L’esquerda inevitable entre Rajoy i el PSOE

Fa tot l’efecte que s’ha superat una altra etapa. I allà a Madrid comença a anar cadascú a la seua. Per poques llums que tinga Sánchez, ja pot veure que tal i com van les coses no tenen cap opció. Però si es desmarca de la política que fins ara ha dut el govern d’allà, tots els mitjans se li llençaran al damunt. No deu tindre massa marge de maniobra. Però, per damunt de tot, el que no té és temps. Ara mateix, per al final de setembre nomes resten 85 dies. Però encara hi ha més. El govern de Catalunya està passant a la ofensiva. Tira pel dret en les oposicions al cos dels mossos, per exemple. I es constata que no passa res. Recorde quan es parlava d’aquella metàfora del tren sense frens baixant per un pendent. Ara ja va desenfrenat.

M’agrada molt el concepte ‘sucursal ideològica’ del PSOE respecte el PP. Jo he pensat més en un xantatge: si no em segueixes t’acusaré de ser poc espanyol. I el PSOE ha seguit massa cops aquest joc.
Espanya no és (encara) un país de pensament únic. De ben segur que al PSOE i a d’altres partits hi ha (ha d’haver-hi) gent intel.ligent disposada a afrontar el conflicte i negociar com a persones civilitzades.
Mentrestant, Rajoy farà allò que millor sap fer i li és més senzill: res. I acusar de poc patriota tothom qui no el segueixi en el seu numantisme. Esperem que per poc temps.

Al meu entendre la qüestió que està plantejant una majoria de catalans, en primera instància, és una qüestió de democràcia. És a dir, la decisió l’ha de prendre la gent i el que han de fer les autoritats és facilitar que es pugui decidir de forma lliure i informada. Si alguna actitud cal rebutjar és la dels que obstaculitzen e intenten impedir que es voti. En la defensa de la democràcia que pensin els espanyols que si ens la laminen als catalans també se la treuen a ells.
La segona qüestió que plantejo és que la independència de Catalunya no destorba per a res el concepte d’una Espanya plurinacional. Si els espanyols volen fer aquest camí i construir un nou ideal nacional, més inclusiu, que no dubtin que la majoria dels catalans no els ho destorbaran. Però és un objectiu seu, que tard o d’hora segurament es plantejaran. Construir unes relacions entre les nacions més inclusives i més democràtiques, reformant l’estat i alliberant-lo de la casta que el controla en interès propi. En aquest sentit segurament els reformistes de la democràcia espanyola trobaran moltes complicitats a Catalunya.
Aquí però ens cal prendre un camí nou, a partir de la decisió popular, per tal d’afrontar els reptes que ens està plantejant el segle, que no són pocs i que amb la Independència els podrem encarar, els haurem d’encarar, amb renovades forces i sense la cotilla centralista que ens oprimeix. Els problemes els tenim davant: pobresa, seguretat, medi ambient, educació, energia, aigua, equilibri territorial, etc.

A vegades ens deixem dominar per la complicació de tot plegat, ens amoïnem, dubtem, ho veiem difícil –ho trobo normal i inevitable…

Mentrestant, la nau va, a tota vela. Aquesta setmana, amb l’acte de dimarts al Teatre Nacional de Catalunya i la publicació del web garanties.cat, hem revertit la idea que el referèndum era incert. L’expectació és gran, els actes d’explicació pel territori poden agafar molta força. El compromís independentista es reforça. No m’esperava la repercussió en la premsa internacional, que va convertir en notícia destacada el fet que la Llei del referèndum estableix que, quan guanyi el Sí, Catalunya serà independent de forma quasi immediata –i que si guanya el No, eleccions autonòmiques.

El que sí que esperava feia molts mesos és el que exposa l’editorial: l’escletxa i la divisió en el costat dels adversaris es van fent més grans, com passa sempre que un moviment social té prou empenta en la seva reivindicació. Hi ha molta pressió sobre l’Estat espanyol, que no reconeixeran, com és natural. Però és tonto per part de Rajoy fer veure que ignora la pressió, quan l’avís ja s’ha tornat públic, amb editorials i notícies a The Irish Times, el Financial Times, The New York Times, etc. I algú deu haver trucat a Pedro Sánchez perquè espavilin.

