28.10.2026 - 21:40
|
Actualització: 29.10.2026 - 02:52
Hi ha desenes de poblacions on la vida s’escriu amb cicatrius. Són cicatrius físiques als carrers i en moltes cases, encara, que són ben visibles. També hi ha les cicatrius psíquiques, que es veuen més, fins i tot. Es veuen darrere unes ulleres de sol que malden per amagar unes llàgrimes que surten espontànies. O en un rictus extremadament tens. O en un silenci sobtat enmig d’un discurs. Són pinçaments de l’ànima que el pas del temps no cura, ans els exacerba de la manera més incòmoda.
Hi ha cicatrius mal curades en els crits, les reivindicacions i els punys estrets. Es veuen les cicatrius psíquiques en les tauletes de nit de moltes de les persones amb qui hem parlat per fer aquest reportatge. Són familiars de víctimes mortals de la gota freda del 2024. Avui fa dos anys de tot allò. La seua veu ja és coneguda pels lectors de VilaWeb. Avui els tornem a demanar com se senten.
Interactiu: 29 d’octubre: l’aigua va arribar abans que l’avís
Dolores Ruiz, a casa, entre les fotografies i la ràbia

Dolores Ruiz no ha tornat al xalet de Xiva –al camp, com li agrada dir– d’ençà del 27 d’octubre de l’any passat. Era el dia del seu natalici i va voler mostrar a VilaWeb com era la casa que el seu marit i els seus fills havien construït amb les seues mans. On hi havia la piscina, el paeller, com era la cuina, l’estufa de ferro, les habitacions, amb una marededeu… Quan hi vam anar, havia passat un any d’ençà de la barrancada i les males herbes es menjaven la terrassa que envoltava la casa i tot el terreny. No està bé, Dolores. Les aigües desbocades es van endur el marit i dos dels seus tres fills. També els dos gossos. Però ella no en culpa la pluja ni el canvi climàtic, de la seua mort en vida.
Parlem per telèfon l’endemà del pas de la gota freda per la Safor i la Marina i la primera cosa que ens diu és: “No havíem d’anar gaire lluny per a veure que si haguessen posat les alarmes el 29 d’octubre, això no hauria passat. Mira que bé que ho han fet ara, i no ha calgut el govern central.” I afegeix que aquests dies li costen. S’acosta l’aniversari. El segon sense els seus éssers més estimats. Però també veu ben clar que el dolor que pateix no té l’origen en una tempesta, sinó en una negligència: “Fins que em muira, ho tindré clar, i n’hem tingut la demostració aquests dies. Mazón ho sabia de bon matí, per això va dir que inundassen d’informació els mitjans.”
La salut física de Dolores també se n’ha ressentit, amb aquell daltabaix. A casa, el refugi que té són les fotografies d’Emeterio, Javier i Jesús Andrés. Les té en un lloc destacat i s’hi abraça. Són les que exhibeix al cartell o la samarreta amb què va a cada acte, a cada manifestació. També du fotos dins la bossa, en un sobre, de color ocre, i les treu sovint, com qui trau un respirador, per fer-los presents quan participa en algun acte de l’Associació de Víctimes Mortals. Anar a reunions, a les manifestacions i als actes que organitzen és el motor que la fa posar en marxa. Quan l’acte s’acaba, quan baixa del bus o del tren que la du ací i allà, sempre al costat de Rosa Maria Álvarez i dels altres associats, torna al pis de Xirivella i als seus pensaments recurrents. “Vull justícia. Em donaria una mica de pau, la justícia. No m’equivoque, el meu cor em diu que els meus fills i el meu marit estarien bé. Estic molt enfadada.” I torna a la gestió de la gota freda Adam, amb tots els avisos i totes les reunions prèvies i posteriors del CECOPI. “Vam ser els conillets d’Índies. N’han après sobre els morts”, diu. I continuem la conversa amb temes menors i anecdòtics. Coses quotidianes que omplin el silenci, però que no curen.
