Aci podeu veure el vídeo:

L’espectacular discurs inaugural de la diputada… per vilawebtv

«En primer lloc, al meu discurs inaugural vull retre homenatge al meu predecessor, Douglas Alexander [Partit Laborista]. Va servir el meu districte electoral durant molts anys. De fet, jo només tenia tres anys quan va ser elegit. Vull agrair-li tot allò que va fer per la circumscripció i, especialment, vull esmerçar un moment a felicitar-lo per la dignitat amb què es va comportar en una nit electoral molt difícil. Ho va fer orgullós, va fer orgullós el seu partit, i li desitjo el millor futur.

Dit això, quan vaig descobrir que la tradició estableix que en un discurs inaugural s’ha de parlar sobre la història de la circumscripció pròpia, vaig decidir d’investigar. I mirant el discurs inaugural dels meus col·legues de l’SNP, m’he adonat que sovint esmenten Rabbie Burns. I tots proven d’establir una connexió intrínseca entre ells i el seu electorat. Tanmateix, no sento pas la necessitat de fer-ho, això, perquè durant la meva recerca vaig descobrir un fet que ho supera tot. William Wallace [heroi nacional escocès] va néixer al meu districte electoral.

Centres d’ocupació

[…] Però la veritat és que dins la meva circumscripció no són pas tot flors i violes. Hem vist com s’hi deterioraven els centres de les ciutats. Hem vist com els nostres veïns es deterioraven. El nostre índex de desocupació és més alt que no el de la mitjana del Regne Unit. Cada nit, un nen de cada cinc a la meva circumscripció se’n van a dormir amb gana. I el centre d’ocupació de Paisley és el tercer d’Escòcia en nombre de sancions.

Abans de ser escollida vaig fer de voluntària per a una organització caritativa i hi havia un senyor que em va acabar agradant molt. Era un d’aquests paios que han estat maltractats per la vida de totes les maneres imaginables. Penseu en allò que vulgueu, ell ho ha hagut de suportar. L’home solia venir a aquesta casa de la caritat per obtenir menjar. Vaig asseure’m amb ell i em va explicar que tenia por d’anar a l’oficina d’ocupació. Deia: ‘He sentit tot d’històries, Mhairi. Miren d’enganyar-te i diuen que sóc un mentider. Jo no sóc cap mentider, Mhairi, no ho sóc.’ I jo li vaig dir: ‘D’acord, calma’t. Digues la veritat i no hi haurà cap problema.’

No el vaig veure durant una setmana, dues, tres. Estava realment preocupada. I quan va tornar vaig demanar-li: ‘Com et va?’

I, sense dir ni una paraula, va arrencar a plorar. Aquest home fet i dret, plorant a llàgrima viva davant una noieta de vint anys. Què havia passat? Que els diners que normalment destinava a pagar el bitllet per arribar a la casa de la caritat, va decidir que els destinaria a anar a l’oficina d’ocupació. I arran d’això, no va menjar ni beure durant cinc dies. Un dia, quan era dalt l’autobús per a anar a l’oficina d’ocupació es va desmaiar d’esgotament i deshidratació. Va arribar 15 minuts tard a l’oficina d’ocupació, i va ser sancionat durant tretze setmanes.

Ara, quan el ministre, en el seu pressupost, parlava d’arreglar el sostre quan el sol brilla més, hauríem de preguntar-li on és que el sol brilla? Quan deia que certs beneficis no lligaven amb certs estils de vida, es referia a aquest estil de vida?

Bancs d’aliments

Si anem encara més enrere, quan van demanar al ministre de Treball si hi havia correlació entre el nombre de sancions i l’augment d’usuaris dels bancs d’aliments va dir: ‘Els bancs d’aliments tenen un paper important en la provisió de benestar local.’ Renfrewshire és el tercer banc d’aliments en nombre d’usuaris. I va pujant i pujant i pujant.

Els bancs d’aliments no formen part de l’estat de benestar, sinó que són el senyal que l’estat de benestar falla.

El meu pis

El govern em paga, gràcies als contribuents, perquè pugui viure a Londres mentre serveixo els meus electors. El meu pis és subvencionat pel contribuent. Ara, el ministre en el seu pressupost ha dit que no és just que les famílies que guanyen més de 40.000 lliures a Londres tinguin les rendes pagades pels treballadors. En canvi, en el cas d’un diputat està bé? En aquest pressupost el ministre també ha abolit qualsevol subsidi per als menors de vint-i-un any.

Ens trobem en la situació ridícula següent: a tot el Regne Unit, sóc l’única persona de vint anys a qui el ministre està disposat a ajudar a pagar el pis.

Tenim un dels governs més insensibles i intransigents que el Regne Unit ha vist des Thatcher.

El Partit Laborista

Ara he d’adreçar-me als qui comparteixen el banc amb mi. He estat en aquesta cambra deu setmanes. Hi he estat molt quieta expressament, i he escoltat amb atenció tot allò que s’hi ha dit. He escoltat discursos des dels bancs del Partit Laborista sobre el preocupant augment del nacionalisme a Escòcia. En realitat tots aquests discursos han servit per a demostrar la profunda manca de comprensió que té el Partit Laborista sobre Escòcia.

Com molts membres de l’SNP, provinc d’una família laborista tradicional i sempre dic que crec que és el Partit Laborista que em va deixar a mi, i no a l’inrevés. L’SNP no va triomfar gràcies a una onada de nacionalisme; de fet, el nacionalisme no hi té res a veure, amb tot això que ha passat a Escòcia.

Nosaltres triomfem gràcies a una onada d’esperança, l’esperança en alguna cosa diferent, en alguna cosa que milloraria les polítiques neoliberals de Thatcher que es fabriquen des d’aquesta cambra. L’esperança que els representants podrien donar veu als qui no en tenen.

No dic això per abocar sal a les ferides que estic segur que tenen molt obertes molts membres d’aquests bancs, tant en el terreny polític com en el personal. Col·legues, amics, possiblement han perdut l’escó. Ho dic per posar un mirall a la cara d’un partit que sembla haver oblidat la mateixa gent que se suposa que representen, i les mateixes coses per les quals se suposa que han de lluitar.

Després d’escoltar les intencions del líder laborista, que dóna suport als canvis fiscals que el ministre ha exposat, he de fer una súplica amb les paraules d’un dels vostres, i un heroi personal meu.

Tony Benn va dir una vegada que en la política hi ha penells i rètols clars. Els penells giraran en la direcció del vent de l’opinió pública, i tant se’ls en donen els principis. I després hi ha els rètols, que destaquen la veritat ben alta. I assenyalen una direcció i diuen que aquest és el camí per a una societat millor, i la meva feina és convèncer la gent.

Tony Benn tenia raó quan va dir que les úniques persones que val la pena de recordar en la política són els rètols.

Ara, és clar que tindrem diferències polítiques, i que en uns altres parlaments podem ser partits rivals, però ací no. Per molt que ho vulgui, l’SNP no és l’únic partit de l’oposició. Però tampoc no ho és el Partit Laborista. És junts que hem de formar l’oposició. I si volem ser efectius hem de fer oposició, i no abstenir-nos. Així, doncs, obro una mà d’amistat que només espero que s’accepti. Unim-nos, siguem aquesta oposició, siguem aquest rètol que ens parla d’una societat millor. En última instància, la gent necessita una veu, una ajuda. Donem aquest veu i aquesta ajuda.»