No deixo de pensar en un pas més enllà. Nosaltres els principatins estem a punt d’anar-nos-en, sigui via un referèndum que cada cop tinc més clar que guanyarem els del “Sí”, sigui via una DUI si Madrid duu la seva negativitat als seus extrems més ridículs. Però aquesta mateixa negativitat està impactant negativament a la resta de l’estat espanyol. Simplement, l’aparell estatal i la seva premsa estan provocant tant a la seva població contra nosaltres, i ho fan tan clarament per tapar les seves pròpies vergonyes, que els primers signes de divisió ja estan apareixent. De moment és un PSOE en crisi d’identitat, un exèrcit clarament emprenyat i amb ganes de fer-ne una, i una població dividida entre els que voten PP i els que tenen clar que alguna cosa està fallant, sense que ningú no els digui realment quina. Quan nosaltres els principatins no hi siguem i s’hagin quedat sense els nostres diners arrabassats, tota aquesta volatilitat ha d’explotar per alguna banda. No m’atreveixo a dir quina, però sort en tindrem de no ser-hi.

Sembla, només dic que sembla, que el PSOE no està disposat a ser l’escolanet del PP i per tant en la conversa que han mantingut ahir aquest caràcter haurà sortit i tenint en compte que el tema estrella haurà estat el cas de Catalunya, també podem pensar que Rajoy ho tindrà més difícil si vol adoptar una mesura violenta contra la nostra nació. Si s’atrevís a fer-ho pressionat per la dreta ultramontana i unionista que l’envolta, ara sap que haurà de comptar amb els socialistes per fer qualsevol acció, més encara quan no té la majoria absoluta, i el Pedro Sànchez ja li ha deixat ben clar el que pensa: coincideix que no vol que es trenqui Espanya (ho diuen així), però que en cap cas acceptarà cap mesura violenta com ara la suspensió de l’autonomia i si això és fa caldrà que el PSOE faci un referèndum intern per decidir-ho hi haurà, novament, divisió assegurada.

Els socialistes saben que la ciutadania catalana no renunciarà a fer un referèndum i que és més que probable, que la resta dels Països Catalans, governada per socialistes, no voldrà que s’apliquin mesures violentes contra nosaltres, amb la qual cosa els socialistes també hauran de pensar que no volen sortir d’un pollastre per anar a parar-ne a un altre, i per tant, cal actuar amb cautela però sense encantar-se. Si passés això, s’obren dues opcions pel que fa al nostre referèndum: o el celebrem el dia 1 d’octubre passi que passi i peti qui peti, o s’obre la possibilitat de fer-lo pactat una mica més tard, aprovant una proposta al Congrés amb una suma dels vots del PSOE, Podemos, els independentistes i alguns vots més que caldria repescar. Si es fes la segona opció ha de quedar clar que només es podrà donar un temps petit de pròrroga i que hi ha d’haver garanties notarials i per escrit que el referèndum es amb farà d’acord amb el govern espanyol, que serà vinculant, que votarem només els catalans i que tant el govern espanyol com el català acceptaran els resultats amb les conseqüències que se’n derivin. La segona opció és la millor per Espanya, Per a nosaltres tant ens fa l’una com l’altra, perquè volem votar i podrem fer-ho en qualsevol de les dues possibilitats, per amb la segona estarem més tranquils.

Aquesta vesprada en Tele 5, han entrevistat Sánchez. M’ho he empassat de cap a cap. Casualment, perquè no veig gens de tv, no d’aquesta ni de cap altra.

Ja sabem Tele5, aquella tele berlusconiana que es va adherir -i en continua apegada com una llepassa- al “Manifiesto por la lengua común” dels intel·lectuals* españols pel seu idioma encapçalats per Fernando Savater, Félix de Azúa, Arcadi Espada, Álvaro Pombo, Vargas Llosa, J.A. Marina, de Carreras (crec), Boadella, i la resta d’espanyolalla, etc. allà pel període Plistocè.

Un monument al cinisme supremacista imperial de l’estat colonial.

*(Joan Fuster deia que “intel·lectual” és aquell que s’enfronta al poder, no aquells que van al llom d’ell, vitat?)