Toñi Garcia ja no fa xocolata quan plou

Cada vespre, Toñi Garcia explica al seu marit Miguel i a la seua filla Sara què ha fet i com li ha anat el dia. Els ho ha d’explicar perquè fa dos anys que ja no ho poden fer tot junts, com fins el 29 d’octubre de 2024. “Anàvem junts al dentista, a comprar llibres o de viatge. A casa no es comprava un calcetí si no hi anàvem tots tres.” Endevinem el somriure de Toñi quan ens ho diu per telèfon. Més tard, també n’endevinarem les llàgrimes. És l’única cosa que li queda. Aquest grapat d’experiències viscudes en família. “Junts, tots tres”, era una mena de lema que tenien. Els veïns, els companys de feina, els deien que no coneixen cap més família com la seua. Compartien els llibres, les sèries, els trajectes amb cotxe i les abraçades. Toñi és una de les cares més visibles de la lluita de les víctimes de la gota freda perquè ningú no oblide què va passar aquell dia i els posteriors. I, en la conversa, alterna la duresa de les paraules que pronuncia amb les llàgrimes i un riure sincer.
Li preguntem com es troba i ens diu que el psiquiatre li ha rebaixat la medicació, que això la va alegrar, però que amb Adam ha tornat a veure les mateixes imatges i a sentir el mateix dolor. El mateix patiment i el mateix sentiment de ràbia que serva i que és el combustible per a tirar endavant. “Si el 2024 el president haguera coordinat els seus consellers, la meua filla i el meu home serien vius”, diu amb tota fermesa, i insisteix en les mentides que envolten totes les declaracions i actuacions dels membres del govern valencià. “Com hem d’estar nosaltres, si dos anys després no han assumit cap responsabilitat? No els interessen les persones. Només es volen salvar a si mateixos. Pérez Llorca diu que ara sí que han tingut tota la informació de l’AEMET. Perdona? L’altra vegada, l’AEMET també va avisar, està demostrat judicialment, però ells van prioritzar el turisme i el pont del primer de novembre”, diu molt enutjada. I afegeix que fins que no se sàpiga la veritat, ni ella ni la resta de víctimes podran estar bé.
Durant tots aquests anys, Toñi s’ha caracteritzat per fer unes intervencions públiques carregades de força i d’emotivitat. Li preguntem d’on la trau, aquesta força. El seu cas és molt semblant al de Dolores, perquè no sols hi ha perdut la filla i el marit: hi ha perdut la seua manera de viure. “Jo podia fer tres coses: quedar-me en casa i deixar-me morir en el llit, fer una bogeria i anar-me’n amb el meu home i la meua filla o lluitar. I he decidit que, per ells, val la pena lluitar. Quan t’ho han llevat tot, d’una manera tan cruel, quan et donen aquesta bufetada, no et queda res més a fer en la vida que lluitar per la justícia. No es mereixien una mort així. A més, ells també ho farien per mi. No puc parar.” I no para, però encara pensa que fa massa poc, que no és prou allò que fa per a aconseguir veritat, justícia i reparació.
Toñi considera que Carlos Mazón, Susana Camarero, Salomé Pradas i Juanfran Pérez Llorca no tenen cor i que la gent no els importa gens, que treballen per al seu profit sense tenir en compte què passa més enllà. “I la gent, ara que vénen les eleccions, ho ha de saber. Ha de saber que no creuen en l’emergència climàtica, que miren per ells i que no tenen els valors que haurien de tenir els polítics, que han de prendre decisions basades en els tècnics, que han de vetllar per la seguretat i que han de mantenir la dignitat, al costat dels ciutadans.” De Camarero, diu que el fet de posar-la a les llistes al senat espanyol és com donar-li un premi pels serveis que va prestar defensant el Consell i Mazón després de la gota freda.
