Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’estiu del 1999, el gran Ramon Barnils (1940-2001) va publicar un article al setmanari el Temps titulat ‘El País (El País – Espanya)‘, que era una ressenya sucosa sobre un estudi de Josep Palou. En un punt del text, Barnils enumera tot de temes del llibre i escriu dos mots que, per poca sensibilitat lingüística que tingueu, us deixaran admirats i, alhora, us faran esbossar un somriure: ‘la borbonalla i l’espanyolam‘. Són dos mots que no trobareu a cap diccionari, però que de segur que tots heu entès: són noms col·lectius, però, evidentment, no són neutres. Quan diem espanyolam no diem ‘conjunt d’espanyols’ i prou, sinó que hi afegim un pessic de familiaritat, si no d’irreverència. I quan diem borbonalla parlem, és clar, de la família Borbó, però amb una càrrega irònica que ens fa vorejar la falta de respecte, si no l’insult. Quin un, en Barnils! Ell sí que no escrivia mai a la babalà. Sabia sempre què deia, per què ho deia i amb quina intenció ho deia. Per això –i per més raons– era un periodista extraordinari.

Ací Barnils se serveix d’un recurs magnífic per a crear mots nous: la sufixació, o derivació amb sufix. El català en té molts, de sufixos: si us abelleix, consulteu els cinquanta-cinc més usuals en aquesta pàgina de la Viquipèdia. Dissortadament, amb l’empobriment de les llengües, ens trobem que aquest recurs també cau en desús. En el nostre cas, a més, la interferència del castellà fa que tot un seguit de sufixos que havien estat molt ‘productius’ durant segles ara perillin.  Avui n’he triat tres que trobo especialment expressius.

-am

El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana (el DIEC no conté sufixos) el defineix així: ‘sufix […] que significa “conjunt o gran quantitat de”, sovint usat en to despectiu’. La gràcia d’aquest sufix és, efectivament, el to. Mirem, per exemple, mossam (derivat de mosso o de mossa). Podem dir que és, ‘simplement’, un sinònim de jovent? O femellam: és una ‘multitud de dones’ i prou, com diu el DIEC? De cap manera! I el to? I la intenció? Això mateix podem dir de fraram i lladregam, per exemple. El sufix -am aplicat a persones hi afegeix aquest matís burlesc, de mofa. I com que té aquest to informal, s’aplica molt sovint a conjunts d’objectes. Hi ha el cadiram, l’einam, el finestram, el paperam, el runam, el trastam… També, per aquella superioritat que exhibim sempre els humans, l’apliquem als animals. I parlem de l’aviram, del conillam, de l’ocellam i fins i tot del xinxam, que sembla un personatge de dibuixos i és una munió de xinxes. Les plantes o parts de plantes també són aptes per a aquesta sufixació: hi ha l’herbam i el brossam o bé, en un bosc, l’arrelam, el brancam i el fullam. Fins i tot l’apliquem a parts del cos, d’animals o de persones: una fera ben proveïda de banyes té un bon banyam. I d’una bèstia escorxada se’n treu el budellam. I ara, atenció: les mamelles voluminoses formen el mamellam, però si voleu assuaujar l’impacte teniu el sinònim pitram. Heu vist, quina gradació tan precisa? Els sufixos permeten floritures com aquesta. O com aquesta altra: el diccionari diu que fullam i fullatge poden ésser sinònims, però si n’haguéssiu de triar un per a un poema o un llibre de text, no triaríeu el segon?

