27.06.2026 - 21:40
Demà farà vint mesos de la barrancada que va causar 230 morts, centenars de ferits i milers de milions de pèrdues en danys materials el 29 d’octubre de 2024. Les associacions de víctimes i les desenes d’entitats socials que els donen suport han convocat avui una manifestació amb el lema “Mazón a presó”. Serà a les set de la vesprada a Paiporta, un dels municipis més afectats per la riuada.
El fet que Carlos Mazón mantinga l’acta de diputat i que, a més, ara siga part de la causa sense ser-ne encausat irrita les víctimes, que consideren que és una situació insostenible. A mesura que se saben detalls del comportament de tot el Consell aquell dia, les víctimes diuen que se senten més i més indignades.
Vint mesos després del dia que els va trencar o capgirar la vida, hem volgut tornar a recollir el seu testimoni. Són persones que hem vist evolucionar durant aquests mesos. La majoria encapçalen les manifestacions o les concentracions, a l’estiu o a l’hivern, sempre a la intempèrie, i sempre amb un amplíssim suport popular. Les persones que ixen en aquest reportatge ja van parlar amb VilaWeb per a explicar la seua experiència. Ara, amb el pas del temps, ens conten en quina situació es troben i què en pensen de tot plegat.
Un sentiment que les uneix és la indignació pel capteniment de Carlos Mazón i del tot el Consell aquell dia, però també pel comportament de l’actual Consell i del PP i Vox, que molt sovint fan befa de la seua lluita.
El trencament interior de Dolores Ruiz
La imatge de Dolores Ruiz amb la pancarta dels dos fills i el marit somrient encapçalant totes les manifestacions és la icona d’aquesta lluita de les famílies. Ruiz diu que, anímicament, cada dia es troba pitjor, que està més indignada que mai, i que anar als llocs a protestar li dóna força. Està al dia de totes les noves informacions que ixen i les comenta. Per exemple, no sap com qualificar el fet que dilluns, al congrés espanyol, el director general d’Emergències, Alberto Martín Moratilla, digués que ell no tenia cap competència sobre la gestió de l’emergència; que era al CECOPI per a fer-hi acte de presència, però que no tenia ni dades ni capacitat d’actuació. També lamenta molt que el TSJ valencià declaràs que Carlos Mazón no era el garant de la seguretat dels valencians el dia de la tragèdia. “Estic enfadada, em va rebentar el fetge, vaig sentir ràbia, com cada volta que diuen coses d’aquests i em ve al cap el que vaig viure jo aquell dia.” Com sempre ha dit, Ruiz sosté que continua viva per a demanar justícia i reparació per als seus, i solament troba una mica de conhort quan veu les actuacions de la jutgessa de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra, que, contra tothom, continua fent la instrucció. “La volen llevar, i ara sabem que Mazón va dir aquell dia que havien de donar molta informació perquè dóna una seguretat enorme”, diu. I afegeix: “En el reportatge escriu això de part meua: demane als polítics que se’n riuen de nosaltres que es posen en el nostre lloc: què farien ells si haguessen perdut la família?”
Rosa Maria Álvarez, la lluita continua
Aquests vint mesos, Rosa Maria Álvarez, la presidenta de l’associació de víctimes mortals, s’ha convertit en una cara coneguda i habitual als carrers i als mitjans de comunicació. Aquest paper de lideratge de les víctimes, que va assumir quasi sense adonar-se’n, li va causar un problema de dissociació del qual es va adonar quan es va sorprendre parlant en tercera persona de les víctimes. Son pare, de vuitanta anys, va morir a sa casa de Catarroja aquell dia. “Era la quarta pota de la nostra família, i ara no hi és. Era la persona que més em coneixia, la que més m’animava, i ara no el tinc”, ens diu. I és nom seu i de totes les altres víctimes que continua la lluita i que ha d’entomar les burles del PP i Vox en llocs com les Corts Valencianes, fa un parell de setmanes, o a Sueca, quan 1.200 militants del PP es van reunir amb Alberto Núñez Feijóo i els van dedicar tota mena de gests i improperis quan es concentraren amb representants dels professors en lluita. Per a Rosa Álvarez, el jutjat de Catarroja ha deixat de ser el darrer espai segur que tenien, perquè la incorporació a la causa de Carlos Mazón fa perillar la instrucció. “Els seus advocats estan disposats a bombardejar la instrucció. No sabem en qualitat de què l’han fet entrar en la causa. No és investigat, no és testimoni. És una sensació de vulnerabilitat absoluta. L’audiència diu que cal ser garantistes, però els nostres drets, qui els garanteix?”, es pregunta. Rosa Álvarez pensa que després d’haver-se sabut el contingut del xat dels consellers les coses han canviat, i que, per tant, el TSJ hauria de canviar de criteri sobre l’afirmació que Carlos Mazón no era garant de la seguretat aquell dia.