A Toñi li agradava la pluja, li agradava quedar-se un diumenge en casa sense eixir-ne i preparar una xocolata amb les cortines despassades per contemplar la pluja. Ara no li agrada. Aprendre a viure sense Miguel i Sara és, també, tancar la casa a les fosques i amagar-se dels fantasmes que l’assetgen quan hi ha una tempesta o quan sona una alarma.
Rosa Maria Álvarez, els buits i els silencis

La casa de Manuel Álvarez, a Catarroja, està pràcticament igual que la va deixar la barrancada. Només en van traure el fang i els mobles fets malbé i van arreglar el mur que la força de l’aigua va trencar. La seua filla, Rosa Maria, presidenta de l’Associació de Víctimes Mortals de la Gota Freda del 2024, no té esma ni per a pensar què farà amb l’edifici, que és a tocar del barranc i que, quan el reforme, haurà de protegir de la probable fúria de les aigües en temps d’emergència climàtica. Té clar que no la vendrà, la casa: és on va viure amb els pares; on la mare tenia una paqueteria i on el pare feia de barber. La mare es va morir molt jove i ella, filla única, va formar un tàndem amb son pare que semblava indestructible. Però si una cosa va demostrar la gota freda va ser la capacitat de destrucció física, però també psíquica i moral.
Amb Rosa Maria Álvarez parlem també l’endemà del pas d’Adam pel sud del país i expressa el malestar que li causa comprovar que les eines que ara han funcionat són les mateixes que hi havia fa dos anys i que emergències va ignorar. Està indignada amb la vice-presidenta Camarero que, en una entrevista a la ràdio, va dir que no es podien comparar totes dues situacions, i que ara ja sabien com calia utilitzar l’Es-Alert… Això la du a raonar que l’equip de la Conselleria d’Interior es va posar al capdavant d’Emergències sense saber que tenia aquesta eina a disposició…
Però hem telefonat a Rosa per a preguntar-li com es troba. La resposta és que al principi, quan tot va ocórrer, es trobava millor que no ara, perquè va desenvolupar la síndrome dissociativa i treballava i gestionava i actuava com si tot li haguera passat a una altra persona. Però aquesta síndrome no dura sempre i, en un moment donat, el bany de realitat és tan dur que fa que qui la tinga torne a viure els fets en present, i ara sí que en nota tots els efectes: “És horrorós perquè no saps què et passa: alguna ocasió m’ha succeït en un acte públic on em tocava parlar, com en la presentació d’un llibre a Castelló, que no vaig saber què dir, ni on era, i en vaig haver d’eixir.” Els atacs de pànic o d’ansietat necessiten un tractament farmacològic que compatibilitza amb l’activitat de l’associació.
Aquests dies, entre Adam i el segon aniversari, el grup de WhatsApp que serveix de canal de comunicació i de teràpia per als associats bull amb els comentaris de la gent. Ella mateixa ens diu que quan sent que el president Pérez Llorca parla de coordinació, se li regira l’estómac. “Els nostres familiars no es van morir per falta de coordinació. Es van morir per una negligència. Si no s’informava del risc que corríem no podíem saber què passava.”
Quan li preguntem si el Consell ha après la lliçó, Rosa Maria Álvarez ho té clar: “Només calia posar en marxa els protocols. Han fet allò que havien de fer, no és cap lliçó, això.”
Sobre la seua activitat al capdavant de l’associació de víctimes mortals i el pes que representa estar exposada constantment als mitjans, diu que en cap moment no li ha passat pel cap de deixar-ho o dir que no podia més: “Lluitarem tota la vida. Quan ets víctima ho ets per sempre, i lluitarem pels nostres familiars fins el darrer dia.”
