26.07.2026 - 21:40
La consellera d’Educació informarà avui el Parlament sobre el motiu pel qual en el pròxim informe PISA no hi haurà dades sobre Catalunya. A algú li podrà semblar que això és una nota a peu de pàgina, cosa d’estadístics i de tècnics, però no ho és de cap manera. Haurà d’explicar que d’una prova que es fa cada tres anys arreu del món, i que el Principat –com la resta del país– havia fet amb regularitat d’ençà del començament del segle, aquesta vegada no en traurem absolutament res, no en tindrem cap dada. Els darrers resultats vàlids continuaran essent els que vam saber a la fi del 2023 i els següents no arribaran fins al 2029. Sis anys, doncs, sense saber, amb dades comparables, què passa realment dins les aules.
L’explicació és senzilla i alhora increïble. De les 2.500 criatures de quinze anys que havien de fer les proves, 591 en van quedar exemptes. Un 23,2%, malgrat que l’OCDE fixa el màxim en el 5%. La mostra, així, va perdre representativitat i els resultats ja no es podran comparar ni amb els d’altres països ni amb la sèrie històrica. El Departament d’Educació ho ha qualificat primer d’incidència tècnica i després de confusió: els centres han aplicat a PISA els criteris d’exempció de les proves de final d’etapa, que són molt més amplis. I ningú, en cap moment de la cadena, va comprovar que el total d’exclosos multiplicava per quasi cinc el límit internacional.
Val la pena d’insistir en el perquè això és tan greu, perquè hi ha la temptació de despatxar-ho com una errada burocràtica sense conseqüències.
PISA no és un rànquing per a fer titulars al desembre. És l’únic instrument que tenim per a avaluar-nos des de fora i al llarg del temps. Serveix per a dues coses que cap avaluació pròpia no pot fer: comparar-nos amb nosaltres mateixos d’una dècada a l’altra i comparar-nos amb els altres amb un patró que no hem escrit nosaltres. Tota la resta són exàmens interns, i els exàmens interns tenen el defecte de ser corregits per qui els posa.
A més, en aquesta ocasió la comparació era decisiva. El darrer informe va ser demolidor: l’escola catalana es va enfonsar per sota de la mitjana espanyola i de la mitjana dels països de l’OCDE en matemàtiques i en comprensió lectora, i va quedar a la cua, entre els pitjors resultats de tota la sèrie. Aquell sotrac va obligar el país a moure’s i va posar contra les cordes la Generalitat –aleshores en mans del president Aragonès. Van engegar plans, van canviar hores, van anunciar reformes i van contractar assessorament internacional. La pregunta que tothom es feia era si allò havia servit d’alguna cosa. Doncs bé: no ho sabrem. La primera fotografia posterior a l’ensorrada, la que havia de dir si començàvem a recuperar-nos o si seguíem caient en el pou, s’ha perdut.
Fins ací tot això seria una catàstrofe. Però allò que la converteix en un escàndol –com han denunciat els professors de secundària– és la cronologia dels fets.
El 8 de gener de 2025, el president Salvador Illa signava a Barcelona, amb Andreas Schleicher, un acord de col·laboració amb l’OCDE per a millorar l’educació catalana. Un milió i mig d’euros de diners públics perquè els mateixos que organitzen PISA ens diguessen què havíem de fer. El calendari era explícit: el 2025 seria l’any de la diagnosi, el 2026 el de les primeres polítiques, el 2027 el de consolidar-les i el 2028 el de mostrar-ne els resultats. Convé retenir-ho, perquè l’any de la diagnosi és exactament l’any en què s’ha trencat l’indicador.