Donc bé, el tal Sánchez, a requeriment de l’entrevistador, un altre tal Piqueras, ha dit que estava fortament unit e la qüestió d’estat que és l’1 d’Octubre i l’embat del bloc independentista i España. I que calia una solució política tot fent una crida fins a ERC i PDECAT.

No n’he vist cap esquerda ni fissura entre tots dos. A mi em recorda els recents temps paleolítics en què un tal Aznar ens acusava a tots els súbdits d’aquell estat que no combregàvem amb la seua follia, d’ETARRES. Ara estan a puntet de repetir la mateixa jugada.

Ser imperialista és l’única manera d’estar espanyol. Ja ho veureu.

És més, el tal Piqueras ha insinuat una certa “podemització” del psoE. Que al tal Sánchez li ha vingut de perles per tal de proclamar-se d’izquierdas.

Com despús-ahir un tal Felipe González també ho feia. El “bloque constitucionalista”

Aquells dos insignes profeixistes disfressats de demòcrates arnats) Ortega i Unamuno els ataüllen des d’ultratomba. A ells.

Mentrimentres: en Joan Fuster i Ortells els fa una botifarra, a tots “ellos”, mig burleta 🙂

Hi ha quelcom que em grinyola: el temps. En Sanchez reacciona a terminis passats, si ara vol articular una proposta al seu partit – que no és gens clar que el segueixin -, fer-la arrbar al congrés, debatre-la… i tot això dins els terminis que marca al procediment i amb l’agost pel mig és clar que fa tard. I que tampoc trobarà complicitats; compareu aquestes presses amb la resposta absurda de la presidenta del congrés a en Puigdemont, que la seva exposició no la contempla el reglament.
Vaja, que ni pot forçar una proposta ni té temps per fer-ho. Sembla un discurs que només serveix per a marcar perfil.

Tot està ‘obert en canal’ i el ventall de possibilitats es gran i molt fort. Ja sabíem que seria així. I res es segur. Bé, potser sí que hi ha una cosa que sembla segura, que res no tornarà a ser com abans per Catalunya. De fet, la ruptura de Catalunya i Espanya ja es veu irreversible; nomes es qüestió de temps. Molts creiem i volem que en el mes d’0ctubre proper hi hagi ja enfilada la nova ruta per Catalunya. No descartem, però, de que potser no hi obtindrem el cent per cent dels nostres desitjos, però que, en tot cas, ens serà prou suficient, per la que ja tenim a tocar: LA NOSTRA REPÚBLICA LLIURE.

Els nostres dirigents ens ho estan portant magníficament be. Reitero que cal que confiem en ells; son els mes ben situats i amb molt elevades vàlues personals per a decidir el que sigui mes convenient segons cada situació. Nosaltres nomes a prendre til•la en quantitats industrials (jo, personalment, odio la til•la).

Si no preneu til•la o qualsevol altra estupidesa, també us podeu divertir molt l’ànim pensant en com es nota que tenen el cos de tremolins i cagarrines els nostres enemics d’Espanya (apart, que no tots els espanyols ens son enemics, tinguem-ho ben clar).

I per a relaxar tensions no hi cosa millor que fer alguna cosa practica per la nostra causa. No em vull fer pesat: però, recordeu que una petita cosa feta per un, (treballar el bloc dels indecisos i dels de mes de seixanta anys potser encara influenciats per els tres ‘dinosaures’ que acaben de manifestar-se) si les nostres petites accions, dic, les multipliquem pels milions que som, HO PODEM TOT!