-alla

El sufix -alla té, si més no, dos significats: un de formal i un d’informal. Per una banda, vol dir ‘acció i efecte de’. Per això, de riure formem rialla, per exemple. I així tenim deixalla, endevinalla, revifalla, troballa, etc. Però també vol dir ‘conjunt o gran quantitat de’ i aquest és el significat que m’interessa, perquè ací el sufix és d’una gran plasticitat. A qui se li devia acudir, per exemple, que una colla de peixos menuts, tots movent el morro de por, se’n digués morralla? El sufix -alla  el fem servir també per a plantes o parts de planta: la ramalla, per exemple, és el conjunt de rames, sobretot tallades. Quan parlem de materials, la cosa ja es va degradant: o són molt menuts o són de rebuig. La ferralla, posem per cas, és el conjunt de ferros vells o per a llençar. La granalla i la llimalla també són metall, però reduït. En general, els noms d’objectes acabats amb -alla ens parlen de molta quantitat i poc valor. Vegeu, si no, la menudalla i la xavalla. O la xicalla, també aplicat a nens. Quan aquest sufix l’apliquem a les persones, entrem en un món que ens pot semblar inacabable. Si comencem pels que tenim més a prop, els parents, toparem de seguida amb la cosinalla i la nebodalla. Després, com ens passava amb els objectes, tenim les persones menudes, és a dir, els infants: la xicalla i la quitxalla (que n’és una deformació). A mesura que van creixent i es fan més ganàpies –però encara no adults–, trobem la jovenalla i la fadrinalla. I quan són adults, ens els trobem aplegats en col·lectius de gent que fa el mateix ofici, que pertany al mateix estament, etc. Hi tenim la comerciantalla, la pagesalla i també la carlinalla, la forasteralla, la senyoralla... Sembla evident que en aquests casos la denominació té un to burlesc, amb una certa intenció de marginar el grup. Però els autèntics marginats són els pobres i similars. El diccionari ens forneix mots tan políticament incorrectes com ara la pleballa, la gitanalla i encara la pobretalla o pobrissalla. Podem baixar un graó més avall? I tant, fins als rebutjats socialment: la belitralla (un belitre és un home dolent), la bordissalla, la bretolalla, la brivalla, la purrialla i uns quants més. Fins i tot canalla, que avui es fa servir com a sinònim de mainada, però que de primer volia dir ‘conjunt de cans o gossos’ i ‘gent menyspreable’.

-dissa

I per acabar, un sufix dringadís com pocs. Curiosament, no el trobareu a la llista de la Viquipèdia ni a gaires manuals de llengua. Vol dir, aproximadament, ‘acció intensa i repetida’, ‘multitud de’, ‘confusió de’… sempre amb la idea de ‘persistència’. Molt sovint els mots amb aquest sufix ens indiquen confusió de moltes coses: una barrejadissa o una escampadissa, o una esgarriadissa, una mescladissa i una remenadissa, posem per cas. També tenim accions ràpides com ara la corredissa i la voladissa. De vegades, són mots que no podem classificar, però sempre amb la idea de repetició persistent. Una demanadissa, una fregadissa, una ploradissa… Moltes vegades trobem aquest sufix en mots referits a crits o sorolls d’animals: la bramadissa de l’ase, la bordadissa de la gossada, la piuladissa o la refiladissa de l’ocellam, la udoladissa de la llopada. Però també serveix per a designar crits o sorolls de persones: la cantadissa, la cridadissa, la roncadissa, la xiscladissa, la xiuladissa… I, més civilitzadament, l’enraonadissa, la xarradissa o xerradissa... Així mateix, apareix referit a actes comesos amb més o menys força pels humans: una aixafadissa és una ‘aixafada de molts (Els gossos han fet una aixafadissa de flors!). I així mateix tenim l’arrencadissa, la cremadissa, la repicadissa, la rebregadissa… i la més coneguda: la trencadissa. Quan la violència ja augmenta tenim la llampegadissa i la tronadissa, per exemple. Però la violència de debò, implacable i cruel, és la humana: la degolladissa, la matadissa, la penjadissa, mots que si són als diccionaris vol dir que de tant en tant s’han fet servir.

Deixem-ho ací, amics. Una darrera cosa: si els nostres avantpassats ens van deixar recursos com aquest, tan dúctils, tan creatius, amb tantes possibilitats, fem-lo servir. Fem com Ramon Barnils: sufixem, si us plau.


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.