No fa ni un mes encara, el 6 de juliol d’enguany –sis mesos després– es va presentar amb tots els honors l’informe encarregat. I, entre les prioritats que hi recomanava l’OCDE, hi havia –no és broma– la necessitat d’una avaluació del sistema coherent i alineada. El govern ja sabia –perquè ho sabia d’ençà del mes de març– que les proves d’avaluació més importants de totes havien quedat invalidades a Catalunya. Però va fer l’acte igualment. I divuit dies més tard, un divendres de final de juliol, quan les escoles són tancades i el país és a la platja, ho van anunciar. A veure si colava…
I la versió que van donar primer era pitjor que quedar-se callats. “La culpa”, van dir, “és dels centres, que es van confondre amb els criteris”. Cinquanta-un centres. Cinquanta-un instituts que –cadascun pel seu compte, sense parlar-ho entre ells– va i resulta que van cometre exactament la mateixa errada, exactament en la mateixa direcció, i van arribar tots junts a un 23% d’exclosos.
A veure: quan cinquanta-un centres cometen tots el mateix error és evident que l’inconvenient no és dels centres, és de la instrucció que van rebre o de qui havia de vetllar pel resultat i no ho va fer. Les direccions dels centres ho van afirmar sense embuts –i lògicament enfadades– dos dies després: qui va donar el vistiplau a unes exclusions que quintuplicaven el màxim admès? Ningú –ningú del govern d’Illa– no ha respost.
I aquest és l’inconvenient: no es tracta d’un cas aïllat, per més que el Departament s’enteste a repetir-ho. Fa exactament un any, el mateix mes de juliol i el mateix departament, van haver d’anul·lar i repetir les adjudicacions de places de docents perquè el procés havia eixit malament: 57.000 professionals perjudicats, 2.898 destinacions canviades i un subdirector general destituït i convertit en l’únic responsable de tot. Ara torna a passar amb un procediment que es fa cada tres anys, amb protocols escrits, amb una empresa externa que elabora la mostra i amb un límit del 5% imprès en lletres majúscules a totes les guies de l’OCDE d’ençà de fa vint-i.cinc anys. No calia inventar res.
El tema és que Salvador Illa va arribar a la presidència amb un relat molt concret: afirmant que s’havia acabat l’època de l’èpica i començava l’hora de la gestió. Els governs independentistes, deia, s’havien dedicat als grans discursos mentre els serveis públics es degradaven. Però ara arribaven els qui saben administrar: ells. Ara arribava la normalitat. Ara arribava el govern de tothom. Fer funcionar les coses. Caram, ja s’ha vist això, ja…
Un govern que renuncia a l’ambició nacional en nom de la competència administrativa està més obligat a ser competent que cap altre, perquè no li queda cap altra cosa per a ensenyar. I aquest govern el que ensenya –dos anys després– és un rècord notable de desgavells en tasques que haurien de funcionar com un rellotge precisament perquè són bàsiques i repetitives. Rutina pura i simple. Allò que un govern normal fa sense que ningú se n’assabente i gairebé sense que ningú haja de donar les ordres.
La resposta oficial a aquest desastre monumental ha estat obrir diligències informatives i fer una comissió de coordinació. Que és exactament el reflex que calia esperar d’aquesta gent i exactament el reflex que no serveix de res. I la compareixença d’avui. Quan jo crec que hi ha paraules que descriuen tot plegat amb més precisió: negligència, opacitat, malbaratament, desgavell, caos, desastre. Aquest és el govern de Salvador Illa, això és cert. Però, en vista de les coses que fa, potser caldrà que ens preguntem també què caram estan fent ERC i els Comuns donant-li suport en tot i per tot. Per exemple, avui, seran capaços de demanar la dimissió de la consellera? Pregunte.
PS. Avui fa 750 anys de la mort del rei en Jaume I, l’home que ens va convertir en la nació que som, el català més important de la història. A VilaWeb ho estem commemorant amb uns quants articles i reportatges com aquest sobre la Casa Reial a Alzira, on va abdicar o aquesta entrevista amb Vicent J. Escartí, autor del llibre El record del rei Jaume I (segles XIII-XXI) (Afers). Jo m’hi sume amb aquesta pissarreta que mira d’explicar per què Jaume I és la peça bàsica per a explicar la nació que som.