Que ningú s’enganyi. Qualsevol cosa que vulgui dir pactar quelcom amb Espanya, vol dir sacrificar drets. La única cosa discutible estaria en el temps. Podria ser de seguida, o més tard, però ens enganyarien sense cap dubte. Ara els falta el temps que han estat perdent miserablement, i només per això mostren les dues cares: la del “poli bueno y el poli malo”, però seria d’il·lús no veure que tots dos son igualment polis i cap dels dos és “bueno”.
Espanya no sap pactar. Els sembla que només ho fan els dèbils i quan ho fan per força, com és el cas, no pensen mai en complir-lo, si no en com incumplir-lo. De vegades amb una simple i descarnada traició, de vegades amb maquinacions ocultes per a fer mal al contrari, però mai compleix cap pacte. No n’hem tingut prou amb 300 anys de via crucis? Tampoc aprendrem res, com fan ells?
No s’ha de pactar res abans del referèndum. Tindrem temps de sobres de fer-ho després si és que ens interessa i en igualtat de condicions.
A banda d’això, i permeteu-me dir-ho perquè si no explotaria, el “postureo del Sanchez com a polític de Madrid que entén més als catalans, que evidentment és mentida, no va dirigit a fer o no fer el referèndum ni a res que s’hi assembli, si no que va més directament a desprestigiar i canviar d’una vegada a l’Iceta, que amb la seva careta anti-Catalana s’està quedant amb la pell i els ossos del que va ser un partit important i de molt valor a l’hora de les eleccions estatals. Per a mi que el vol substituir per el seu portaveu, que darrerament no para de sortir a la tele i te una imatge de més català progre que de funcionari de finestreta. El temps ho dirà, però a mi em sembla que l’Iceta te els dies comptats com a president del PSC. I és que una cosa és deixar de ser socialista, i una altre és voler que els catalans se l’estimin, portant-se clarament com a un anti-català.

L’unionisme vergonyant de Sánchez no és alternativa a l’unionisme del PP.

Els batlles del PSC apreten. Sánchez agafa les tesis de l’unionisme vergonyant (Podemos, comuns…) i es fa el demòcrata demanant negociació ( el pacte només és eina de confrontació!). La divergència, si es pot dir així, entre el PP i el PSOE és en la repressió contra Catalunya. El PP va de cara al precipici i el PSOE està atrapat perquè la corda de la “unidad de España” que els uneix el pot arrosegar. En el fons el PP (“antiespanyol”) pot sobreviure millor a la separació de Catalunya encolomant la desgràcia als antipatriotes del PSOE. I seguir cavalcant…

Esta ben clar que per al PP Espanya és el PP. Per això varen fer un cop d’estat de veritat i varen guanyar la seva guerra i per això la seva actitud es la de la postguerra. No tenen adversaris ténen enemics. La seva ideología política es tèrbola, però la seva convicció és clarament “contrareformista”. La Democracia els fa pruïja, estan incomodes però mànen i s’en aprofiten i ho fan amb el cap ben alt i “con hidalguia en el porte”. El seu genoma es imperial

Vist de (no gaire) lluny: a la Catalunya Nord ben dissortada, el posicionament aquest ‘nou’ del P S (pedro s) no és res més que una manera de fer, o, millor dit, paraules sense futur positiu per a nosaltres. Retraçar unes setmanes per fer-ho a l’espanyola (o d’acord amb la legalitat d’aquest estat) crec que sabem on ens portarà: no a la REAL i TOTAL independència (de decisió) que ARA hem d’acabar exercir de primera,
… i desprès actuarem com volem o, millor dit, actuareu com voleu els catalans pricipatins (que ben poc, rarment, em deceben).
No podem/Podeu, moralment i ànimament parlant, retardar res
sense sentir-nos vergonyosos (un poc) i desprès amb molta probanilitat molt o del tot enganyats…

… i compta que no ens sentissim enganyats pel PS però per nosaltres mateixos (o els que ens representin) que seria el pitjor que podria passar!

Teo
Nordista

Sanchez ha entés que vol el poble espanyol: “denles algo y que se callen ya estos catalanes” i li diu a Rajoy: “tu no les quieres dar nada porque así no pierdes votos de los que dicen a esos ni agua”, pero yo voy a por lo del “denles algo”. El Iglesias que se la ensuma diu: “no voteis” ja no sap que dir, el Sanchez li ha guanyat la batalla. La ultima frase del article diu: La pressa sobtada de Sánchez és, doncs, una magnífica notícia. La magnifica noticia es el denles algo y que se callen ya? No ho entenc. Perquè el “denles algo” ès més intel·ligent que la postura del Rajoy i tot el món l’aplaudirà. Però aquest “algo” ja sabem que serà: ens deixeràn ballar sardanes i fer castells. O vostè es creu que Sanchez permeterà un remerèndum pactat? Amb les enquestes dient que perderàn, no fotem!!