L’espanyolisme s’aferra, obedient, al PSC però l’independentisme guanya millor que mai

  • La victòria en escons i en vots situa l'independentisme en una gran posició de força, que ERC té el dret de decidir com vol encapçalar

Vicent Partal
14.02.2021 - 23:46
Actualització: 15.02.2021 - 00:27
VilaWeb

Atenció a la dada, perquè amb aquesta ja són tres eleccions seguides al Parlament de Catalunya que ha guanyat l’independentisme. Això no és, per tant, cap fet esporàdic, sinó una tendència perfectament consolidada. L’independentisme va guanyar el 2015, amb 72 escons; va guanyar el 2017, amb 70; i ha guanyat encara més clarament el 2021, de fet amb el millor resultat: 74 escons. I amb una dada molt més important encara: per primera vegada l’independentisme supera el 50% dels vots, diàfanament: 51,3%, segons els resultats provisionals.

Contra aquesta potència electoral, contra aquesta realitat sociològica i política tan massissa i tan rotunda, que ni la violència política ni la repressió no poden frenar, l’espanyolisme ha optat en les dues darreres eleccions per una tàctica pírrica que consisteix a guanyar sistemàticament el premi de consolació: concentrar el màxim nombre de vots en un sol partit per aparentar una victòria que no tenen en escons i aquesta vegada ja tampoc en vots. Ells solament juguen al màrqueting, al titular del minut immediat, que els permetrà de provar de fer veure que el país no és allò que en realitat és.

L’operació Illa, doncs, ha funcionat. I la veritat és que impressiona molt de comprovar fins a quin punt n’arriba a ser, d’obedient, el vot espanyolista. Fa tres anys els van dir que havien de concentrar el vot en Inés Arrimadas i Ciutadans va obtenir 36 diputats. Ara els han dit que havien de concentrar el vot en Salvador Illa i això han fet. Els 36 diputats de Ciutadans del 2017 han passat a 6, el PP encara ha perdut un escó dels pocs que tenia, de 4 a 3, i solament els ultres de Vox, amb 11 escons, han resistit l’ordre imperativa d’aferrar-se als socialistes per mirar d’aparentar uns quants mesos més que Catalunya no se’n va. Però, a diferència d’allò que li va passar a Arrimadas, ara han pogut guanyar en vots però no han pogut evitar l’empat a escons amb ERC. Una victòria, doncs, encara més pírrica que no la de fa tres anys.

Amb aquest resultat, hi ha la possibilitat que l’independentisme reedite l’acord de govern entre ERC i Junts. No serà fàcil, vist tot això que hem viscut aquests darrers mesos i anys. Però sembla l’opció més sensata, especialment en veient la deriva que ha agafat i agafarà encara més el PSC com a líder i refugi de l’espanyolisme a Catalunya. I tenint en compte que tan sols caldria l’abstenció de la CUP per a fer-lo possible. Amb Pere Aragonès, indiscutiblement, com a president de la Generalitat, vist que els republicans són els qui han passat davant en la competició interna dels grups independentistes.

De tota manera, ha de ser Esquerra qui diga primer de tot què vol fer. Hi tenen dret. En campanya ERC ha parlat de proposar un govern que inclogués els comuns, la CUP i Junts, una coalició que ningú no veu molt possible, i també ha parlat en algun moment de governar tota sola, amb el suport parlamentari dels altres grups independentistes. En qualsevol cas, els republicans poden sentir-se satisfets, perquè el resultat d’anit culmina les seues aspiracions d’aconseguir la presidència de la Generalitat.

Quant a les altres formacions parlamentàries independentistes, la CUP pot estar especialment satisfeta del resultat aconseguit, que l’acosta al millor que mai havia obtingut i que la duu a superar els comuns. Després de la patacada del 2017, la CUP tornarà a tenir un paper fonamental en el nou parlament i qui sap si també en el nou govern.

Quant a Junts, tot i la decepció evident que els deu originar no haver guanyat com esperaven, tenen malgrat tot prou motius per a sentir-se satisfets. Han guanyat a la demarcació de Girona i a la de Lleida, són la primera força municipal de llarg, perquè han vençut en 559 municipis (Esquerra en 262 i el PSC en 106) han deixat fora del parlament el PDECat, que ha competit directament i molt agressivament contra ells aprofitant-se d’uns drets electorals que al final del recompte s’ha vist molt clar que no els corresponien políticament, tot i que sí legalment.

Els 70.000 vots llargs del PDECat finalment no han servit de res en termes parlamentaris, com totes les enquestes serioses anunciaven. Excepte, precisament, per a fer mal a Junts, perquè el nou partit del president Puigdemont i Laura Borràs ha quedat 34.000 vots per sota d’Esquerra, aproximadament la meitat només dels que ha obtingut el PDECat. Que el partit de Jordi Pujol i Artur Mas acabe el seu recorregut polític així és una mostra més del canvi de soca-rel que ha fet aquest país en ben poc temps.

I una darrera anotació, en aquest cas de política espanyola. Pedro Sánchez té motius per a estar preocupat. El resultat, i les maneres abruptes i gairebé insultats de Salvador Illa dificultaran de segur l’entesa a Madrid entre el Partit Socialista i Esquerra Republicana. Oimés tenint en compte que l’independentisme rupturista, els grups que han marcat com a línia política la unilateralitat i una posició ferma davant el govern, sumen 41 escons del total de 74 que aconsegueix el moviment.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any