Carmina Gil: un coixí per a les víctimes

La sogra de Carmina Gil va morir en una de les casetes tutelades de Picanya: li deien Rosa i era una dona forta. Carmina també és molt activa en l’associació de víctimes mortals i ens diu, per telèfon, que ara està pitjor que no l’any passat, que tot pesa més, que tot costa, que veuen que s’assoleixen èxits petits, però que la justícia és molt lenta. I, malgrat això, la instrucció que fa la jutgessa de Catarroja és la taula on moltes víctimes s’agafen perquè el naufragi no siga tan absolut. Tenen esperança en aquesta justícia perquè si miren a l’altra banda, a la política, els naix una mena d’enuig que no poden resoldre. “Al poder hi ha les mateixes persones que hi havia quan va passar tot. Tenim por. Estem igual de desprotegits”, diu. I no estalvia la cruesa quan analitza la gestió de la gota freda Adam: “S’han salvat moltes vides a costa dels nostres morts, i això ens causa impotència. El president de la Generalitat ha actuat ara. Fa dos anys, s’haurien salvat 230 vides.”
Parla de Mazón, que va dimitir, però continua a les Corts, aforat, amb xofer, amb tot. I parla de la vice-presidenta Susana Camarero, que ara diu que han après com va tot. “Eren inútils? Ho sabíem tots. Ara Camarero diu que eren uns inútils i uns incompetents. Haurien d’estar tots en casa” Sobre el fet que encapçale la llista del PP al senat espanyol, ironitza: “La perla es mereix un premi. Per tot allò que va passar a les residències, als centres de dia, en la teleassistència, per tantes persones grans i dependents que es van morir. Tot això ho du a l’esquena. I, com a premi, el PP espanyol, en compte de fer-li retrets, la premia. La paraula vergonya fa curt.” I es pregunta què s’inventaran ara per mantenir Mazón aforat.
Carmina es dedica plenament a les tasques de l’associació. El grup de WhatsApp és un termòmetre per a saber quin és l’estat d’ànim dels uns i els altres. “Hi ha gent que encara no és capaç d’alçar-se del llit, d’eixir de casa. Només qui ha patit una pèrdua com aquesta ho pot entendre, perquè per a aquesta gent la vida no continua, es va parar aquell dia, i hem d’estar ací per ells”, diu. I explica que hi ha dies que sembla que estan bé, però l’endemà cauen tan avall que costa de traure’ls del pou.
Victoria Sánchez: cuidar el llimoner de Candi

Victoria Sánchez va cada setmana al terreny de Xest a regar un llimoner. És l’únic que la barrancada li va deixar. La resta, la caseta d’eines, l’hortet i dos dels tres gossos, s’ho va endur tot. I també es va endur Candi, la seua parella feia prop de vint anys. Candi va plantar el llimoner i el cuidava com ara continua fent ella.
El 29 d’octubre de 2024, Candi, que era cambrer, tenia el dia lliure i se n’anà al terreny amb els tres gossos. A mitjan vesprada va telefonar a Victoria per a dir-li que hi havia molta aigua i que la caseta tremolava. Les comunicacions eren complicades, però van parlar més voltes. Ell li va dir que havia pujat dalt de la teulada amb els gossos, que tenia fred, que tenia por i que se l’estimava molt. Va sonar l’alerta quan ell perillava. Ella li deia que l’anirien a rescatar, però sabia que no era cert perquè totes les telefonades que intentava el seu fill per a demanar ajuda van fallar.
Ara Victoria està en tractament psicològic i també pren medicació per a intentar passar els dies. Ha perdut la feina i també és a punt de perdre el pis a Russafa on ha viscut molts anys de lloguer amb Candi. Cerca un lloc on anar, que tinga una mica de terra per a poder trasplantar el llimoner i per a fugir de la ciutat, amb la gosseta, que continua fent-li companyia. En alguns moments voldria desaparèixer perquè ningú no li pregunte res, perquè ningú no li recorde què va passar aquell dia i per no haver de llegir a les xarxes socials com hi ha gent que la insulta a ella i a totes les víctimes dient-los que ja ho tenen bé, perquè han cobrat una indemnització. Fins i tot, la visita setmanal al llimoner li fa mal.
