d’organismes (invertebrats sèssils i epífits, nombroses espècies íctiques –incloent-n’hi algunes d’interès pesquer–, aus marines, rèptils i espècies amenaçades). Fins i tot quan és morta, la posidònia continua proporcionant beneficis ecosistèmics, ja que proporciona carboni orgànic a la cadena tròfica, i quan s’acumula a les platges genera biodiversitat intersticial i contribueix al bon funcionament de les dinàmiques sedimentàries litorals, el que ajuda a mantenir la configuració del perfil costaner.
D’altra banda, l’ésser humà ha utilitzat la posidònia de manera tradicional per femar els camps, per embolcallar objectes fràgils que havien de ser transportats, i fins i tot com a planta medicinal, macerada amb alcohol per tal de facilitar la cicatrització de les ferides. Però, en l’actualitat s’utilitza com a sentinella de la qualitat de les aigües així com per a monitorar els canvis que ocorren en l’ecosistema en conjunt. A més, la biodiversitat que es genera al seu voltant permet la proliferació i exportació d’estocs pesquers.
Llig l’article sencer al web de Mètode
Balma Albalat Oliver. Graduada en Ciències del Mar a la Universitat d’Alacant. Voluntària del GEN-GOB Eivissa i col·laboradora de la Sociedad para el Desarrollo de las Comunidades Costeras (SOLDECOCOS).