Toñi Garcia, tornar a veure els amics
Toñi Garcia, una altra de les veus que han ressonat potents aquests vint mesos, diu a VilaWeb que té dies de tot, que hi ha dies que està bé, però que els records li vénen i li fan mal. Explica que allò que més li ha costat ha estat relacionar-se amb els antics amics, unes amistats compartides amb el seu marit, Miguel Carpio, i la seua filla Sara, que van faltar tots dos. Però ara diu que les coses es comencen a normalitzar i que sent la força de la gent que se li acosta contínuament. Gent que li diu que han de continuar lluitant i lluitant fins a assolir la justícia que exigeixen. Explica que el cas de la gota freda ha travessat les fronteres del país; que va passar una setmana a Sevilla, en unes jornades a la universitat, amb víctimes, periodistes, fiscals i magistrats, i que hi va rebre un suport absolut. Un suport que també ha rebut de Reus, de Tarragona, de Terol. “Hi ha gent que s’uneix a la nostra associació sense ser afectada, gent d’Espanya que s’hi apunta.” Quant a les novetats que dia a dia es van sabent de la gestió d’aquell dia, diu que cada cosa que se sap és una bufetada. “És un insult, arriba a ser insuportable, inaguantable. Moltes vegades dic: ‘Encara n’hi haurà més?’ I ens fa mal cada gest, cada acció de Carlos Mazón, quan riu, amb aquesta actitud burlesca que té. Els familiars som plens de dolor”. Garcia també considera que la gestió al jutjat de Catarroja és un punt de llum, perquè el TSJ valencià els ha decebuts totalment. Ella pertany a l’Associació de Víctimes de la Dana 29 d’Octubre, que ha presentat un recurs al Tribunal Constitucional espanyol perquè lleven l’aforament a Carlos Mazón. No sap si els donaran la raó. “Hi tenim molta esperança, però sabem que és difícil. Si no, anirem a Estrasburg, allà on faça falta. Som fortes i estem esperançades”, diu.
La muntanya Russa de Soraya Garcia
Soraya Garcia va perdre el seu company, Sergio, que era camioner, a prop de Bunyol. Passades les nou del vespre encara van parlar per telèfon, però després ja no en va saber res. Treballa en un supermercat Consum, però d’ençà d’aquell dia està de baixa. “Et demanen que faces vida normal, que el temps passa, però no ens deixen fer un dol en condicions. Ja veus com ens insulten, encara; les males formes, les acusacions, les mentides…”, diu. També és conscient que la societat comença a mirar cap a una altra banda. “Ens diuen que ja fa dos anys i la gent ja no en vol parlar; els mitjans de comunicació estan pendents d’unes altres notícies, cadascú fa la seua vida, però encara tenim el suport dels CLER i moltes associacions que ens ajuden”, diu.
Soraya Garcia va ser present en el ple de les Corts que va aprovar el dictamen de la comissió d’investigació sobre la gota freda i diu que va notar l’animadversió dels diputats del PP i de Vox, que ni els miraven, o bé els miraven amb menyspreu.
Com Dolores i totes les altres víctimes, deplora la decisió del TSJ valencià d’emparar Carlos Mazón. El xat dels consellers li la va causar indignació. “És impensable que girem full així.”