No pot evitar de pensar que les 233 morts s’haurien pogut evitar si la Generalitat haguera actuat com calia; com va fer, diu, la setmana passada en la barrancada de la Safor i la Marina. Mentrestant, es manifesta i es manifestarà, diu, amb el cartell amb la fotografia d’un Candi somrient, l’amor de la seua vida, i els gossets.
Ernesto Martínez encara no ha pogut enterrar la seua neboda Eli

El dia de més calor de l’estiu passat, Ernesto Martínez va rebre una telefonada de la Guàrdia Civil per a dir-li que havien trobat uns ossos en la zona on encara cerquen el cos de la seua neboda Eli. El de la germana, Elvira, mare d’Eli, el van trobar uns quants dies més tard de la gota freda. Eli és una de les dues víctimes mortals de la qual encara no s’ha trobat el cos. Els ossos que van trobar a l’estiu no eren els d’Eli. Probablement eren d’algun animal. Ernesto, amb seqüeles per la poliomielitis que va tenir quan era un xiquet, confia que la trobaran. Diu que està en contacte amb un cap de la Guàrdia Civil que li va prometre que no s’aturarien fins a trobar-la.
La mort de la germana i la neboda li ha canviat la vida. Ara ja no surt al carrer a vendre cupons com feia abans. Fa unes altres tasques a l’ONCE i té menys ingressos. També és expert en riscs i sempre ha dit que el 29 d’octubre de 2024 els protocols no van fallar, sinó que no es van aplicar. Ara, després d’Adam, s’hi referma: “Un protocol, per dolent que siga, si es posa en marxa, té uns efectes. Fa dos anys ningú no el va activar com ara sí que ho han fet. Era el mateix que havia d’activar Mazón. Si ets competent, funcional; però al capdavant hi ha d’haver una persona responsable. Aquest president no és el més llest, però té por per tot allò que va passar. No ha inventat res.”
Soraya Garcia: la inhumanitat de les xarxes socials

Sergio, que era camioner, va ser, potser, una de les darreres persones que van morir el 29 d’octubre de 2024. Soraya Garcia, la seua companya, encara es fa moltes preguntes. Diu que el seu estat d’ànim no ha millorat, però que ha hagut de tornar a treballar perquè ja no li havien renovat la baixa. “La gent et diu que així és millor, que ixes de casa i fas vida normal, però no és millor, perquè el dolor el tens, però en un altre lloc. Cap dels familiars de les víctimes no hem millorat en aquests dos anys, perquè veiem que el panorama és igual que era”, diu. I ho raona pel fet que per a la gent ja han passat dos anys, però les víctimes continuen amb la mateixa ràbia i impotència.
Ara diu que no va a les manifestacions perquè l’horari de feina li ho impedeix, i que els homenatges la posen massa trista. “Vaig haver de frenar, no em beneficiaven. Hi ha gent a qui li va bé anar-hi, però a mi no, i no sóc l’única. Cadascú ho viu d’una manera.”
Soraya parla d’esgotament mental i emocional i coincideix amb unes altres víctimes en el mal que els fa veure Mazón rient i anant a la platja, a més de certes actituds polítiques. Pensa que s’ha imposat una cortina de fum damunt la negligència: “Ens oblidem que ha costat moltes vides. Ara es dóna importància a unes altres coses, com l’habitatge, l’economia i la immigració, però ací hi ha 233 morts. No s’ha d’oblidar.”
També lamenta els atacs que reben les víctimes a les xarxes socials. Veu que molts dels insults vénen dels mateixos perfils, però lamenta les barbaritats que els diuen. “Parlen dels diners de les indemnitzacions. No conec ningú que els disfrute, perquè quan els veus al compte et fa més ràbia i més impotència. És una deshumanització que ens fa molt de mal.”