Eli, la neboda d’Ernesto Martínez, continua desapareguda
Ernesto Martínez continua venent cupons de l’ONCE pels carrers de Xiva. Li falten Elvira, la seua germana, i Eli, la seua neboda. Van morir a prop de Xest, quan Elvira portava la filla a treballar al restaurant la Carreta. El cos d’Eli encara no l’han trobat. Ernesto diu que sap que encara el cerquen, que cada cert temps li truquen per a explicar-li com va la cerca, què fan i com ho fan. En concret, la cerquen al lloc on van morir sis persones més, els quatre empresaris, el director de l’Institut de Xest i la germana i la neboda d’Ernesto. Anímicament, diu que està fort, encara que té dies de baixada, però que la vida l’ha endurit i ara li va bé. “Vaig a totes les manifestacions que puc, és el mínim que puc fer per elles dues i per totes les víctimes. I si veig que la gent està malament, els faig abraçades que els carreguen fins la bateria del mòbil.” En la conversa amb VilaWeb explica que quan veu que a les xarxes molta gent ja els critica, que els diu que ja està bé de protestar i d’anar als llocs, ell diu que no s’ha acabat. Que no hi ha res bé. “La meua neboda continua desapareguda, i l’assassí no és a la presó. Així, les coses no poden estar bé”, insisteix.
Saray Ruiz tampoc no ha pogut soterrar son pare
El cos de Paco Ruiz tampoc no l’han trobat encara. Una onada se’l va endur quan protegia els dos néts damunt el sostre del cotxe en una carretera, prop de Montserrat. Saray, la seua filla, diu que sap que no han deixat de cercar el cos, però que ho fan amb menys efectius i també amb menys convicció que un dia el puguen trobar. Els seus fills troben a faltar l’avi, però diu que estan bé, controlats i vigilats per veure la seua evolució després del trauma. I perquè continuen bé Saray diu que ella no pot no estar-ho. És per això que ha deixat de llegir moltes coses que es publiquen sobre el capteniment dels membres del Consell el dia de la gota freda, i sobre més qüestions relacionades amb la catàstrofe. També ha deixat d’anar a les manifestacions. “Quan hi he anat, he estat tres dies malament, i no m’ho puc permetre. He d’estar amb els xiquets i he d’estar bé. No puc tenir una baixada”, diu. Quant a Carlos Mazón i la resta del Consell, és pessimista. “Sembla que la justícia no té ulls per a ells”, diu.
El dol inacabat de Marc Poveda
La mare de Marc Poveda va morir en la residència de gent gran de Paiporta. Ell va tardar un parell de dies a saber-ho. Ara, vint mesos després de tot allò, diu que continua molt enutjat i amb el dol inacabat. “No tinc grans crisis i sóc alegre per naturalesa, però estic molt decebut amb aquests polítics. Són increïbles”, diu, referint-se al comportament dels diputats del PP, però també als militants que la setmana passada els van increpar a Sueca. Diu Marc Poveda que confia en la jutgessa de Catarroja, que fa una feina modèlica, però que és ella contra el món. “Farà un sumari exemplar i arribarà a un lloc on tenen molt de poder i a veure què passa. Han tombat un fiscal general…” En aquests mesos s’ha mentalitzat que la cosa s’allargarà, però que ells han de continuar lluitant. Entén que hi haja menys persones en les manifestacions, però destaca l’empatia que reben de la gent que ix a les voreres dels carrers i els aplaudeix. A més, explica, la lluita és de molts col·lectius contra aquest poder que va contra la gent, contra els professors, contra l’accés a l’habitatge. “La nostra demanda és una demanda radical de dignitat.”
Núria Aracil, refer la vida lluny de casa
Núria Aracil era la parella de Rubén Lima, el policia local de València que va morir en un garatge de la Torre. La barrancada la va agafar estudiant unes oposicions que va aprovar, perquè es va centrar absolutament en l’estudi i en l’oportunitat d’accedir al món laboral. Ara ja exerceix la professió fora del País Valencià. Encara que tingués l’ocasió de tornar, diu que no tornaria. “Volia allunyar-me de casa, volia fugir, no tornar a València, i poder-ho fer ha estat un respir.” Continua en tractament psicològic, com la majoria de les víctimes. Diu que li costa de connectar amb la gent i relacionar-se sense tenir la sensació que traeix Rubén. Quant al futur, diu que quan veu la situació del poder judicial perd l’esperança. Quant a Carlos Mazón, moltes voltes tem que restarà impune, i que és una sensació que no voldria tenir. A desgrat de la distància, continua vinculada a la lluita de les associacions, en rep les informacions i les difon sempre que pot, cosa que també fa la seua família, que es manté ferma en les reivindicacions i les denuncies.
